26 d’abr. 2010

Tirar endavant

S'aixecava cada dia més o menys a la mateixa hora. Si havia tingut un somni dolç i havia quedat a mitges, repetia l'alarma cinc o deu minuts més, per a continuar-lo. Però llavors ja no hi havia qui s'adormís i continués el somni. Se l'apuntava a la llibreta dels somnis. Eren com deutes pendents que algun dia realitzaria, fora del llit, fora de casa seva. Pàgina 52. Somni número 30. Si, en canvi, havia tingut un malson, d'un bot s'alçava, com si la molla del bell mig del matalàs s'hagués trencat i l'empenyés a sortir disparat d'entre els llençols ja rebregats i remoguts degut a les peripècies de l'inconscient. Obria els ulls com un mussol, encara lleganyosos i vermells, se'ls fregava i parpallejava perquè encara no creia que allò no hagués estat real.

El dia que va deixar de somniar, va deixar de ser qui era. Estava buit d'expressió, en la seva cara no s'hi podia llegir una gota ni de tristor, ni de felicitat. Va ser casualitat que havia acabat d'escriure la llibreta dels somnis. La última pàgina, la 250, amb més d'un centenar d'històries. Algunes li havien semblat un dejavu d'altres somnis, com si allò ja ho hagués viscut, però en la seva ment. Es podria dir que ell era una d'aquelles persones llunàtiques. I així era, vivia més allà que aquí. Preferia la seva vida dins seu, tot sol, compartint-la amb éssers i persones inventades per ell mateix, ans que viure la vida portes enfora.

Tot d'una, després d'anys, va topar-se amb un cavall de cartró enmig del carrer Enric Granados mentre anava a treballar. No podia ser. Somni número 1. Tenia 13 anys quan l'havia tingut i aquell va ser el primer que va escriure a la llibreta que li havien regalat. Aquella nit feia calor i havia somniat amb joguines i parcs d'atraccions. Però allò era real, oi? Va anar a treballar com si res, però l'expressió de la seva cara ja no era indiferent. Mostrava més aviat un bri d'esgarrifança.

Somni número 2. Al cap d'uns dies també es va pronunciar. Va perdre l'autobús i una dona vella li va venir a oferir flors. L'anciana duia el mateix vestit morat que dins el somni. Allò ja era massa. Com continuava el somni? No se'n recordava. D'un sobresalt va arrencar a córrer fins a casa a buscar la llibreta. Ja havia tornat a perdre un altre autobús, però li era igual. Pàgina 3. [...] i la dona m'oferia un ram de margarides (bingo!) quan després jo obria un maletí que duia i li donava tots els meus diners, l'abraçava, i m'enduia les flors tot feliç. Final del somni. Maleït sia, s'havia despertat i no tenia continuació! Va tornar a la parada de l'autobús, i la dona ja no hi era. Va començar a ploure.

D'ençà que el llibre de somnis va allà on va ell. Per si de cas, ja sabeu.

I així va ser com va refer la seva vida a mitges, una vida feta només de peces d'un trencaclosques mai acabat. Cada somni que se li repetia, l'intentava acabar dins la seva nova vida, la vida fora al carrer. Ja no dic la vida real, perquè en el seu cas realitat i ficció eren i són una sola cosa. I si se n'assabentés que utilitzo aquests termes, el vostre avi s'enfadaria, i molt.