30 d’oct. 2007

En què quedem?

L'altre dia, esmorzant les meves torradetes amb mermelada, el meu suc de pinya marca blanca i el meu talladet de cafetera; ben asseguda a la cadira del menjador del pis; vaig poder, i encara mig endormiscada, fer diverses conclusions sobre la publicitat de les 10 del matí. Per la televisió es disparaven més de deu minuts, n'estic segura, anuncis de joguines per nanos i anuncis de tots els tipus de cereals (el 90% dels quals són de xocolata).



Sempre ens estem rifant l'educació dels nens i nenes entre pares i professors, però i la televisió? Qui es cuidi d'aquesta responsabilitat hauria de tenir més cura amb el què s'emet i com s'emet. Anuncis de joguines sexistes, que, a hores d'ara, sembla absurd! Estem en una època en què s'intenta igualar les qualitats i drets d'ambdós sexes i opcions sexuals, o això sembla; mentre alhora fem un pas enrere mentre deixem que els nens i nenes es classifiquin per joguines i gustos i no puguin compartir l'estat de joc, part molt important en l'aprenentatge i que considero ha de ser comú per a tots; s'ha de poder triar abans de ser encasellat! Nines amb nenes, cotxes i nens? Mentretant la Generalitat està fent una campanya per la igulatat de la dona al treball. És a dir, la mare treballadora intenta arreglar el seu problema però el de la seva filla seguirà sent el mateix en un futur. Així no anirem a parar en lloc.

Després de la meva dissertació, crec que aniré a fer uns xoco-crispies abans d'anar a dormir...

26 d’oct. 2007

Jovenets prometedors

Com bé tots sabeu, els japonesos són uns addictes al karaoke. Aquí teniu una mostra de com s'inicien en la pràctica per ser uns bons cantants i intèrprets. No us podeu perdre aquesta nena tan tendre i espectacular alhora!

23 d’oct. 2007

Sentiments codificats

Avui no em veig capaç d'explicar res. Qui sap si la vida comença a ser rutinària un cop assolit el ritme d'anar a classe i a una setmana de parcials. Tampoc em veig en cor de criticar la Renfe, per molta impotència que em pugui crear, aquests dies no m'està afectant a mi, i per tant no puc parlar si no conec prou bé la causa... En qualsevol cas ànims pels que esteu patint les conseqüències. No veig cap motiu per xerrar de política, doncs acabo de mirar el programa APM on te n'adones que tot és per riure i res té sentit alhora. Per tant, què comentar? Què dir?

Sempre quedaran les coses boniques a recordar, el moment del dia (o "foto" del partit, com dirien alguns), en què algun simple detallet et provocarà un somriure. Sempre ens resta la part més humana i la de menys esforç mental alhora de digerir, però potser la més difícil alhora de descriure. Costa traduïr els sentiments a paraules. Qui en coneix els símbols, el diccionari i tots els mots que componen un per un, fil per randa, els sentiments? He arribat a la conclusió que la traducció de percepcions així com la d'estats d'ànim és tant pobre com la quantització d'energia en paquets o fotons. D'una vasta gamma que assoleix inimaginables possibilitats (imaginem-ho com un rang de freqüències o simplement, els números reals, que són infinits), els sentiments no poden ser codificats per paraules (aquestes serien els nombres enters o bé els nivells d'energia dels electrons d'un àtom, per exemple). Com podem dir que els sentiment 5'8372 , el nº 5'329481 i el 5'99999 es diuen tots tres de la mateixa manera, és a dir, 5?

Bé, potser per a continuar, una breu lliçó de matemàtiques. La funció E(x) o "part entera" és una tal que a l'introduïr una xifra decimal (o nombre real), et retorna la seva part entera (la xifra sense decimals). Podríem assimilar els sentiments i sensacions a nombres reals, i els mots a nombres enters, i al procés de comunicació una descodificació amb aplicació de la funció part entera, de manera que el que interpretem com a informació al cervell és un enter (o paraula).



I és clar, que per a mi, el que em sembli un sentiment 3,14159 a tu et semblarà el sentiment 4,23091, per tant, es corrobora com es poden codificar les percepcions de manera equivocada segons el receptor. A mi em semblarà angoixa (sentiment nº3) i a tu patiment (sentiment nº4). Però potser és una cosa tant concreta i enmig d'ambdues que resultaria impossible de descriure o discernir qui dels dos té raó.

De la mateixa manera, un emissor em vol mostrar que està trist (sentiment nº 9 o emoticó :( ) i jo entendré 8'876 i per tant ho entendré com a decepció (sentiment nº8). Necessitaríem explicitar més concretament què ens volen dir aquests individus. Per exemple, es podria parlar d'una felicitat molt baixa i una felicitat molt intensa, en el rang comprès entre el 7 i el 7'9999.., on cada decimal més augmentés gradualment la intensitat, per exemple. O bé, dividir el rang en intervals més petits de forma que discretitzéssim: del 7'0 al 7'1999 seria felicitat permanent, del 7'2 al 7'399999 felicitat espontània, del 7'4 al 7'59999 felicitat falsa, i així anant afegint adjectius. De manera que arribéssim a un infinit de descripcions amb infinits adjectius i milers de paraules per arribar a descriure el sentiment que sentim en plena bojeria extrema i que és quan un no sap el què es diu perquè creu que es tornarà lelo i d'aquí a pocs segons el cap li estallarà de tant pensar i no creure si el què es diu té lògica o no però li és igual perquè amb la seva paranoia ja és feliç, sí, sí, es tracta del nº 12'45729659010938575639378959923757579287.

20 d’oct. 2007

El cafè químic


"Et demanes un cafè amb gel, i dins del fet que això comporta, com a acte involuntari, el teu cervell d'enginyera química comença a desxifrar tot el procés que realitzes; un procés tant rutinari com avorrit, i que si no fos per aquest motiu, ni se t'acudiria pensar-hi.

Vesses el sucre sobre el cafè calent. El cafè treu fum, en veritat és vapor de cafè, un procés d'evaporació. Si així seguís el cafè, abandonat al seu propi destí, seguiria evaporant-se la part miscible entre l'aigua i cafè donant lloc a un pòsit sòlid més una fase no volàtil, potser. Però no és així. Et disposes a ingerir aquell cafè, per tant, com a molt et preocuparàs per l'intercanvi de calor que s'efectui entre aquest fluid i tu.
El sucre, de primeres, és com si flotés sobre la superfície de líquid. D'això se n'anomena estat transitori. Però dura mil·lèssimes de segon, i tot d'una el subre s'enfonsa en el fons del got, degut a la diferència de densitats, la força de la gravetat i tot això. A més, no ho aprecies amb la vista, però saps que el nivell de cafè ha pujat un volum igual al del sucre que has tirat, segons el senyor Arquímedes. Eureka!

Comences a remenar, com si es tractés d'un reactor discontinu agitat per una cullereta a 100 rpm. Veus com el sucre va desapareixent a poc a poc, però la vista enganya: no desapareix, tan sols passa que aquest compost se separa en els seus anions i cations per solubilitzar-se amb H2O i cafè a raó de Ks (constant de solubilitat), i afavorit per l'alta temperatura, que sempre ens ajudarà a desplaçar l'equilibri cap a la dissolució de sucre. Un cop fet aquest pas, ens disposem a vessar el cafè calent en un altre recipient amb glaçons, o altrament dit H2O (s). Notem amb la mà un gradient de temperatures en eix radial (neglixxxxiiint l'efecte vora) i un cop assolit l'estat estacionari, el nou got ja es troba a uns 4ºC. Si ho deixéssim reposar, tot el gel es fondria. Es poden observar unes aigües al voltant del glaçó, d'això se'n diu difusió a través d'una pel·lícula líquida.

Per fi pots assaborir l'amarg gust del teu coffee i en notar-lo baixar per la teva gola penses que en aquell moment ets endotèrmic respecte el teu entorn o volum de control."

14 d’oct. 2007

Corals i cotxes



És boníssim! Qui s'apunta de coral a fer això? eh? va, vinga, valents!

El perquè de mi

De petita no vestia de color de rosa, tampoc jugava a nines. M'encantaven els puzzles, trencaclosques, lego's... peces que encaixessin. Resolia jocs de lògica que el meu avi, en la seva funció de pare, em feia pensar, per desenvolupar el potencial que de petits tots tenim allà, latent. Tampoc vaig plorar el primer dia d'escola. La meva mare m'inculcava el dibuix i d'altres arts, mentre el meu avi m'ensenyava a llegir, i gravàvem cançons populars en una cinta de cassette que després escoltàvem. Amb un teclat de joguina vaig treure les primeres melodies d'anuncis, mentre a casa es quedaven estupefactes. Vaig provar amb les barbies, però res. Tampoc m'anaven els cotxes teledirigits ni els patins. Ni aquella desitjada bici que mai em van comprar (cosa que suposa el primer trauma infantil que ha perdurat al llarg dels anys) va poder-me portar a passejar. Si ho feia era en família, pels camps rere els hotels de la llarga costa Malgratenca, tot parant a berenar amb una poma o un préssec. No sabia i no sé perdre. M'enrabiava com mai. Recordo que em van castigar a P-3 i a 2on de primària. M'agradava fer esprints i guanyar els nois, amb les meves cametes. Més tard la diferència de gènere es va fer més acusada i ja no els podia avançar, però aleshores totes les noies els avançàvem en un altre sentit. Sempre se'm senyalava amb el dit per haver tingut nois amics, i no entenia el perquè. Segueixo sense entendre-ho. Sempre m'han costat les relacions multitudinàries, suposo que és perquè la meva família era petita. He preferit les relacions tu-a-tu. Però jo seguia dibuixant, i escrivint històries del meu món imaginari. Molts alumnes se n'aprofitaven, d'això. No li direm bullying, li direm assatjament psicològic. Abans era molt innocent, no sabia el que era la puteria ni "ser viu", desconeixia la mala intenció. Però a base d'anar observant te'n vas fent una imatge molt clara a la ment. Em feia vergonya guanyar el premi St. Jordi del meu curs o cicle, i sortir allà davant a recitar el meu poema; fins al punt de què un any vaig decidir fer un text no-tant-bonic, sense ganes, per no sortir-ne finalista. No volia ser cap centre d'atenció, i m'era impossible. Tant sols volia fer el millor per a mi, fer el què m'omplia, suposo. Sé que una companya meva de classe, a primària, es pensava que jo era un robot. Per això vaig decidir canviar d'escola, per no ser tractada com ho havien fet tots aquells anys. Volia ser anònima i nova, començar de zero una nova etapa. A poc a poc va tornar a aflorir tot aquell protagonisme, ja hi tornem a ser! Les coses a la universitat han canviat. Des de llavors que he deixat la bona nena que duia a dins perquè sortís l'esbojarrada noia que duc a la pell ara com ara. Potser he fet un pas invers, de la maduresa a la immaduresa? Mantinguem l'equilibri, si us plau.

13 d’oct. 2007

CaóticaAna



L'Ana neix d'un home bo, per defensar el seu món dels homes dolents. D'entre les seves pintoresques portes sobre pedra descobrirà que realment es poden obrir, dins el seu subconscient, per entrar a altres vides passades d'altres dones que, com ella, lluitaven en el seu moment per a ser escoltades, per engendrar homes bons. Només un semi-record pot fer entrar a Ana en el seu caos, fer-la saltar dins el seu propi abisme, aquest que conté tantes històries per explicar, i que ella mateixa ha de poder recordar, mitjançant la hipnosi, per saber qui és realment, per esbrinar potser, quin ha de ser el seu missatge i la seva finalitat. Només intentant entendre les vides tràgiques que duu a dins podrà redescobrir-se a ella mateixa, sempre tant oblidada i desencantada utilitzant l'art i la pintura com a mètode per evadir-se del món.

L'individualisme i la col·lectivitat, la feminitat i el que és masculí, són ambdues cares de la moneda amb què Medem juga a fer balançejar dins aquest film, representats per Ana i Saïd (Manuela Vellés, una debutant que entra forta, i Nicolás Cazalé, jove actor francès). Caòtic final, també es pot dir, en què, estimat públic, decidiu vosaltres mateixos la vostra interpretació, perfectament vàlida. Una altra obra mestra del senyor Medem, que dedica aquest llargmetratge a la seva germana Ana, que se'n va anar, i a la seva fila Ana, que va venir.

7 d’oct. 2007

T'estimo

per a mi és una paraula massa delicada per dir-la així pim pam

com si es trenqués

i prefereixo cuidar-la i reservar-la

per a alguna ocasió, tant delicada com la paraula, deixar-la escapar suaument per la boca, llavors no es trencarà.

jo sempre ho he fet...

bé, no sempre,

amb el temps he après a cuidar-la bé

a usar-la només amb qui s'ho mereixia

no amb qualsevol manasses

ni amb algú que no s'hi correspongués!

jo no ho veia, però la paraula, tan bon punt sortia de la meva boca, rebotava i sortia disparada per la finestra.

llavors, amb el temps, descobreixes que és delicada, que té com una personeta dins, i aquella personeta ets tu mateix en miniatura.

perquè cada cop que la dius, estàs regalant-te als altres en mini-dosi.

El que penso

No hi ha pitjor sentiment que el de sentir-te reprimit i intuir que per molt que lluitis no aconseguiràs vèncer la força que t’oprimeix. Que les teves paraules no seran més escoltades, que els teus sentiments no seran compresos, perquè la obstinació construeix una barrera d’intolerància entre les persones.[...]

No hi ha pitjor sensació que la de veure com tot s’ensorra, en un moment, i dins el cor s’hi claven mil punxons, agulles, vidres trencats d’algun mirall que reflectia una unitat i que ara només representa separació. Que de cop i volta s’apropen les llàgrimes a la còrnea dels ulls per davallar a terra. Que potser no hi ha volta enrere, que cada objecte, persona, sentiment, et fa recordar que allò que se t’escapa relliscant de les mans, havia costat un esforç, significava molt més que tu o jo, que ell o l’altre.[...]

No hi ha algun estat anímic més degradant que la impotència.

No hi ha dret a vot, a decisió, ens han cosit les possibilitats. Sento que em torno muda, i se m’esborren els passos, les mans, se’m tanquen els ulls. M’estan plantant al davant una culpabilitat mentre ja m’esposen i m’amordassen. Voldria dir tant i no dic res.

[...]

Però de vegades, per no dir sovint, les respostes, repercussions que nosaltres podríem preveure, tampoc són del tot òbvies, i sempre ens deixem alguna que no se’ns hagués passat ni pel cap. Perquè cadascú té el cap que té, i això de posar-se al lloc dels altres costa, sí, molt, i un sempre tendeix a pensar egoïstament en aquest sentit, simplement perquè és la manera més fàcil de pensar. La raó, el sentiment, la intuïció, la incertesa, l’ètica. Tants factors que influeixen alhora de decidir i que són tant contradictoris entre si. És molt fàcil jutjar, és molt fàcil dir què és bo i què és dolent.

La llei del més fort, per desgràcia, és la que domina, ha dominat, i dominarà el nostre món.

Per sort, i encara que sigui en forma de bri d’esperança, sempre queda la pròpia consciència, i la dels qui t’estimen, que, semblant o no a la pròpia, se sap que pertany a aquells que miren pel teu bé. Que l’amor sigui la força que pugui amb i contra tot.

(text escrit el 18/9/07)

3 d’oct. 2007

LARUTANATURAL

La vida i la mort, l'acomiadament i la trobada, el coneixement i l'amnèsia, són processos tan irreversibles i capicua com el nom que duu per títol aquest curtmetratge d'Àlex Pastor, i temes dels quals tracta aquest intens resum de la vida de qualsevol, mirada del dret i del revés.

Curiós és, si més no, el punt de vista, que té Divad, el nostre protagonista, enfront la realitat que li succeeix al davant de forma inversa, i dins d'aquest món, tot té la seva lògica, la seva explicació. Fins i tot al girar-la recorda tot el que ha viscut i també cobra sentit. Ens deixa enredar fins creure'ns que el món podria funcionar mode FF o REW, fins a tal punt de no saber trobar la correcta direcció del funcionament de les coses, del transcurs del temps.

"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla".

Gabriel García Márquez

2 d’oct. 2007

El columpio

M'han passat un vídeo d'un curt que recorda molt a la història que vaig redactar fa un temps i que trobareu aquí sota, "Des de la finestra". Gràcies Mauro!!!

Des de la finestra


Ja va pasar fa temps, uns quants anys, potser, però encara tinc el record viu i present.

Era al metro. Em vaig asseure mirant en direcció (bé, sentit) contrària a la del comboi, ja m’enteneu, aquella en la que normalment ningú s’hi asseu per no marejar-se; i al costat de la finestra (mai he entès la predilecció de la gent per asseure’s-hi i mirar a través d’ella per observar el fons negre dels túnels, però és un fet, jo també m’hi incloc).

A la parada de Sants Estació (L3) estàvem allà aturats, l’interval de temps normal que passa mentre baixen primer uns i en pugen d’altres, entre presses, corredisses, fets tant insòlits i normals que algú que sol viatjar en metro cada dia ni s’hi fixa. Però dins d’aquesta atmosfera rutinària de vegades solen sorgir històries o anècdotes que fan que el teu dia avorrit resulti d’allò més meravellós. Del metro va baixar un noi en el qual la meva mirada s’hi va clavar. El so de les portes que anuncien la seva tancada. (Piiii piiii piiii.) El tren començava a arrencar i el noi avançava, en el mateix sentit, però òbviament, més lent.

No vaig deixar de mirar-lo. Sabeu allò que diuen que l’amor a primera vista existeix? Vaig tenir aquella sensació, la certesa de que m’estava passant a mi. (Cling!) El noi em va mirar, com si per instint alguna cosa li hagués dit: “ei, pst! Aquella noia et busca la mirada!”. No recordo com era la seva expressió, ni la fesomia, només que caminava per l’andana acostant-se a mi, i el vaig enxampar, (iep!) el vaig caçar a través del vidre.

Quan creues mirades amb desconeguts, normalment intentes mirar i no ser mirat alhora, com per reflex, quasi bé, i si topes amb alguna, la teva es desvia automàticament. (Ffffssssht.) Suposo que per això la majoria miren el fons i fosc túnel abans que arriscar-se a ser enxampat observant algú. Com per no sentir-nos intimidats, com per vergonya! (Uixxx!) Qui sap per què ho fem… Però bé, la qüestió és que ni aquell noi ni jo teníem la més mínima intenció de deixar de veure’ns. Ens havíem quedat atrapats. (Clac!) Sí, ens havíem agradat, i això ho vam afirmar des del primer moment. El meu esguard li havia preguntat: “vols ser mirat?” i el seu em va concedir permís a canvi de poder mirar ell també. Però, com és normal, entre dues persones que s’acaben de conèixer, l’expressivitat es veu retallada per la falta de coneixença i confiança. Això explica que ambdós teníem un rostre poc expressiu, de mirada abstreta, freda, potser; fins i tot insípida, es podria dir.

Aleshores, vaig voler fer un segon pas. No tan sols me l’hi vaig declarar amb els ulls, sinó que també li vaig somriure de tal manera que, sincerament, ell va respondre amb un espetec de lluentor entre les comissures dels llavis descobrint-se les seves tímides dents. (Cling!) Allò em commogué. Mai havia tingut una connexió tant ràpida i directa amb una persona. Sense la necessitat de dir-nos res, de donar explicacions…

Em va contestar amb un dels seus somriures, i amb allò ja m’ho havia dit tot: amb aquell fet ja ens havíem ofert tota la nostra confiança, la més íntima. Però llavors, i com tot romanç fugaç, una força superior a nosaltres ens va separar per sempre. (Ooohhh!) Nosaltres sabíem el destí que ens era imposat, per això ens vam confiar tant ràpidament, just abans que l’infortunat fat tirés els daus per nosaltres; per guardar-nos mútuament en les memòries corresponents. Jo el recordaria per sempre i ell a mi, n’estàvem segurs. L’andana del metro s’acabava i els vagons seguien avançant (catruc-catruc, catruc-catruc). Per la finestra ja es veia el típic color negre, però en la meva ment es repetia el dibuix d’un somriure, d’un amor impossible.(Sospir.)

1 d’oct. 2007

Ens volen fer constipar


Les estacions de metro i tren tenen una conxorxa amb les màquines expendedores de refrescos. La ventilació és inadequada, per no dir deficient, o nul·la. Però això ja va bé, així la compra de productes frescos com aigua o llaunes de beguda creix. Aquesta calor es fa insuportable, i fa l'espera eterna, però encara més als mesos d'estiu, quan a sobre, aquest any l'estació del Clot a Barcelona era l'únic punt de la ciutat on prendre el tren cap al Maresme. Ja tenim una colla d'estrangers relluents de betum solar i de suor tots n'anem plens. L'andana és plena i no s'hi cap. Tot es col·lapsa.

De mètodes i sitemes de ventilació i/o refrigeració n'hi ha. Hi ha molta gent experta que ho sap fer. De fet, tots n'hem vist i sabem que és factible... A la meva pròpia universitat, es gasten els diners en fer bonica l'entrada, l'auditori... la careta, la façana de la facultat. Entres a l'estiu i l'aire condicionat et dóna una bufetada a la cara. Hi entres a l'hivern i ja et pots començar a treure roba. En canvi, un cop creuat el hall, el passadís demostra el vertader clima de la resta dels 11 pisos que vénen a continuació. Les classes tenen calefacció dia sí dia no. Les finestres no tanquen del tot bé i hi entra el fred. A l'estiu fa una calor que no et permet concentrar en el què t'està dient el professor. A més, s'estan fent unes obres al pàrking de l'escola que si goses obrir la finestra per airejar el tuf de gent acumulada, escoltes la refinada música que ofereixen màquines excavadores, trepants, soldadores... I així estarem fins que finim la carrera, i qui sap fins quan més... Ja és prou dur suportar les lliçons difícils d'entendre, com perquè alhora haguem d'estar sotmesos a certs ambients climàtics/acústics/ambientals que empitjoren el rendiment de l'alumnat. És clar que la universitat també té màquines expenedores!!!