I am invincible as long as I am alive

...no podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda i no s'esqueia amb el mes de l'any en què estàvem. Ara no recordo si era juny, juliol o potser setembre. Però agost segur que no, perquè a l'agost sempre feia calor, a casa. Com a mínim a dintre, era una casa molt acollidora. Les cortines ballaven al ritme que els imposava el vent quan bufava. Perquè bufava, sí, fluixet, com quan apagues una espelma. Doncs potser ell volia apagar alguna flama que duia dins meu, però no ho va aconseguir, qui sap perquè les cortines ho amortitzaven una mica o perquè jo no em deixava apagar del tot. Per això suposo que jo restava quieta i desperta, com si hagués d'estar alerta del vent, que s'ho volia endur tot de mi. Ja començava a notar la debilitat en mi, i la poca escalfor que quedava l'havia de mantenir. M'estava posant cada cop més nerviosa, les mans em tremolaven, no sé si de calfreds o per la inquietud que tot allò em provocava. Una melodia molt fina i suau s'acostava, al principi no es distingien les notes, ni la tonalitat (cosa que em fa molta ràbia de no percebre, com si fos un repte personal) però a mida que s'anava acostant, sonava més tètrica. Llavors sí que vaig sentir por, i el vent va deixar de bufar. Ja no el tenia ni a ell per fer-me companyia. Aleshores l'hagués cridat amb totes les meves forces perquè tornés i se m'endugués a mi i a la flama ben lluny d'aquella cançó horrible. Em vaig tapar les orelles de cop i volta i vaig saltar del llit cridant el seu nom.

Al despertar del malson, vaig comprovar que realment tenia suor gelada sobre la pell de gallina, els llençols remoguts i la finestra s'havia obert per accident (sempre la tanco, ni que sigui estiu). L'eco de l'habitació encara contenia el seu nom, i vaig despertar-me sentint-lo propagar-se fins que es feu el silenci de nou, i encara més, fins que vaig notar la seva buidor de nou. No podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda...

tarda d'estiu

la claror de la soledat
ja és aquí
sense que la cridessis ha arribat.

amunt els núvols que despertaven
qualsevol aroma encisador
i apaivagador de sentits
en forma de color
-ajaguda sota l'ombra del pi
se'm fan migdiada-.

avall els rajos de sol cauen.
afilats ho veuen tot, i amb clavada
mirada els meus mals observen,
retorçant-los en forma d'onada
perquè és l'únic que saben.

no hi ha res a fer,
tot s'aguanta
perquè a l'estiu
qui té pors les sua
i qui té plors els eixuga.

la calor de la soledat
ja és aquí
sense tu ha arribat.

gemecs i cridòries
trenquen el silenci esfereïdor
perquè així la calma
no ho digui tot.

i una gota respon
als crits del sol
¿què sóc jo,
si ja m'ho has pres tot?

el color de la soledat
ja és aquí
sense necessitat ha arribat.

el blau minva a roig
les siluetes cauen
l'onatge i la brisa
semblen retornar-te
però ah! tan sols era un goig
concedit per hipocresia
de part dels núvols
el cel i el dia

mentre ajaguda, encara
el gris veig créixer
començen a néixer
brots d'esperança

la soledat
ja és aquí
des que vas marxar.

pensamientos en el transporte público

Me pregunto si se podrá estudiar en una biblioteca en obras.

Genealogía es una palabra que me cuesta pronunciar.

Las uñas pintadas y los anillos de brillantes pretenden ser mejores y se abren paso entre los demás.

Importa mucho si me rasgo las medias por dentro de la bota? La gente no lo verá.

El último sorbo de café es desagradable, tiene puntitos negros.

Un sonido de maleta parecido a tracatrá marca el compás exasperante en el pasillo del metro. Baldosas rayadas, como no.

Siempre miran los cascos. Si son blancos y grises, Ipod seguro. Señal de buena adquisición monetaria.

Hay un anillo que a días me entra grande, otros pequeño.

Esa botella de agua tírala, huele a moho cuando la abres. Aun así, el agua tiene buen sabor.

mmm!!! Estas almendras son muy ricas. Influenciablemente por el precio que han costado.

La masterización de música es algo que tendría que tener un estándar de volumen. Hay veces que uno tiene que estar subiendo y bajando el volumen cuando suena un aleatorio.

La coral marxa a Paguí

Aquests impresentables, aquests d'Arquitectura i altres, ens plantarem ni més ni menys que al pont de maig a París, ciutat de l'amor, per fer molt sarau (pobres els dels hotels) i molta xerinola.

Pretenem, a més, ressacosos i amb poca veu i traça, de fer 2 concerts. Un és el divendres dia 2 de maig a l'església de Saint Merri, i l'altre el dissabte dia 3 a la de Saint Jean Bosco.

La coral i l'orquestra ja s'estàn preparant de valent i això que surt al vídeo no és la meitat de bo del que serà!!!!

feelings waste

kiss from the city
down to the river
spread to the sea.

my calamity
afraid of the shiver
I hide my fear.

Anything to caress
every touch
it has been touched
long time before.

Never could feel
one special need
kiss from the city
down to the sea.

***

De vegades res és el que sembla.













Tira't a l'abisme, o bé calcula totes les variables que faran que, o bé hi caiguis tu solet, o bé puguis córrer-hi damunt la seva línia imaginària (la que separa el terra del buit) sense precipitar-t'hi ni prendre mal.

Ets arriscat? No ho dubtis ni un segon. Llança-t'hi ja. Després vindràn les sorpreses, i tots aquells altres punts de vista que no havies tingut en compte transcorreran en milèssimes d'instants davant els teus ulls, i sense ni adonar-te'n, ploraràs d'ignorància, esmaperdut, bocabadat.

Feia temps que no escrivia, ho sento

De vegades necessites un xut de coneixements previs per a desbordar sapiència, però no sempre funciona. Qui sap si aquella mateixa dosi t'afecta neuronalment fent-te esborrar la memòria d'aquests mateixos conceptes. Semblaria un peix que es mossega la cua, oi que sí? Per acabar-ho d'adobar, existeixen altres drogues que semblen mitigar aquesta coneixença, aquesta acumulació de saber. On van a parar els poemes apresos de carrerilla del cole? I on van a parar les taules de multiplicar? Ah, i aquells verbs irregulars que si sing sang sung i ring rang rung. Per no parlar de les declinacions de l'alemany, i el fa do sol re la mi si, i el típic i amb cantarella a ante cabe con contra de desde hacia hasta para por según sin so sobre tras. Sempre m'he preguntat quin ús tenia el "so" a part de per dir "so perra". També recordo els gasos nobles ben ordenats en el seu període heli neó argó criptó xenó radó. El que no hi ha manera d'aprendrem és els planetes. Hi ha hagut mil conceptes que ja se m'han esborrat del cervell tan bon punt va ser prou intel·ligent per discernir les coses que em farien falta en la vida per poder sobreviure. I això que l'univers tendeix a el desordre, com és que se'ns queden més arrapades a la memòria les llistes ben ordenadetes?

Quien paga descansa.... en paz

En los años veinte aún era un niño de Barcelona, llamado Luis, que vivía en una casa antigua y bien conservada del gótico. Se sentía atraído por los objetos de valor que había en su salón. Fue un niño feliz en su infancia, jugando con maderas delante del calor del fuego del hogar y vestido con el uniforme azul marino del colegio. Después fue un joven complaciente y educado, hasta que, a sus veintitantos, sus padres desaparecieron, al ir a la fiesta de fin de año. Al cabo de unos días encontraron los cuerpos con señales del diablo, según una bruja. Las causas se desconocían, pues el matrimonio que les invitó a la fiesta dijo que en ningún momento aparecieron por allí.

En el testamento, los padres de Luis le dejaban muchas riquezas y bienes, así que su hijo fue un muchacho con bastantes recursos y se pudo permitir la carrera de médico. Su casa ya estaba repleta de antiguallas, pero él quería más. Asistía a subastas y ganaba la mayoría de veces, sobretodo en cuadros gigantes para llenar las altas paredes que formaban su hogar. En una de éstas, conoció a Carmen, una chica que adquirió unas piezas que Luis, a su vez, tanto deseaba. Ese primer encuentro dio paso a lo que fue más adelante un matrimonio.

Juntos vivían en casa de Luis, juntaron todas sus pertinencias y tuvieron que hacer sitio para las de Carmen. Estaban satisfechos del gran esfuerzo que suponía la colección reunida de dos generaciones; ya que al igual que Luis, Carmen había sido siempre una buena coleccionista.

Una noche Luis decidió contarle a Carmen lo que les sucedió a sus padres hacía tiempo. Carmen lo escuchó atentamente y quedó apesadumbrada. Pero sin más, vivían felices, con planes futuros e ideas comunes, sin necesidad de pelearse, llevando a cabo una vida sin muchos altibajos. Así pasaron años y años, hasta que un día...

Luis pasó por delante del escaparate de una relojería que no había visto nunca, y vio un reloj de bolsillo que cautivó su atención. Sin vacilar entró en la tienda y preguntó:

- ¿Me puede enseñar ese reloj de bolsillo que tiene en el escaparate?
- Pues claro, pero sepa que no está en venta.
- Entonces, ¿por qué lo tiene allí?
- Es un objeto de valor y no creo que llegue a ningún presupuesto.
- Pues yo podría llegar.
- Aun así, le advierto que le traería problemas.
- ¿Problemas? Bah, aunque sea viejo y antiguo, tan sólo es para mi colección, me da igual si se estropea o si se para.
- Bueno, si insiste... pero me tiene que pagar una fortuna.

El relojero se lo vendió, finalmente, iba de algún modo apresurado y sin mirar a los ojos de Luis. Le quitó el dinero de las manos en una milésima de segundo. Luis cogió el reloj delicadamente, se lo guardó en su bolsillo y antes de salir, el relojero añadió:

- Que conste que se lo he advertido. Si le ocurre algo será demasiado tarde para reclamar, o para deshacerse de él.

Cuando Luis escuchó esas palabras, se quedó estupefacto pero abrió la puerta y se fue instantáneamente. El relojero sonrió malévolamente sin que Luis lo viera, sus ojos brillaban con un tono púrpura.

Luis apreciaba tanto el valor de su reloj que no hacía más que contemplarlo. Cada vez que lo miraba, le sonaba más familiar. Hasta se olvidó de continuar con su fabulosa colección por culpa de ese queridísimo reloj.

El día de fin de año, Carmen y Luis estaban en su salón disfrutando del té de media tarde, cuando a Luis se le ocurrió mirar el reloj. La segundera no funcionaba, se había quedado quieta, helada. Luis se dirigió a su habitación con el reloj en sus manos, y le daba golpes suaves, hacía girar las agujas para ver si respondían. Abrió la puerta, encendió la luz y aún seguía sin apartar la vista del reloj. De pronto, las agujas empezaron a girar sin parar, de un lado a otro, muy rápidamente. Luis dio un sobresalto, y todavía más exagerado cuando vio que la habitación no era su habitación. Bueno, en parte sí lo era, tenía la misma forma, la misma luz, algunos muebles iguales, pero colocados de forma inversa. Pero algunos detalles no eran conocidos. Le era muy familiar, aún así, aunque tenía una visión muy diferente a ella.

Luis, decidido, iba a preguntarle a Carmen qué había pasado con la habitación. Paró en seco cuando vio quién había en el salón y, boquiabierto, tardó en reaccionar y tartamudeó:

- Ma....má....pa...pá!!! - Luis había reconocido sus voces y también la ropa que llevaban. Estaban conversando y no le prestaron la mínima atención. Él se interpuso entre ellos para que le respondieran, pero era como si fuese un fantasma. ¿Era él el fantasma o acaso sus padres? De todas formas, Luis desesperó al darse cuenta de que nadie le veía. Se sentó en el sillón para tranquilizarse y pensar. Escuchaba la discusión de sus padres:

- A ver, Juan, estoy asustada, ¿de acuerdo? No sé si me entiendes, pero si el reloj se ha parado quiere decir algo. ¿Te acuerdas del contrato?
- Bah, el relojero estaba loco y cargado de manías. ¿Cómo quieres que se cumpla todo lo que firmé?
- Si lo firmaste significaría algo. En el contrato de adquisición del reloj ponía: "El día en que se pare el reloj se cobrará la deuda pendiente".

Luis se fijó en el reloj que llevaba su padre: era el mismo que el suyo. Justo cuando empezaba a estar un poco más tranquilo empezó a sudar y a ponerse nervioso de verdad.

- ¿Cómo quieres que sepan que se ha parado el reloj?-dijo el padre-Soy capaz de esperar aquí toda la noche y ya verás como no viene nadie. No creo que un individuo cualquiera pueda cobrarse mi alma.
- Mira, Juan, ¡no me lo recuerdes! Aún no sé por qué dijiste semejante estupidez, cosa que nos ha metido en este lío. Y no era un hombre cualquiera, ese relojero. Te aseguro que era un malévolo, sus ojos brillaban de una forma estraña. Te lo juro porque lo vi.
-¿Qué pasa? Tan sólo exclamé que vendería mi alma por el reloj, pero sólo era una manera de decirlo... Pues mira, ahora nos quedaremos aquí toda la noche. Que vengan si quieren!
-¿Estás loco?¡Nos esperan en la fiesta! ¿Qué haremos aquí? Tú mismo lo has dicho, no vendrá nadie.
- ¡Covarde! Tú lo que quieres es marcharte lo antes posible de aquí porque tienes miedo! Si nos quedamos, tampoco pasará nada. No temas por Luis, está con sus amigos.

Entonces Luis levantó la mirada como sintiéndose identificado. Había prestado mucha atención en la conversación que lo revelaba todo. Veía a su padre tan seguro de lo que hacía, pero él sabía que estaba equivocado... y su madre temblaba toda enterita de miedo, de horror, de frío. Su cuerpo temblaba, su voz también, estaba intranquila y pálida, transparente. Luis no sabía qué hacer, estaba presente en la situación y no podía interceder, no podía salvarles. Si se movía, no percebían su movimiento. Si gritaba, no escuchaban sus alaridos. Les quería decir que se marcharan pronto. Luis lo sabía todo en ese preciso instante, incluso que él pasaría por la misma factura.

Entonces, entre la oscuridad, Luis vio aparecer el brillo de unos ojos púrpura que azechaban el salón.


escrito el 13/10/99
modificado hoy 9/02/08

Sounds funny

One kind of humour quite popular with English speakers is where phrases which sound the same can have two different meanings.

One example of this is with the names of authors of books. For example:

"Moving Home", by Ivor Newhouse (I've a new house)

Here you have more examples. Try to guess what is the punch line!!!! (with the correct pronunciation, you'll get it!

"The explosion" by Dinah Mite
"Drums and trumpets" by Ivor Headache
"Make money easily" by Robin Banks
"Road transport" by Laurie Driver
"Crime prevention" by Laura Norder
"Keep trying" by Percy Vere
"The lady artist" by Andrew Pictures
"Outdoor clothes" by Ann O'Rack
"So tired" by Carrie Mee
"Jungle Fever" by Amos Quito
"At the south pole" by Ann Tarctic
"Solitude" by I. Malone
"On the beach" by C. Shaw
"Make the most of life" by Maxie Mumm

Prossima destinazione

Només cal que clickeu al link del títol i sabreu on me'n vaig d'Erasmus.

Ara em falten les següents coses:

- Aprovar les d'aquest quadrimestre.
- Aprovar les del quadrimestre vinent.
- Treballar i estalviar.
- Aprendre Italià.
- Que em donin la beca.

la resta vindrà rodat!

Una gran decisió

"T´han concedit una plaça que hauràs d´acceptar o rebutjar. Si us plau,
pren una decisió el més aviat possible. Has de tenir en compte que
l´acceptació d´aquesta plaça suposarà el rebuig de la resta de les places
que has sol.licitat."

Aquest mail arribava avui a la meva bústia d'entrada, justament a les 12:39 h del matí, tot i que la notícia ja l'havia rebut dies abans.

La decisió ja està presa, i com totes les decisions en la vida, i no cal que m'ho diguin ells, sé que el fet de triar-la suposarà que em perdo tota una sèrie d'oportunitats també grandioses i tant inesperades com el que aguarda allà.

Per tant, he acceptat la plaça d'Erasmus. Haig de començar a desfer vells lligams i crear-ne de nous. He de posar l'sprint per acabar quart, he de motivar-me. Que gran. Per fi, el que he estat esperant des de fa temps....

Comparacions en català i anglès

Ahir la classe d'anglès em va sembla divertida. Dins l'avorriment que comporta estudiar la narrativa, vam aprendre com enhance (realçar) una narració, amb un seguit d'adjectius, adverbis, verbs que van més enllà de "mirar", "caminar" o "parlar"... i comparatives idiomàtiques. Tots en tenim, d'aquestes. N'hi ha algunes que són semblants a les que tenim aquí. Anem a veure:

As mad as a hatter (boig com un sombrerer): aquesta prové de la pel·lícula Alícia al país de les meravelles, on el sombrerer està boig... com una cabra, diríem.

As stubborn as a mule = Tossut com una mula

As heavy as lead = Pesat com el plom

As light as a feather = Lleuger com una ploma

As ugly as a sin = més lleig que un pecat

As different as chalk from cheese (s'assembla com al guix al formatge): vindria a ser un "són com el dia i la nit", que no tenen res a veure... noteu l'al·literació entre chalk i cheese. Sonen semblant però són dues coses ben diferents.

As like as two peas in a pod (s'assemblen com dos pèsols en una baina): més aviat diriem "com dues gotes d'aigua", però bé, ja sabem els britànics com els hi agraden els pèsols, mongetes i tot això. Serà que ja n'estan farts de pluja!

As proud as a peacock (orgullós com un gall d'indi): no en sé cap equivalent... podríem dir "està més content que un gínjol", però no és ben bé el mateix.

As poor as a church mouse = més pobre que una rata (tot i que ells enfatitzen que es tracta d'un ratolí d'església)

As deaf as a post = Més sord que una tàpia (tot i que post és poste, seria equivalent a tàpia)

As fit as a fiddle (està en bona forma, està bo/na... com un violí) noteu que un violí té forma de les corbes d'una dona...

As drunk as a lord (begut com un Lord) serà perquè els Lords li fotien també i causava sensació. "Begut com una cuba"

As hungry as a wolf (té gana com un llop): nosaltres parlem més cap a l'acte de menjar quan un té gana, com "s'afarta com un lladre", no parlem pas del mateix fet de tenir gana, no?

As timid as a rabbit (més tímid que un conill): no sé l'origen. Potser també ve de l'Alícia al país de les meravelles, vés a saber.

As good as gold (més bo que l'or): ni idea, tu!

As blind as a bat (cec com un rat-penat): lògic, no?

As old as the hills (més antic que les muntanyes): "més vell que el cagar, o que l'anar a peu", "això és de l'any de maria castanya"...


etc... m'agradaria que si en sabéssiu més ampliéssi la llista! Pot ser útil!!!

TANT DE TÍTOL PER NO RES

res.

Amb la boca adormida

I ell preferia els gelats de poma. No és que hagués tastat mai una poma, és que els gelats el tornaven boig. I no volia provar-la, no fos cas que aquesta tingués un gust molt diferent del gelat, potser pitjor, i llavors ja no li semblaria suficientment una reproducció del gust creïble, o potser millor, però com a conseqüència abandonaria el gelat per menjar-se la poma. I allò no podia ser, a ell li pirraven els gelats i els ice-creams i tot el que contingués la paraula gel. Era impensable que pogués avorrir algun sabor de gelat. De mica en mica va anar perdent la costum de menjar plats suculents per substituïr-los pel seu suscedani de gel i crema. Li va agafar com una mania a tota classe de plats, i no es podia anar a sopar amb ell. Anava directe a les postres, i si no hi havia el que ell volia, tancava la carta i se n'anava sense dir res. Més d'un cop ens va deixar en ridícul! I es tancava a casa provant nous experiments i pensant com extreure el sabor de mandonguilles amb sípia, el seu plat preferit de petit, i que ara ja estava a punt d'abandonar per una bola de grassa freda, molt freda. Ja havia creat el de macarrons, el de llenties amb suquet i xoriço i el de botifarra amb seques. Algun cop, i com per compensar (li sabia greu en el fons) ens havia convidat a la colla a aquesta mena d'àpats que jo hagués anomenat extraterrestres, tipo Ferran Adrià o menjar d'astronautes. La boca se'ns va quedar tant gelada per dins que ja no notàvem el gust de res, és a dir que per molt o poc saborós que hagués sigut, no ho vam notar pas. I encara gràcies! Només dir-vos que l'aparença era fastigosa. Estem acostumats als colorants i a la vida que dónen als aliments a simple vista, però ah! El color del gelat de poma, en realitat, és d'un groc marronós. Ecs.

Una mica de so per les orelles

Apa, avui us convido a visitar el meu apartat de youtube. El meu món per un tub. Ja aniré penjant més videos ara que tinc més temps. Salut i bon any!