Pel transport sostenible

Cada dimarts i dijous, quan torno d'anglès, em creuo amb el mateix xicot, un noi primet i de cabells llargs i fins, un to castany clar. Té un posat ferm, com per no voler fer cap gest fora del normal. També sol passar el camió del bicing a aquella hora, per treure bicis de l'Av. Paral·lel, que a aquelles hores està ple i no s'hi pot aparcar.

Sembla que la realitat es repeteix davant meu com en el show de Truman. I, tot tornant a casa amb metro, penso que tots ens hem creuat alguna vegada. Estem acostumats a viatjar creuant-nos a cares i gent, ja sigui en carreteres, carrils, carrers o passadissos subterranis, túnels... Potser jo visc a X i vull anar a Y cada dia a la hora Z, mentre que una persona viu a Y i va a treballar a X a la mateixa hora Z.

Us podeu arribar a imaginar un món amb teletransport? Jo crec que el sistema consistiria en una mena de PDA personal amb navegador GPRS (o Tom-Tom) tot mesclat amb messenger. Així, un introduirïa les seves preferències (adreça de partida, adreça d'arribada, hora) i el buscador li trobaria la seva "mitja taronja", és a dir, algú amb les mateixes necessitats a l'inversa, llavors es procediria a un simple "acceptar" o "cancelar" i la teletransportació es duria a terme, estalviant els problemes de metros, busos i embussos de trànsit. Tot, però, té els seus defectes i desavantatges, i com a tota eina informàtica, podria tenir els seus desòrbits i errors. Es podria perdre informació, és a dir, persones en l'intranet de comunicació? Hi podria haver saturaments de línia, com les actuals retencions d'automòbils?

Fos com fos, sempre perdríem l'encant del saber viatjar, de compartir els moments jugant a cartes a l'autocar, de llegir o escoltar música al bus, metro... de trobar-nos inesperadament algú per casualitat, i explicar-se la vida en 10 segons perquè ambdós tenen pressa.

Sentiments codificats

Avui no em veig capaç d'explicar res. Qui sap si la vida comença a ser rutinària un cop assolit el ritme d'anar a classe i a una setmana de parcials. Tampoc em veig en cor de criticar la Renfe, per molta impotència que em pugui crear, aquests dies no m'està afectant a mi, i per tant no puc parlar si no conec prou bé la causa... En qualsevol cas ànims pels que esteu patint les conseqüències. No veig cap motiu per xerrar de política, doncs acabo de mirar el programa APM on te n'adones que tot és per riure i res té sentit alhora. Per tant, què comentar? Què dir?

Sempre quedaran les coses boniques a recordar, el moment del dia (o "foto" del partit, com dirien alguns), en què algun simple detallet et provocarà un somriure. Sempre ens resta la part més humana i la de menys esforç mental alhora de digerir, però potser la més difícil alhora de descriure. Costa traduïr els sentiments a paraules. Qui en coneix els símbols, el diccionari i tots els mots que componen un per un, fil per randa, els sentiments? He arribat a la conclusió que la traducció de percepcions així com la d'estats d'ànim és tant pobre com la quantització d'energia en paquets o fotons. D'una vasta gamma que assoleix inimaginables possibilitats (imaginem-ho com un rang de freqüències o simplement, els números reals, que són infinits), els sentiments no poden ser codificats per paraules (aquestes serien els nombres enters o bé els nivells d'energia dels electrons d'un àtom, per exemple). Com podem dir que els sentiment 5'8372 , el nº 5'329481 i el 5'99999 es diuen tots tres de la mateixa manera, és a dir, 5?

Bé, potser per a continuar, una breu lliçó de matemàtiques. La funció E(x) o "part entera" és una tal que a l'introduïr una xifra decimal (o nombre real), et retorna la seva part entera (la xifra sense decimals). Podríem assimilar els sentiments i sensacions a nombres reals, i els mots a nombres enters, i al procés de comunicació una descodificació amb aplicació de la funció part entera, de manera que el que interpretem com a informació al cervell és un enter (o paraula).



I és clar, que per a mi, el que em sembli un sentiment 3,14159 a tu et semblarà el sentiment 4,23091, per tant, es corrobora com es poden codificar les percepcions de manera equivocada segons el receptor. A mi em semblarà angoixa (sentiment nº3) i a tu patiment (sentiment nº4). Però potser és una cosa tant concreta i enmig d'ambdues que resultaria impossible de descriure o discernir qui dels dos té raó.

De la mateixa manera, un emissor em vol mostrar que està trist (sentiment nº 9 o emoticó :( ) i jo entendré 8'876 i per tant ho entendré com a decepció (sentiment nº8). Necessitaríem explicitar més concretament què ens volen dir aquests individus. Per exemple, es podria parlar d'una felicitat molt baixa i una felicitat molt intensa, en el rang comprès entre el 7 i el 7'9999.., on cada decimal més augmentés gradualment la intensitat, per exemple. O bé, dividir el rang en intervals més petits de forma que discretitzéssim: del 7'0 al 7'1999 seria felicitat permanent, del 7'2 al 7'399999 felicitat espontània, del 7'4 al 7'59999 felicitat falsa, i així anant afegint adjectius. De manera que arribéssim a un infinit de descripcions amb infinits adjectius i milers de paraules per arribar a descriure el sentiment que sentim en plena bojeria extrema i que és quan un no sap el què es diu perquè creu que es tornarà lelo i d'aquí a pocs segons el cap li estallarà de tant pensar i no creure si el què es diu té lògica o no però li és igual perquè amb la seva paranoia ja és feliç, sí, sí, es tracta del nº 12'45729659010938575639378959923757579287.

El cafè químic

"Et demanes un cafè amb gel, i dins del fet que això comporta, com a acte involuntari, el teu cervell d'enginyera química comença a desxifrar tot el procés que realitzes; un procés tant rutinari com avorrit, i que si no fos per aquest motiu, ni se t'acudiria pensar-hi.

Vesses el sucre sobre el cafè calent. El cafè treu fum, en veritat és vapor de cafè, un procés d'evaporació. Si així seguís el cafè, abandonat al seu propi destí, seguiria evaporant-se la part miscible entre l'aigua i cafè donant lloc a un pòsit sòlid més una fase no volàtil, potser. Però no és així. Et disposes a ingerir aquell cafè, per tant, com a molt et preocuparàs per l'intercanvi de calor que s'efectui entre aquest fluid i tu.
El sucre, de primeres, és com si flotés sobre la superfície de líquid. D'això se n'anomena estat transitori. Però dura mil·lèssimes de segon, i tot d'una el subre s'enfonsa en el fons del got, degut a la diferència de densitats, la força de la gravetat i tot això. A més, no ho aprecies amb la vista, però saps que el nivell de cafè ha pujat un volum igual al del sucre que has tirat, segons el senyor Arquímedes. Eureka!

Comences a remenar, com si es tractés d'un reactor discontinu agitat per una cullereta a 100 rpm. Veus com el sucre va desapareixent a poc a poc, però la vista enganya: no desapareix, tan sols passa que aquest compost se separa en els seus anions i cations per solubilitzar-se amb H2O i cafè a raó de Ks (constant de solubilitat), i afavorit per l'alta temperatura, que sempre ens ajudarà a desplaçar l'equilibri cap a la dissolució de sucre. Un cop fet aquest pas, ens disposem a vessar el cafè calent en un altre recipient amb glaçons, o altrament dit H2O (s). Notem amb la mà un gradient de temperatures en eix radial (neglixxxxiiint l'efecte vora) i un cop assolit l'estat estacionari, el nou got ja es troba a uns 4ºC. Si ho deixéssim reposar, tot el gel es fondria. Es poden observar unes aigües al voltant del glaçó, d'això se'n diu difusió a través d'una pel·lícula líquida.

Per fi pots assaborir l'amarg gust del teu coffee i en notar-lo baixar per la teva gola penses que en aquell moment ets endotèrmic respecte el teu entorn o volum de control."