2 d’oct. 2007

Des de la finestra


Ja va pasar fa temps, uns quants anys, potser, però encara tinc el record viu i present.

Era al metro. Em vaig asseure mirant en direcció (bé, sentit) contrària a la del comboi, ja m’enteneu, aquella en la que normalment ningú s’hi asseu per no marejar-se; i al costat de la finestra (mai he entès la predilecció de la gent per asseure’s-hi i mirar a través d’ella per observar el fons negre dels túnels, però és un fet, jo també m’hi incloc).

A la parada de Sants Estació (L3) estàvem allà aturats, l’interval de temps normal que passa mentre baixen primer uns i en pugen d’altres, entre presses, corredisses, fets tant insòlits i normals que algú que sol viatjar en metro cada dia ni s’hi fixa. Però dins d’aquesta atmosfera rutinària de vegades solen sorgir històries o anècdotes que fan que el teu dia avorrit resulti d’allò més meravellós. Del metro va baixar un noi en el qual la meva mirada s’hi va clavar. El so de les portes que anuncien la seva tancada. (Piiii piiii piiii.) El tren començava a arrencar i el noi avançava, en el mateix sentit, però òbviament, més lent.

No vaig deixar de mirar-lo. Sabeu allò que diuen que l’amor a primera vista existeix? Vaig tenir aquella sensació, la certesa de que m’estava passant a mi. (Cling!) El noi em va mirar, com si per instint alguna cosa li hagués dit: “ei, pst! Aquella noia et busca la mirada!”. No recordo com era la seva expressió, ni la fesomia, només que caminava per l’andana acostant-se a mi, i el vaig enxampar, (iep!) el vaig caçar a través del vidre.

Quan creues mirades amb desconeguts, normalment intentes mirar i no ser mirat alhora, com per reflex, quasi bé, i si topes amb alguna, la teva es desvia automàticament. (Ffffssssht.) Suposo que per això la majoria miren el fons i fosc túnel abans que arriscar-se a ser enxampat observant algú. Com per no sentir-nos intimidats, com per vergonya! (Uixxx!) Qui sap per què ho fem… Però bé, la qüestió és que ni aquell noi ni jo teníem la més mínima intenció de deixar de veure’ns. Ens havíem quedat atrapats. (Clac!) Sí, ens havíem agradat, i això ho vam afirmar des del primer moment. El meu esguard li havia preguntat: “vols ser mirat?” i el seu em va concedir permís a canvi de poder mirar ell també. Però, com és normal, entre dues persones que s’acaben de conèixer, l’expressivitat es veu retallada per la falta de coneixença i confiança. Això explica que ambdós teníem un rostre poc expressiu, de mirada abstreta, freda, potser; fins i tot insípida, es podria dir.

Aleshores, vaig voler fer un segon pas. No tan sols me l’hi vaig declarar amb els ulls, sinó que també li vaig somriure de tal manera que, sincerament, ell va respondre amb un espetec de lluentor entre les comissures dels llavis descobrint-se les seves tímides dents. (Cling!) Allò em commogué. Mai havia tingut una connexió tant ràpida i directa amb una persona. Sense la necessitat de dir-nos res, de donar explicacions…

Em va contestar amb un dels seus somriures, i amb allò ja m’ho havia dit tot: amb aquell fet ja ens havíem ofert tota la nostra confiança, la més íntima. Però llavors, i com tot romanç fugaç, una força superior a nosaltres ens va separar per sempre. (Ooohhh!) Nosaltres sabíem el destí que ens era imposat, per això ens vam confiar tant ràpidament, just abans que l’infortunat fat tirés els daus per nosaltres; per guardar-nos mútuament en les memòries corresponents. Jo el recordaria per sempre i ell a mi, n’estàvem segurs. L’andana del metro s’acabava i els vagons seguien avançant (catruc-catruc, catruc-catruc). Per la finestra ja es veia el típic color negre, però en la meva ment es repetia el dibuix d’un somriure, d’un amor impossible.(Sospir.)

4 comentaris:

Albert ha dit...

mmm...Jo crec que la majoria de gent ha viscut en algun moment de la seva vida interurbana una situació com aquesta.
Són moments curts, però intensos, oi???
Vagi bé Alba!!!
Petonss

Anònim ha dit...

ooooh! ma encantat el que has escrit albeta! jo també m'hi he trobat alguna vegada en una situació com aquesta.

un petonot! : )

Albyns ha dit...

sé que us ha passat, ho sé.... només fa falta reconèixer-ho!!!! jejeje!!!

Anònim ha dit...

va, va, va...

i jo també!

I ja la primera vegada que el vaig llegir (ja en fa un temps!) em va agradar, ara em segueix agradant (cosa que sempre està bé, almenys per comprovar que no anava errat!^^)

Petobrut!