Quina tristor. Em quedo en blanc només de pensar que s'està fent realitat, mica en mica, l'hora de marxar. No me'n sé avenir. No me'n faig creus. Demà seré a Barcelona i encara no hauré recapacitat sobre tot el que ha passat aquí. Sobre la gent que he conegut, el lloc on he viscut, i l'experiència que he tingut. El temps passa i el món es mou massa de pressa sense seguir els nostres desitjos. Però és el temps qui decideix, i algun moment o altre havia de ser el final.
No m'agraden els comiats. Cada cop he après a ser més freda i tractar que no m'afectin, però ho fan. Potser ja no se'm cau la llàgrima, però sé que per dins, ho sento igual que sempre. Uns llaços creats es trenquen un cop més. I ens llancem de nou en endinsar-nos en el si de les nostres llars, les nostres vides, per dir-ho d'alguna manera, quan en realitat aquests 4 mesos també han format part de la nostra realitat, un trosset de les nostres vides. I és el de sempre: la gent ve i va, les vides es creuen, i hem de mantenir les portes obertes per aquells que, qui sap, tornin a passar, i creuar-se, i trucar a casa nostra.
3 comentaris:
Alba! Tot açò és senyal que ha anat molt bé!
És trist deixar un puesto que t'agrada, però més trist seria que volguessis tornar i que no tinguessis res que enyorar de Suïssa ;)
M'ha xocat llegir aquest comiat quan jo acab d'aterrissar (literalment) a un lloc que també esper enyorar quan l'hagi de deixar :)
Una abraçada ben forta Alba!
Preciosa! Aixó diu molt de tu, perqué et fas estimar i dones la possibilitat a tot-hom perqué ho fagi! Anim, res és en va, a la vida sempre anem recollint troçets de puzzle que un dia, de cop i volta,prenen sentit i és aleshores quan tot encaixa. Fins ara!!!
como ya te han dicho por aquí, sentirte así es señal de que ha valido la pena ;)
y la parte buena es que volvemos a tenerte por aquí ^^
welcome back!
Publica un comentari a l'entrada