jo volo,
tu m'estires dels peus i me'ls poses a terra.
tu corres,
jo et freno amb la mirada.
jo m'encenc,
tu em provoques esgarrifances per calmar-me.
tu jugues,
jo vull jugar a ser gran.
jo m'ensopego,
tu somrius i tirem endavant.
tu somnies,
jo et trec el vel de color de rosa.
13 de des. 2011
5 de des. 2011
Química vs Medi Ambient - o com aprofitar la crisi
En el fons, sempre havia estat allà. Dins meu, amagat. Ha tardat temps en sortir, i en part, ha estat gràcies a la crisi, que dóna molt temps per a reflexionar.
De què parlo? De la vocació. Allò que mai havia tingut, i finalment he acabat trobant. En èpoques de crisi un tendeix a tenir més temps, a poder replantejar-se la vida i preguntar-se "és això el que vull?", "realment m'agrada el que estic fent?", "és per culpa de la crisi que no trobo feina, o no la trobaria perquè no estic motivada?"...
Dins d'aquest núvol de plantejaments, i donades les opcions, que són poques, molts aturats joves, com jo, ens vam decidir a reprendre les carpetes, els estoigs, i les motxilles. Cap a la uni hi falta gent. El més curiós és que ara veig tant llunyana, la meva carrera, que ja no me la faig ni meva. Enginyera ambiental, bé, però amb una base de química. Però mai havia pres tant l'atenció en 2 anys com en la suma dels 6 anys de carrera. Ara és quan faré per primer (de veritat) cop un projecte final de màster. El projecte final de carrera va ser una broma.
La meva carrera em va ajudar a saber què és el que no volia. Però vaig saber aprofitar els coneixements mínims bàsics per estudiar el que faig ara. Si no hagués fet aquest pas intermedi, ara no estaria aquí. Motivada per treballar en contra de la química que ens contamina, a favor del medi ambient. Motivada per lluitar pel meu futur sense menysprear els anys gastats al passat. I és clar, quina seria si no la millor manera de lluitar contra el teu pitjor enemic, si no és coneixent-lo de tota la vida?
De què parlo? De la vocació. Allò que mai havia tingut, i finalment he acabat trobant. En èpoques de crisi un tendeix a tenir més temps, a poder replantejar-se la vida i preguntar-se "és això el que vull?", "realment m'agrada el que estic fent?", "és per culpa de la crisi que no trobo feina, o no la trobaria perquè no estic motivada?"...
Dins d'aquest núvol de plantejaments, i donades les opcions, que són poques, molts aturats joves, com jo, ens vam decidir a reprendre les carpetes, els estoigs, i les motxilles. Cap a la uni hi falta gent. El més curiós és que ara veig tant llunyana, la meva carrera, que ja no me la faig ni meva. Enginyera ambiental, bé, però amb una base de química. Però mai havia pres tant l'atenció en 2 anys com en la suma dels 6 anys de carrera. Ara és quan faré per primer (de veritat) cop un projecte final de màster. El projecte final de carrera va ser una broma.
La meva carrera em va ajudar a saber què és el que no volia. Però vaig saber aprofitar els coneixements mínims bàsics per estudiar el que faig ara. Si no hagués fet aquest pas intermedi, ara no estaria aquí. Motivada per treballar en contra de la química que ens contamina, a favor del medi ambient. Motivada per lluitar pel meu futur sense menysprear els anys gastats al passat. I és clar, quina seria si no la millor manera de lluitar contra el teu pitjor enemic, si no és coneixent-lo de tota la vida?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)