Amb la boca adormida

I ell preferia els gelats de poma. No és que hagués tastat mai una poma, és que els gelats el tornaven boig. I no volia provar-la, no fos cas que aquesta tingués un gust molt diferent del gelat, potser pitjor, i llavors ja no li semblaria suficientment una reproducció del gust creïble, o potser millor, però com a conseqüència abandonaria el gelat per menjar-se la poma. I allò no podia ser, a ell li pirraven els gelats i els ice-creams i tot el que contingués la paraula gel. Era impensable que pogués avorrir algun sabor de gelat. De mica en mica va anar perdent la costum de menjar plats suculents per substituïr-los pel seu suscedani de gel i crema. Li va agafar com una mania a tota classe de plats, i no es podia anar a sopar amb ell. Anava directe a les postres, i si no hi havia el que ell volia, tancava la carta i se n'anava sense dir res. Més d'un cop ens va deixar en ridícul! I es tancava a casa provant nous experiments i pensant com extreure el sabor de mandonguilles amb sípia, el seu plat preferit de petit, i que ara ja estava a punt d'abandonar per una bola de grassa freda, molt freda. Ja havia creat el de macarrons, el de llenties amb suquet i xoriço i el de botifarra amb seques. Algun cop, i com per compensar (li sabia greu en el fons) ens havia convidat a la colla a aquesta mena d'àpats que jo hagués anomenat extraterrestres, tipo Ferran Adrià o menjar d'astronautes. La boca se'ns va quedar tant gelada per dins que ja no notàvem el gust de res, és a dir que per molt o poc saborós que hagués sigut, no ho vam notar pas. I encara gràcies! Només dir-vos que l'aparença era fastigosa. Estem acostumats als colorants i a la vida que dónen als aliments a simple vista, però ah! El color del gelat de poma, en realitat, és d'un groc marronós. Ecs.