Y si fuera eliminando pisos (primero, segundo, tercero, cuarto, quinto, ático), mi cama flotara, no hubiera gravedad... quizás me trasladaría en sueños hacia donde estuvieras tú. La cama voladora, ya ves tú, el gran invento de la imaginación en todos los tiempos. Pero qué quieres, soy un poco clásica. Me baso en lo poco que he visto en las pelis de ficción.
Entonces podría viajar, muy muy rápido, y en cinco minutos plantarme al otro lado del mundo, preguntarte qué tal, darte un beso de buenas noches y desaparecer. En pijama, eh? Tal cual, como si fuese lo más normal. Eso me bastaría para no echarte tanto de menos estos días. Un techo de menos, y dos, y tres....mientras cuento techos me duermo. Mi realidad se hace un sueño y me ocurre precisamente lo que tanto he deseado. Me despierto tranquila, a sabiendas de que estás bien. Y suena love of lesbian en la radio y ya sabes en quién pienso y me voy a la ducha con una sonrisa en la boca. Me tomo el café y voy a trabajar. Ojalá no fuera lunes, pero esta mañana me la tengo que tomar de buen humor.
Tu no estás, ni estarás, ni cada día será lunes. Todo lo bueno y lo malo viene junto, cómo iba a ser, si no.
Cada día cuento un techo de menos. Hasta llegar a cero y tocar con los pies en el suelo.
23 d’ag. 2010
20 d’ag. 2010
es que como no se titule título, mal vamos...
Mira, yo siempre escojo el título al final. Que ¿por qué?, porque siempre me han gustado las cosas al revés. No es que empieze la casa por el tejado, al contrario! Pero improviso, voy haciendo sin intenciones, y cuando creo que ha llegado el final, lo acabo. La guinda, eso es el título. Miro mi texto del derecho, del revés, de costado incluso, y entonces, poniendo una cara de Arguiñano -rabiando porque todavía no le ha metido perejil, y no puede reprimirse- decido el encabezado que resumirá mi creación. Eso que hará que mi estimado lector se decida o no a leer. Eso que lo hará caer en la trampa o bien que, si no lo escojo con gracia, simplemente pase y le de pereza incluso ponerse a leer.
18 d’ag. 2010
17 d’ag. 2010
No em fa por:
Tirar-me a l'abisme.
Sentir el vent de cara. I d'esquena.
Notar el perill.
Llençar-me, abalançar-me, abocar-me, atrevir-me.
Decidir.
Tenir motivacions.
Deixar coses enrere.
Dir el que penso.
Fer el que dic.
Creure el que faig.
Veure el que crec.
Qui si no és un mateix, s'ha vist mil vegades al mirall, o en fotografies, però mai en carn i ossos?
Sentir el vent de cara. I d'esquena.
Notar el perill.
Llençar-me, abalançar-me, abocar-me, atrevir-me.
Decidir.
Tenir motivacions.
Deixar coses enrere.
Dir el que penso.
Fer el que dic.
Creure el que faig.
Veure el que crec.
Qui si no és un mateix, s'ha vist mil vegades al mirall, o en fotografies, però mai en carn i ossos?
14 d’ag. 2010
Before sunset
Jesse: You want to know why I wrote that stupid book?
Celine: Why?
Jesse: So that you might come to a reading in Paris and I could walk up to you and ask, "Where the fuck were you?"
Celine: [laughing] No - you thought I'd be here today?
Jesse: I'm serious. I think I wrote it, in a way, to try to find you.
Celine: Okay, that's - I know that's not true, but that's sweet of you to say.
Jesse: I think it is true.
11 d’ag. 2010
Trajecte perfecte
La senyora de l'estació té les seves manies. Com tothom, és clar. Si hom l'observa podia mesurar fil per randa els minuciosos detalls que un oblida quan no es fixa en les coses, quan està bocabadat. I és clar que amb la calor de l'estiu, qui no ho està, d'atordit, d'esmaperdut, vaja, empaitant les mosques.
Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.
A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.
Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.
Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.
En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.
Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.
A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.
Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.
Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.
En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.
4 d’ag. 2010
Tenir la tonteria
Definició:
Feliç a vegades, trista d'altres. Tonteries de nena de 14 anys. Fas el que sigui. Dius les coses més estúpides per treure tema de conversa. No et surt ser natural. Intentes estar guapa. Nervis a la panxa. Comptes quans dies queden. Quantes hores, minuts. Segons. Escoltes música més nyonya del que és normal. Somnies truites. Perds el temps. No estàs pel que has d'estar, perquè estàs als núvols. Et fas una banyera relaxant en comptes d'una dutxa ràpida. Només saps parlar d'ell. No estudies, no fas feina.
La única cosa que fas de tant en tant és degut a un batec de cor alterat que recorre l'esòfag i les teves cordes vocals per acabar sortint per la boca en forma d'un "aaaaaiiiii.....", o altrament anomenat sospir, o cuquet dels nervis.
Feliç a vegades, trista d'altres. Tonteries de nena de 14 anys. Fas el que sigui. Dius les coses més estúpides per treure tema de conversa. No et surt ser natural. Intentes estar guapa. Nervis a la panxa. Comptes quans dies queden. Quantes hores, minuts. Segons. Escoltes música més nyonya del que és normal. Somnies truites. Perds el temps. No estàs pel que has d'estar, perquè estàs als núvols. Et fas una banyera relaxant en comptes d'una dutxa ràpida. Només saps parlar d'ell. No estudies, no fas feina.
La única cosa que fas de tant en tant és degut a un batec de cor alterat que recorre l'esòfag i les teves cordes vocals per acabar sortint per la boca en forma d'un "aaaaaiiiii.....", o altrament anomenat sospir, o cuquet dels nervis.
3 d’ag. 2010
El error
Ellos no saben el por qué. Culpan a todo quisqui del hecho. Bueno, ése hecho tampoco queda del todo claro. Más bien es un conjunto de hechos, una situación. Culpan a quien ven por televisión. Culpan a los políticos, a los famosos, a los ricos, a los banqueros.
El día en que ellos mismos se cortaron los hilos que los dominaban, consiguieron tener odio hacia todo aquello que les había ortorgado paz y tranquilidad durante años. Un poco de temblor bajo el suelo, y todo se les desquebrajaba. Un poco de inestabilidad, y se caían. Pero para algunos, ése pequeño temblor fue la gota que colmó el vaso, se encontraron en las mismísimas ruinas. En el límite de la pobreza.
Pero, y antes? Volvamos un tiempo atrás. Estos infelices eran felices. Habían explotado su sueldo al máximo. Habían materializado todos sus sueños. No les quedaban sueños de fantasía. Incluso se habían hipotecado con sueños, pensando en un futuro mejor, ¿cómo iba a ser, si no?. Nadie preveía lo previsible.
Todos los sueños hipotecados formaban una nube que tarde o temprano no cabría y en la más profunda depresión caería en forma de chubasco. Una gran tormenta, una lluvia de sueños deshechos. La típica imagen de una persona mojándose bajo la lluvia, y llorando a la vez, sabes? Ignoraban que esa lluvia la habían creado ellos mismos, uno a uno, el vecino, el amigo del amigo, la conocida de la prima... Y creían que el cielo era más espacioso que la tierra, que allí podían existir mil y un sueños habidos y por hacer. Pero se les derritieron encima.
¿Cómo iban a vivir ahora? Deudas y más deudas. La imaginación rota que de pequeños les robaron no les pudo salvar de ésta. Se volvieron infelices y ya está.
Cada día se pueden observar más caras amargadas. Sólo la sonrisa de un bebé nos recuerda que algún día hemos sido plenamente transparentes y que hemos sabido vivir con lo más esencial.
El día en que ellos mismos se cortaron los hilos que los dominaban, consiguieron tener odio hacia todo aquello que les había ortorgado paz y tranquilidad durante años. Un poco de temblor bajo el suelo, y todo se les desquebrajaba. Un poco de inestabilidad, y se caían. Pero para algunos, ése pequeño temblor fue la gota que colmó el vaso, se encontraron en las mismísimas ruinas. En el límite de la pobreza.
Pero, y antes? Volvamos un tiempo atrás. Estos infelices eran felices. Habían explotado su sueldo al máximo. Habían materializado todos sus sueños. No les quedaban sueños de fantasía. Incluso se habían hipotecado con sueños, pensando en un futuro mejor, ¿cómo iba a ser, si no?. Nadie preveía lo previsible.
Todos los sueños hipotecados formaban una nube que tarde o temprano no cabría y en la más profunda depresión caería en forma de chubasco. Una gran tormenta, una lluvia de sueños deshechos. La típica imagen de una persona mojándose bajo la lluvia, y llorando a la vez, sabes? Ignoraban que esa lluvia la habían creado ellos mismos, uno a uno, el vecino, el amigo del amigo, la conocida de la prima... Y creían que el cielo era más espacioso que la tierra, que allí podían existir mil y un sueños habidos y por hacer. Pero se les derritieron encima.
¿Cómo iban a vivir ahora? Deudas y más deudas. La imaginación rota que de pequeños les robaron no les pudo salvar de ésta. Se volvieron infelices y ya está.
Cada día se pueden observar más caras amargadas. Sólo la sonrisa de un bebé nos recuerda que algún día hemos sido plenamente transparentes y que hemos sabido vivir con lo más esencial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)