Avui comença un petit tast del meu nou entorn.
Em sento com enmig d'un assaig, posant-me a to, a prova, encara no és l'actuació final. No vaig en la roba adequada, encara. Potser he de mirar al guió de tant en tant, o recórrer a l'apuntador. Per això no me n'acabo de fer a la idea que ben aviat actuaré sense cap ajuda, davant del públic, davant de mi mateixa.
Estar de trasllat és un estat extrany. Bé perquè estem tant lligats a les nostres pertinences o bé perquè necessitem ser sedentaris i no nòmades. Ens han acostumat així, quina merda. No ens deixem viure a nosaltres mateixos sense els nostres objectes personals. Tenir-los escampats per diversos llocs ens trastoca, ens desorienta, ens fa perdre el rumb. Quan un es trasllada se n'adona de la quantitat de merda innecessària que un ésser humà pot acumular en un període de temps relativament curt. Per a què, tantes coses? Per sentir-nos més segurs, més protegits. Ves per on, uns objectes inanimats es dedicaran la resta de les nostres vides a salvar-nos del mal i la mort? Això és discutible.
Així doncs, en el procés de trasllat de casa és quan hi sol haver un flux d'objectes que va directament a la paperera. Dins la nostra escala de valors, rebutjem allò que és innecessari. Per què ho havíem guardat tant temps per acabar llençant-ho? Tan necessari era llavors? Canviem de necessitats amb el temps, o som mals previsors d'allò que necessitarem en un futur?
Però podríem rebutjar molt més i viure amb els mers estris per a sobreviure... espero aconseguir-ho en aquest trasllat. Un altre objectiu que em plantejo és de deslligar-me més de l'interior i abocar-me a l'exterior. Sentir que no pertanyo a un lloc concret i deslligar-me d'aquestes quatre parets, que siguin les que siguin, m'estàn dient, fluixet a l'orella, que em quedi tancada a dins.
