La veïna semblava orgullosa i tot quan m'ho va dir.
A l'entrar al portal de casa, que ja eren les 10 passades de la nit, jo anava rere seu, i ella, en obrir la porta, es va girar i em va veure. Jo duia i feia entreveure les claus de casa com a comprovant que no era una extranya al bloc. Va fer: "ah, pensava... és que l'altre dia em van atracar". Vaig exclamar alguna expressió mostrant sorpresa i interès alhora. "Sí, sí, em van posar la mà a la bossa mentres obria". Mentre ja entràvem l'edifici, li vaig preguntar a quina hora s'havia comès el crim, i tan sols eren dos quarts d'una del migdia, quan ella tornava del supermercat. Ho explicava tan tranquil·la, com si no li hagués tret gran cosa, del moneder. Com si no hagués hagut d'anar a renovar targetes i emplenar papers per recuperar comptes bancaris i subscripcions a clubs. Un home es va oferir a ajudar-la a carregar amb les bosses de la compra, i mentre ella ja s'ho veia a venir, ja li havien pispat la cartera.
És ben bé que la dona anava massa confiada. Potser es va deixar robar, sabent que no duia res a sobre, tan sols per tenir una anècdota per explicar a l'escala i fer que tot el veïnat s'alarmés. Per quedar com l'heroïna que havia sobreviscut a un "atracament" - segons paraules de la víctima- i no furt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada