El perquè de mi

De petita no vestia de color de rosa, tampoc jugava a nines. M'encantaven els puzzles, trencaclosques, lego's... peces que encaixessin. Resolia jocs de lògica que el meu avi, en la seva funció de pare, em feia pensar, per desenvolupar el potencial que de petits tots tenim allà, latent. Tampoc vaig plorar el primer dia d'escola. La meva mare m'inculcava el dibuix i d'altres arts, mentre el meu avi m'ensenyava a llegir, i gravàvem cançons populars en una cinta de cassette que després escoltàvem. Amb un teclat de joguina vaig treure les primeres melodies d'anuncis, mentre a casa es quedaven estupefactes. Vaig provar amb les barbies, però res. Tampoc m'anaven els cotxes teledirigits ni els patins. Ni aquella desitjada bici que mai em van comprar (cosa que suposa el primer trauma infantil que ha perdurat al llarg dels anys) va poder-me portar a passejar. Si ho feia era en família, pels camps rere els hotels de la llarga costa Malgratenca, tot parant a berenar amb una poma o un préssec. No sabia i no sé perdre. M'enrabiava com mai. Recordo que em van castigar a P-3 i a 2on de primària. M'agradava fer esprints i guanyar els nois, amb les meves cametes. Més tard la diferència de gènere es va fer més acusada i ja no els podia avançar, però aleshores totes les noies els avançàvem en un altre sentit. Sempre se'm senyalava amb el dit per haver tingut nois amics, i no entenia el perquè. Segueixo sense entendre-ho. Sempre m'han costat les relacions multitudinàries, suposo que és perquè la meva família era petita. He preferit les relacions tu-a-tu. Però jo seguia dibuixant, i escrivint històries del meu món imaginari. Molts alumnes se n'aprofitaven, d'això. No li direm bullying, li direm assatjament psicològic. Abans era molt innocent, no sabia el que era la puteria ni "ser viu", desconeixia la mala intenció. Però a base d'anar observant te'n vas fent una imatge molt clara a la ment. Em feia vergonya guanyar el premi St. Jordi del meu curs o cicle, i sortir allà davant a recitar el meu poema; fins al punt de què un any vaig decidir fer un text no-tant-bonic, sense ganes, per no sortir-ne finalista. No volia ser cap centre d'atenció, i m'era impossible. Tant sols volia fer el millor per a mi, fer el què m'omplia, suposo. Sé que una companya meva de classe, a primària, es pensava que jo era un robot. Per això vaig decidir canviar d'escola, per no ser tractada com ho havien fet tots aquells anys. Volia ser anònima i nova, començar de zero una nova etapa. A poc a poc va tornar a aflorir tot aquell protagonisme, ja hi tornem a ser! Les coses a la universitat han canviat. Des de llavors que he deixat la bona nena que duia a dins perquè sortís l'esbojarrada noia que duc a la pell ara com ara. Potser he fet un pas invers, de la maduresa a la immaduresa? Mantinguem l'equilibri, si us plau.