per a mi és una paraula massa delicada per dir-la així pim pam
com si es trenqués
i prefereixo cuidar-la i reservar-la
per a alguna ocasió, tant delicada com la paraula, deixar-la escapar suaument per la boca, llavors no es trencarà.
jo sempre ho he fet...
bé, no sempre,
amb el temps he après a cuidar-la bé
a usar-la només amb qui s'ho mereixia
no amb qualsevol manasses
ni amb algú que no s'hi correspongués!
jo no ho veia, però la paraula, tan bon punt sortia de la meva boca, rebotava i sortia disparada per la finestra.
llavors, amb el temps, descobreixes que és delicada, que té com una personeta dins, i aquella personeta ets tu mateix en miniatura.
perquè cada cop que la dius, estàs regalant-te als altres en mini-dosi.
No hi ha pitjor sensació que la de veure com tot s’ensorra, en un moment, i dins el cor s’hi claven mil punxons, agulles, vidres trencats d’algun mirall que reflectia una unitat i que ara només representa separació. Que de cop i volta s’apropen les llàgrimes a la còrnea dels ulls per davallar a terra. Que potser no hi ha volta enrere, que cada objecte, persona, sentiment, et fa recordar que allò que se t’escapa relliscant de les mans, havia costat un esforç, significava molt més que tu o jo, que ell o l’altre.
No hi ha algun estat anímic més degradant que la impotència.
No hi ha dret a vot, a decisió, ens han cosit les possibilitats. Sento que em torno muda, i se m’esborren els passos, les mans, se’m tanquen els ulls. M’estan plantant al davant una culpabilitat mentre ja m’esposen i m’amordassen. Voldria dir tant i no dic res.
Però de vegades, per no dir sovint, les respostes, repercussions que nosaltres podríem preveure, tampoc són del tot òbvies, i sempre ens deixem alguna que no se’ns hagués passat ni pel cap. Perquè cadascú té el cap que té, i això de posar-se al lloc dels altres costa, sí, molt, i un sempre tendeix a pensar egoïstament en aquest sentit, simplement perquè és la manera més fàcil de pensar. La raó, el sentiment, la intuïció, la incertesa, l’ètica. Tants factors que influeixen alhora de decidir i que són tant contradictoris entre si. És molt fàcil jutjar, és molt fàcil dir què és bo i què és dolent.
La llei del més fort, per desgràcia, és la que domina, ha dominat, i dominarà el nostre món.
Per sort, i encara que sigui en forma de bri d’esperança, sempre queda la pròpia consciència, i la dels qui t’estimen, que, semblant o no a la pròpia, se sap que pertany a aquells que miren pel teu bé. Que l’amor sigui la força que pugui amb i contra tot.
Ja va pasar fa temps, uns quants anys, potser, però encara tinc el record viu i present.
Era al metro. Em vaig asseure mirant en direcció (bé, sentit) contrària a la del comboi, ja m’enteneu, aquella en la que normalment ningú s’hi asseu per no marejar-se; i al costat de la finestra (mai he entès la predilecció de la gent per asseure’s-hi i mirar a través d’ella per observar el fons negre dels túnels, però és un fet, jo també m’hi incloc).
A la parada de Sants Estació (L3) estàvem allà aturats, l’interval de temps normal que passa mentre baixen primer uns i en pugen d’altres, entre presses, corredisses, fets tant insòlits i normals que algú que sol viatjar en metro cada dia ni s’hi fixa. Però dins d’aquesta atmosfera rutinària de vegades solen sorgir històries o anècdotes que fan que el teu dia avorrit resulti d’allò més meravellós. Del metro va baixar un noi en el qual la meva mirada s’hi va clavar. El so de les portes que anuncien la seva tancada. (Piiii piiii piiii.) El tren començava a arrencar i el noi avançava, en el mateix sentit, però òbviament, més lent.
No vaig deixar de mirar-lo. Sabeu allò que diuen que l’amor a primera vista existeix? Vaig tenir aquella sensació, la certesa de que m’estava passant a mi. (Cling!) El noi em va mirar, com si per instint alguna cosa li hagués dit: “ei, pst! Aquella noia et busca la mirada!”. No recordo com era la seva expressió, ni la fesomia, només que caminava per l’andana acostant-se a mi, i el vaig enxampar, (iep!) el vaig caçar a través del vidre.
Quan creues mirades amb desconeguts, normalment intentes mirar i no ser mirat alhora, com per reflex, quasi bé, i si topes amb alguna, la teva es desvia automàticament. (Ffffssssht.) Suposo que per això la majoria miren el fons i fosc túnel abans que arriscar-se a ser enxampat observant algú. Com per no sentir-nos intimidats, com per vergonya! (Uixxx!) Qui sap per què ho fem… Però bé, la qüestió és que ni aquell noi ni jo teníem la més mínima intenció de deixar de veure’ns. Ens havíem quedat atrapats. (Clac!) Sí, ens havíem agradat, i això ho vam afirmar des del primer moment. El meu esguard li havia preguntat: “vols ser mirat?” i el seu em va concedir permís a canvi de poder mirar ell també. Però, com és normal, entre dues persones que s’acaben de conèixer, l’expressivitat es veu retallada per la falta de coneixença i confiança. Això explica que ambdós teníem un rostre poc expressiu, de mirada abstreta, freda, potser; fins i tot insípida, es podria dir.
Aleshores, vaig voler fer un segon pas. No tan sols me l’hi vaig declarar amb els ulls, sinó que també li vaig somriure de tal manera que, sincerament, ell va respondre amb un espetec de lluentor entre les comissures dels llavis descobrint-se les seves tímides dents. (Cling!) Allò
Em va contestar amb un dels seus somriures, i amb allò ja m’ho havia dit tot: amb aquell fet ja ens havíem ofert tota la nostra confiança, la més íntima. Però llavors, i com tot romanç fugaç, una força superior a nosaltres ens va separar per sempre. (Ooohhh!) Nosaltres sabíem el destí que ens era imposat, per això ens vam confiar tant ràpidament, just abans que l’infortunat fat tirés els daus per nosaltres; per guardar-nos mútuament en les memòries corresponents. Jo el recordaria per sempre i ell a mi, n’estàvem segurs. L’andana del metro s’acabava i els vagons seguien avançant (catruc-catruc, catruc-catruc). Per la finestra ja es veia el típic color negre, però en la meva ment es repetia el dibuix d’un somriure, d’un amor impossible.(Sospir.)
