7 de set. 2010

compte enrere

T`apropes tu. S'apropa el dia N.

Dia N-8

Somnio, durant la nit, és clar. Tinc diversos somnis i tu apareixes en un d'ells. Tornaves, sí, de cop i volta, amb una excusa barata, però m'era igual, jo feia veure que m'ho creia, i que eres tu. De bones a primeres no ho semblaves, però tu em deies que sí, que ho eres. Que només t'havia crescut el cabell amb el temps. Em fixava en la teva mirada, i tenies els mateixos ulls, les mateixes celles. Si no fos per això, no t'hagués cregut. La resta del teu físic era un altre. En el fons alguna cosa em deia things are wrong! Efectivament, no eres tu, i m'ho vas demostrar en un dels meus pitjors malsons.

Anàlisi no-Freudiana:
Algú va voler parar-me una broma? El dimoni havia pres la teva ànima i s'havia fet passar per tu? Potser vaig demanar que tornessis immediatament, i em van enviar la persona equivocada; llavors és culpa meva, per demanar allò que és impossible. Aquest somni m'està intentant dir alguna cosa?

Dia N-6

Torno a somniar que arribes, que aquest cop sí que has tornat!!! I he superat aquell malson, perquè és clar, ara no és un malson, ni un somni, és la realitat!!! (sí, i una merda, ja t'ho trobaràs quan et despertis). Aquest cop estàs més eufòric per veure'm de nou, però de seguida se't passa. Et miro bé. Ets un altre noi, ja tens canes, quants anys tens? I des de quan portaves ulleres? Tot s'ensorra de nou.

Anàlisi no-freudiana:
No, aquell altre dia no eren els Nolotils el que em van fer al·lucinar. La historia se repite. Val, subconscient meu, crec que ja et començo a enganxar per on vols fer-me anar. Cada dia tindré el mateix somni, i cada dia tindré una imatge més nítida de tu, fins que arribi el dia N?


Avui, dia N-3, tinc por de ficar-me al llit.

6 de set. 2010

Hoy empieza el film de mi vida

Salgo de casa, y es uno de esos días en que sé que todo va a salir bien. Me he levantado con el pie izquierdo, a mí me trae suerte, pues soy zurda. Hace sol y voy a comerme el mundo. El frescor de la ducha, el sabor del café, las pocas nubes blancas y sonrientes... todo indica que hoy va a ser el día. Hoy sí. Ni ayer, ni ese otro día. Estoy convencida.

Salgo de casa, todo el mundo puede notar ese aura de felicidad que estoy desprendiendo. Todo parece formar parte de algún film (si americano, le añadiríamos el efecto ventilador en mi pelo y cámara lenta al verse mi  melena ondear) en el que se va a contar mi vida a partir de ése grandioso día, y de cómo voy a cambiar el planeta. Sí señor.

Empiezo a andar por la calle y a la vez que enciendo my ipod empieza la banda sonora, esa canción tan espectacular que cuando suena te alegras, y todavía más si es un buen día de estos que ya sabemos. Es esa canción del buen rollo, que te da fuerzas, y encima, te fijas en una frase en la que nunca te habías fijado. Perfecta, cuadra exactamente con la situación! Esa banda sonora se hará famosa, y en mi film (si francés, tiene planos secuencia con colores cálidos, no se dedica a mi en primer plano, si no en mis pasos, en pequeños detalles, gestos que hago) la gente va a identificar esa canción conmigo, por el resto de sus vidas! (y de la mía, por supuesto). Seguro que en el estreno en las grandes pantallas va a triunfar.

Así mismo, no he mencionado que mientras la magnífica canción suena, van apareciendo los títulos de crédito. En ellos aparecen todos mis amigos, familiares, y gente conocida que ha querido colaborar con la causa. Quiero que sean títulos de crédito originales, por ello no habrá autor, ni director, ni guión. Tan sólo habrá aportaciones, consejos, ideas, cambios, apariciones de la nada... Por ejemplo, el papel de mi mejor amiga sería el cargo "influencia básica", mientras que el de mi madre sería "genes adquiridos".

Cojo el autobús, y se empieza a desarrollar la acción. Esa acción, todavía no la sé, pero sólo sé que va a ser un gran día, que todo lo que ocurra en ese film (si español, se va a adentrar en las conversaciones de las personas del autobús, en las marujas de la calle, y en el ambiente de tráfico de la ciudad con sus defectos) va a pertenecer única y exclusivamente durante ESE día, y que por lo tanto, tiene que ser decisivo.

Claro que sí, cada día puede empezar mi película. Cada día puedo dar un giro al mundo, cada día puede ser decisivo, cada día puede ser grabado de un modo distinto, solo hay que echarle esa pizca de imaginación, esa banda sonora, esos títulos de crédito, dedicados a quien más quieras. Cada día puede empezar y acabar tu film (si italiano, incluirá quejas a la sociedad que jamás se resolverán, las mismas quejas de cada día, que se irán repitiendo sin importar si se arreglan)!!!

Lo que no veo venir nunca, ni por asomo, es THE END.

4 de set. 2010

Backup system

No, no ho donem per suposat. Cada dia has de fer un salt, o avançar. No, no et giris. Què queda enrere? Ja ens ha afectat.

La memòria, aquella que de vegades ens és ineficient per no recordar i d'altres, ens tortura tota la vida per recordar massa. Voldria poder arxivar en carpetes les meves vivències, i llançar a la paperera de reciclatge aquelles que ja no volgués recordar. I tenir una carpeta anomenada "Petits moments" que constessin de fotos o vídeos de menys d'un minut, en què he observat una cosa que m'ha fet feliç. I poder recrear-m'hi quan m'avorrís, al tren, o quan no pogués dormir, de nits, nerviosa.

23 d’ag. 2010

Techo de menos

Y si fuera eliminando pisos (primero, segundo, tercero, cuarto, quinto, ático), mi cama flotara, no hubiera gravedad... quizás me trasladaría en sueños hacia donde estuvieras tú. La cama voladora, ya ves tú, el gran invento de la imaginación en todos los tiempos. Pero qué quieres, soy un poco clásica. Me baso en lo poco que he visto en las pelis de ficción.

Entonces podría viajar, muy muy rápido, y en cinco minutos plantarme al otro lado del mundo, preguntarte qué tal, darte un beso de buenas noches y desaparecer. En pijama, eh? Tal cual, como si fuese lo más normal. Eso me bastaría para no echarte tanto de menos estos días. Un techo de menos, y dos, y tres....mientras cuento techos me duermo. Mi realidad se hace un sueño y me ocurre precisamente lo que tanto he deseado. Me despierto tranquila, a sabiendas de que estás bien. Y suena love of lesbian en la radio y ya sabes en quién pienso y me voy a la ducha con una sonrisa en la boca. Me tomo el café y voy a trabajar. Ojalá no fuera lunes, pero esta mañana me la tengo que tomar de buen humor.

Tu no estás, ni estarás, ni cada día será lunes. Todo lo bueno y lo malo viene junto, cómo iba a ser, si no.
Cada día cuento un techo de menos. Hasta llegar a cero y tocar con los pies en el suelo.

20 d’ag. 2010

es que como no se titule título, mal vamos...

Mira, yo siempre escojo el título al final. Que ¿por qué?, porque siempre me han gustado las cosas al revés. No es que empieze la casa por el tejado, al contrario! Pero improviso, voy haciendo sin intenciones, y cuando creo que ha llegado el final, lo acabo. La guinda, eso es el título. Miro mi texto del derecho, del revés, de costado incluso, y entonces, poniendo una cara de Arguiñano -rabiando porque todavía no le ha metido perejil, y no puede reprimirse- decido el encabezado que resumirá mi creación. Eso que hará que mi estimado lector se decida o no a leer. Eso que lo hará caer en la trampa o bien que, si no lo escojo con gracia, simplemente pase y le de pereza incluso ponerse a leer.

18 d’ag. 2010

retrat

by Àngel, menjadors universitaris, 2006. I que en fa, de temps! Ja ni me'n recordava. Vés a saber què deuria estar dibuixant la dibuixada.

:) gràcies!

17 d’ag. 2010

No em fa por:

Tirar-me a l'abisme.
Sentir el vent de cara. I d'esquena.
Notar el perill.
Llençar-me, abalançar-me, abocar-me, atrevir-me.
Decidir.
Tenir motivacions.
Deixar coses enrere.
Dir el que penso.
Fer el que dic.
Creure el que faig.
Veure el que crec.



Qui si no és un mateix, s'ha vist mil vegades al mirall, o en fotografies, però mai en carn i ossos?

14 d’ag. 2010

Before sunset



Jesse: You want to know why I wrote that stupid book?
Celine: Why?
Jesse: So that you might come to a reading in Paris and I could walk up to you and ask, "Where the fuck were you?"
Celine: [laughing] No - you thought I'd be here today?
Jesse: I'm serious. I think I wrote it, in a way, to try to find you.
Celine: Okay, that's - I know that's not true, but that's sweet of you to say.
Jesse: I think it is true.

11 d’ag. 2010

Trajecte perfecte

La senyora de l'estació té les seves manies. Com tothom, és clar. Si hom l'observa podia mesurar fil per randa els minuciosos detalls que un oblida quan no es fixa en les coses, quan està bocabadat. I és clar que amb la calor de l'estiu, qui no ho està, d'atordit, d'esmaperdut, vaja, empaitant les mosques.

Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.

A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.

Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.

Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.

En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.

4 d’ag. 2010

Tenir la tonteria

Definició:

Feliç a vegades, trista d'altres. Tonteries de nena de 14 anys. Fas el que sigui. Dius les coses més estúpides per treure tema de conversa. No et surt ser natural. Intentes estar guapa. Nervis a la panxa. Comptes quans dies queden. Quantes hores, minuts. Segons. Escoltes música més nyonya del que és normal. Somnies truites. Perds el temps. No estàs pel que has d'estar, perquè estàs als núvols. Et fas una banyera relaxant en comptes d'una dutxa ràpida. Només saps parlar d'ell. No estudies, no fas feina.



La única cosa que fas de tant en tant és degut a un batec de cor alterat que recorre l'esòfag i les teves cordes vocals per acabar sortint per la boca en forma d'un "aaaaaiiiii.....", o altrament anomenat sospir, o cuquet dels nervis.

3 d’ag. 2010

El error

Ellos no saben el por qué. Culpan a todo quisqui del hecho. Bueno, ése hecho tampoco queda del todo claro. Más bien es un conjunto de hechos, una situación. Culpan a quien ven por televisión. Culpan a los políticos, a los famosos, a los ricos, a los banqueros.

El día en que ellos mismos se cortaron los hilos que los dominaban, consiguieron tener odio hacia todo aquello que les había ortorgado paz y tranquilidad durante años. Un poco de temblor bajo el suelo, y todo se les desquebrajaba. Un poco de inestabilidad, y se caían. Pero para algunos, ése pequeño temblor fue la gota que colmó el vaso, se encontraron en las mismísimas ruinas. En el límite de la pobreza.

Pero, y antes? Volvamos un tiempo atrás. Estos infelices eran felices. Habían explotado su sueldo al máximo. Habían materializado todos sus sueños. No les quedaban sueños de fantasía. Incluso se habían hipotecado con sueños, pensando en un futuro mejor, ¿cómo iba a ser, si no?. Nadie preveía lo previsible.

Todos los sueños hipotecados formaban una nube que tarde o temprano no cabría y en la más profunda depresión caería en forma de chubasco. Una gran tormenta, una lluvia de sueños deshechos. La típica imagen de una persona mojándose bajo la lluvia, y llorando a la vez, sabes? Ignoraban que esa lluvia la habían creado ellos mismos, uno a uno, el vecino, el amigo del amigo, la conocida de la prima... Y creían que el cielo era más espacioso que la tierra, que allí podían existir mil y un sueños habidos y por hacer. Pero se les derritieron encima.

¿Cómo iban a vivir ahora? Deudas y más deudas. La imaginación rota que de pequeños les robaron no les pudo salvar de ésta. Se volvieron infelices y ya está.

Cada día se pueden observar más caras amargadas. Sólo la sonrisa de un bebé nos recuerda que algún día hemos sido plenamente transparentes y que hemos sabido vivir con lo más esencial.

24 de jul. 2010

Les frases de batxillerat

Certs professors, al llarg dels seus anys d'ensenyança, han recol·lectat respostes d'examens d'aquelles ben burres, però alguns alumnes mai s'han dedicat a recopilar "frases dels profes"??? De ben segur que n'hi ha de gracioses. Heus aquí que remenant els calaixos he trobat l'agenda del curs 2002-2003... i vegeu uns quants exemples del que vaig immortalitzar (per respecte no he posat noms ni sexe):

Profe de dibuix tècnic

"(Alumne): Però això està moll? (referint-se a la taula)
(Profe): No, però està sec." (M'encanten les contradiccions)
"Dues rectes que estan en un pla, formen un pla" (gràcies Capità Obvi)
"(Alumne): Però si la suma dels 3 angles d'un triangle sempre és 180º...
(Profe): hmmm.... NO!!! Depèn de l'altura!" (sempre tenia ganes de dur la contrària)
"Me niego a repetir lo que estoy diciendo varias veces" (doncs ja ho acabes de fer!)
"Heu de construïr una perpendicular de 90º" (ah, que n'hi ha de diferents tipus?)
"Quan té zeros de decimals a l'esquerra..." (8'0000001 he posat un exemple per a què ho visualitzeu. Quan aprendràs que els zeros a la dreta no valen res?)

Profe d'anglès

"Si us dono els listenings se'm tornen a desordenar" (res, doncs, guarda'ls i ens estalviem feina!)
"Definició d'acicate: cosa que fa que provoqui una reacció" (...que desencadeni una sèrie de fets que causin un efecte, que...)

Profe de filo (castellano-parlant amb intent d'aproximar-se al català)

"Vista, tacte, orella, gust..." (find the odd one out)
"2on BA" (no sé si volia dir 2on de BAT, o bé referir-se al grup 2on B")
"La separació, així amb un coet, va ràpida!!!" (volia separar dos alumnes que seien junts i la liaven)
"Si a=b, i b=c, a=c, llavors a també és igual a c!!!" (moment àlgid en que et creus que has resolt el món)
"Relaixa't!!!" (sí, heu llegit bé...)
"Inflou" (influeix...)
"No tan sol..." (no tan sols..., si no ens pensem que algú està deixat de la mà de Déu!!!)
"Xantaig, bricolage" (les he classificat com a traduccions del mateix calibre)
"De 3 tipus de maneres" (...de 2 maneres de 5 classes de 7 gèneres d'1 sola classificació) 
"Recordo perfectament un sil·logisme que vam fer l'any passat... que ara no me'n recordo" (molts filòsofs han corroborat que és bo pensar abans d'obrir la boca)


Profe d'electrònica


"(referint-se a un angle de fase): Va retrassat o retardat?" (no l'insultem, si us plau)
"(llegint cosφ): còs de fi" (el cos de fi, amén)
"Amb què s'ha de fer, amb grams o kilòmetres?" (volies posar-nos a prova oi?)
 "Funció sinuidal" (clar, si al cosinus li diu còs, al sinus li diu sin, per tant en lloc de ser sinusoidal és sinuidal...)
 
Profe de castellà

"Apenas entró en la clase cuando se había ido" (es referia a un alumne, no a un fantasma)
"Cuando no hablas solo, hablas acompañado" (lógica aplastante)
"(cridant a un alumne) ATIENTO!!!!" (sí, profiesor!)

Profe de física

"(referint-se a 2 camins que recorren 2 mòbils d'origen i final iguals): "Quants metres farà la caputxeta i quants el llop??" (tenim ja 17 anys, que no ens expliquis contes!)

Profe de català (el "colmo")

"Heu suspengut més!" (tota la classe esclata a riure) "És que parleu tant malament que se m'encomana! (sí, ara és culpa nostra...)

13 de jul. 2010

Gent estranya

Hi ha un home a la cantonada
que remena el contenidor amb un pal.
Des que m'hi fixo al carrer
no veig ni una persona normal.

A l'orxateria, nerviosos per ser atesos, qui vol cridar més l'atenció?
La jornada laboral fa notar més la calor.


Qui és ara????

Nens que ploren per les botigues,
criatures cridaneres,
mares sordes amb amigues,
xerren pels descosits de mil maneres.

Sempre hi ha aquell de la porta
que pidola una ajudeta
s'ha quedat tirat, és clar!
passo i ell dóna la volta.

Gens m'extranya
la gent estranya
que hi ha pel món
si ho som tothom.

1 de juny 2010

La meva crisi en números

Titulada a 23.07.09.
Buscant feina des de 01.12.09 exhaustivament.

Situació al llarg del període
Classes particulars a 12 euros/hora.
Pis: 320 €/mes, despeses a part.
Classes d'informàtica 11 € bruts/hora.
Feina com a venedora en botiga 6 €/hora.

Encara buscant feina a 01.06.10

Enviats: 150 mails approx.
Contestats rebutjant-me: 18 mails.

(Conclusió:  un 10% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen. La resta, simplement, passen de tu)

Inscripcions a ofertes via web: 350 approx.

Entrevistes fetes:11
Entrevistes cancel·lades: 1 (em van trucar mentre em dirigia a fer-la, es va tancar la oferta)
Entrevistes amb èxit: 1 (actual feina però no relacionada amb el que he estudiat)
Comunicat de l'empresa després de l'entrevista: 4
Entrevistes aconseguides per contactes: 6
Feina cancel·lada per falta de pressupost: 1 (m'anaven a agafar i al final van fer-se enrere)

Raó de 2 entrevistes per mes.

(Conclusió: un 33% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen després d'haver-te fet una entrevista. La resta, simplement, passen de tu)

(Conclusió núm. 2: més de la meitat d'entrevistes s'aconsegueixen gràcies a contactes)

Links guardats a favoritos. És tot un arbre geneaològic de carpetes i sub-carpetes classificat "tal que así":

Feina >>
  • Bases dades empreses (3 entrades)
  • Doctorats i recerca (4)
  • ETT's (6)
  • Feina a l'estranger (13)
  • Portals de feina (13)
  • Feina "bassura" (5)
  • Voluntariat, ONG (7)
  • Webs empreses interès (23)
  • Altres recursos, cursets (8)
 Continuarà....

27 de maig 2010

Més val sucre en la sal, que sal en el sucre.

Renecs, queixes, mots equívocs, saliva generada en excés, les portes de l'autobús que no s'obren. Extrems.

Un crit. Tothom calla.

El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.

Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.

Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.

Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!

El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.

Esgarrapa'm, per veure si sagno.

Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.

11 de maig 2010

To be alone with you

Just let it be. Together, it is possible.

Alone, in the darkness, in the most lightening moment. Whenever, however, just let it follow its rythm. Everything is possible by your side. That bright side of the very moment that I go to bed, and it's still cold, but somehow warm. I can recognise the usual smell. Relax.

The tapping of the guitar, your kiss. The chords, your caress. The single notes, your fingers. The voice is mine, though. I put the lyrics.

Alone with you. With us. This music that represents us. I could never play it again lonely. I mean, alone with me.

26 d’abr. 2010

Tirar endavant

S'aixecava cada dia més o menys a la mateixa hora. Si havia tingut un somni dolç i havia quedat a mitges, repetia l'alarma cinc o deu minuts més, per a continuar-lo. Però llavors ja no hi havia qui s'adormís i continués el somni. Se l'apuntava a la llibreta dels somnis. Eren com deutes pendents que algun dia realitzaria, fora del llit, fora de casa seva. Pàgina 52. Somni número 30. Si, en canvi, havia tingut un malson, d'un bot s'alçava, com si la molla del bell mig del matalàs s'hagués trencat i l'empenyés a sortir disparat d'entre els llençols ja rebregats i remoguts degut a les peripècies de l'inconscient. Obria els ulls com un mussol, encara lleganyosos i vermells, se'ls fregava i parpallejava perquè encara no creia que allò no hagués estat real.

El dia que va deixar de somniar, va deixar de ser qui era. Estava buit d'expressió, en la seva cara no s'hi podia llegir una gota ni de tristor, ni de felicitat. Va ser casualitat que havia acabat d'escriure la llibreta dels somnis. La última pàgina, la 250, amb més d'un centenar d'històries. Algunes li havien semblat un dejavu d'altres somnis, com si allò ja ho hagués viscut, però en la seva ment. Es podria dir que ell era una d'aquelles persones llunàtiques. I així era, vivia més allà que aquí. Preferia la seva vida dins seu, tot sol, compartint-la amb éssers i persones inventades per ell mateix, ans que viure la vida portes enfora.

Tot d'una, després d'anys, va topar-se amb un cavall de cartró enmig del carrer Enric Granados mentre anava a treballar. No podia ser. Somni número 1. Tenia 13 anys quan l'havia tingut i aquell va ser el primer que va escriure a la llibreta que li havien regalat. Aquella nit feia calor i havia somniat amb joguines i parcs d'atraccions. Però allò era real, oi? Va anar a treballar com si res, però l'expressió de la seva cara ja no era indiferent. Mostrava més aviat un bri d'esgarrifança.

Somni número 2. Al cap d'uns dies també es va pronunciar. Va perdre l'autobús i una dona vella li va venir a oferir flors. L'anciana duia el mateix vestit morat que dins el somni. Allò ja era massa. Com continuava el somni? No se'n recordava. D'un sobresalt va arrencar a córrer fins a casa a buscar la llibreta. Ja havia tornat a perdre un altre autobús, però li era igual. Pàgina 3. [...] i la dona m'oferia un ram de margarides (bingo!) quan després jo obria un maletí que duia i li donava tots els meus diners, l'abraçava, i m'enduia les flors tot feliç. Final del somni. Maleït sia, s'havia despertat i no tenia continuació! Va tornar a la parada de l'autobús, i la dona ja no hi era. Va començar a ploure.

D'ençà que el llibre de somnis va allà on va ell. Per si de cas, ja sabeu.

I així va ser com va refer la seva vida a mitges, una vida feta només de peces d'un trencaclosques mai acabat. Cada somni que se li repetia, l'intentava acabar dins la seva nova vida, la vida fora al carrer. Ja no dic la vida real, perquè en el seu cas realitat i ficció eren i són una sola cosa. I si se n'assabentés que utilitzo aquests termes, el vostre avi s'enfadaria, i molt.

3 de març 2010

Els meus alumnes

Estem en mig de classe d'informàtica.

Cada alumne és un món!
Ara mateix estan publicant la seva primera entrada en un bloc. El seu primer bloc.

Alguns escriuen una frase, d'altres una parrafada. Alguns ho fan en català, d'altres en castellà. Alguns amb faltes d'ortografia... és clar, és normal!

Quan vegin els resultats crec que s'animaran a seguir escrivint, i qui sap si fer un bloc conjuntament amb grup.

24 de febr. 2010

l'hipnosi

Encarcarada, com si algú t'hagués empès amb força al sofà, i tu t'hi haguessis simplement quedat. Allà davant et xucla la pantalla amb la seva llum blanca. Les tecles absorbeixen el moviment dels teus dits, que a cada pas es mouen més i més ràpid. Els teus dits són una marioneta per elles, i el teclat llegeix els teus pensaments. Per molt que miris i t'hi concentris, sobre la pantalla només veuràs el que pensa la teva ment. 1, 2, 3, intenta adormir-te, i no pots, et quedaràs en blanc potser. Però ja està. Ara ja ha començat el món dels somnis, paral·lel, inquiet, que trontolla sota les teves mans. Ara el poder ja no el tens tu. T'ha hipnotitzat i publicarà els teus secrets més íntims, els teus somnis, sí, ell ho farà. Els extendrà per tota la xarxa i no te'n deslliuraràs mai. Tothom accedirà a aquesta informació. No, és un somni, només, aquestes coses no passen a la realitat. Però, i si fos real? Jo estava escrivint i m'he adormit. Em parlava de TU!!! L'ordinador em parlava en un quadre de text. Sí? És això cert? No ho recordo bé, tot sembla molt blanc i lluminós. Crec que he tingut un dejavu. Intenta obrir els ulls, penso. Va, un esforç més. Una mica més! Ostres, el que estic veient! Però si són els meus dits escrivint el que penso! 3, 2, 1, ja tornes a ser aquí, tal i com t'han deixat, després d'uns petits instants d'inconsciència. No t'alteres per veure el que has vist. Aquest escrit és fruit dels teus poders mentals. Ningú t'està dominant, només ets tu, tu, tu... El poder de la ment pot arribar a controlar els teus músculs i nervis fins a nivells que no hauries imaginat mai. Aquest escrit serà publicat per tu mateixa en 3, 2, 1,