Química vs Medi Ambient - o com aprofitar la crisi

En el fons, sempre havia estat allà. Dins meu, amagat. Ha tardat temps en sortir, i en part, ha estat gràcies a la crisi, que dóna molt temps per a reflexionar.

De què parlo? De la vocació. Allò que mai havia tingut, i finalment he acabat trobant. En èpoques de crisi un tendeix a tenir més temps, a poder replantejar-se la vida i preguntar-se "és això el que vull?", "realment m'agrada el que estic fent?", "és per culpa de la crisi que no trobo feina, o no la trobaria perquè no estic motivada?"...

Dins d'aquest núvol de plantejaments, i donades les opcions, que són poques, molts aturats joves, com jo, ens vam decidir a reprendre les carpetes, els estoigs, i les motxilles. Cap a la uni hi falta gent. El més curiós és que ara veig tant llunyana, la meva carrera, que ja no me la faig ni meva. Enginyera ambiental, bé, però amb una base de química. Però mai havia pres tant l'atenció en 2 anys com en la suma dels 6 anys de carrera. Ara és quan faré per primer (de veritat) cop un projecte final de màster. El projecte final de carrera va ser una broma.

La meva carrera em va ajudar a saber què és el que no volia. Però vaig saber aprofitar els coneixements mínims bàsics per estudiar el que faig ara. Si no hagués fet aquest pas intermedi, ara no estaria aquí. Motivada per treballar en contra de la química que ens contamina, a favor del medi ambient. Motivada per lluitar pel meu futur sense menysprear els anys gastats al passat. I és clar, quina seria si no la millor manera de lluitar contra el teu pitjor enemic, si no és coneixent-lo de tota la vida?

Pel transport sostenible

Cada dimarts i dijous, quan torno d'anglès, em creuo amb el mateix xicot, un noi primet i de cabells llargs i fins, un to castany clar. Té un posat ferm, com per no voler fer cap gest fora del normal. També sol passar el camió del bicing a aquella hora, per treure bicis de l'Av. Paral·lel, que a aquelles hores està ple i no s'hi pot aparcar.

Sembla que la realitat es repeteix davant meu com en el show de Truman. I, tot tornant a casa amb metro, penso que tots ens hem creuat alguna vegada. Estem acostumats a viatjar creuant-nos a cares i gent, ja sigui en carreteres, carrils, carrers o passadissos subterranis, túnels... Potser jo visc a X i vull anar a Y cada dia a la hora Z, mentre que una persona viu a Y i va a treballar a X a la mateixa hora Z.

Us podeu arribar a imaginar un món amb teletransport? Jo crec que el sistema consistiria en una mena de PDA personal amb navegador GPRS (o Tom-Tom) tot mesclat amb messenger. Així, un introduirïa les seves preferències (adreça de partida, adreça d'arribada, hora) i el buscador li trobaria la seva "mitja taronja", és a dir, algú amb les mateixes necessitats a l'inversa, llavors es procediria a un simple "acceptar" o "cancelar" i la teletransportació es duria a terme, estalviant els problemes de metros, busos i embussos de trànsit. Tot, però, té els seus defectes i desavantatges, i com a tota eina informàtica, podria tenir els seus desòrbits i errors. Es podria perdre informació, és a dir, persones en l'intranet de comunicació? Hi podria haver saturaments de línia, com les actuals retencions d'automòbils?

Fos com fos, sempre perdríem l'encant del saber viatjar, de compartir els moments jugant a cartes a l'autocar, de llegir o escoltar música al bus, metro... de trobar-nos inesperadament algú per casualitat, i explicar-se la vida en 10 segons perquè ambdós tenen pressa.