Trajecte perfecte

La senyora de l'estació té les seves manies. Com tothom, és clar. Si hom l'observa podia mesurar fil per randa els minuciosos detalls que un oblida quan no es fixa en les coses, quan està bocabadat. I és clar que amb la calor de l'estiu, qui no ho està, d'atordit, d'esmaperdut, vaja, empaitant les mosques.

Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.

A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.

Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.

Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.

En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.