El meu pitjor enemic sóc jo

I quina és o podria ser aquesta crisi que envolta una estudiant com jo? És una resposta que encara estic tractant d'esbrinar. Pensareu que té a veure amb la crisi econòmica, però no. És molt més profund, molt més endins. És una part de mi que intento fer desaparèixer però que sempre m'està fent la guitza, i no sé com treure-me-la de sobre.

La petita crisi és una petita jo que es mou dins meu fent-me sentir pors, dubtes i neguits. És una petita jo que m'empaita i no em deixa, ni desperta, ni somiant, ni conscient, ni adormida. És petita però tant forta que no es deixa extirpar. Espero que no sigui com un càncer que s'extengui i acabi prenent la forma d'una noia de 26 anys i mig amb el meu nom i la meva aparença.

in or out

Sí, el fet de marxar del país s'ha convertit en un acte més que res covard. El fet que ho justifica és que l'opció valenta és quedar-se i lluitar per un futur millor. Però el fet que sigui covard, no vol dir que no costi...


Costa, perquè hi penso i l'hi donc voltes i voltes i no veig factible el fet de lluitar per un futur millor, quan amb prou feines em puc autosostenir. És més, defensar el que jo crec que és just, no defensa pas les idees del país on estic vivint. No els hi interesso. Si tothom pensés com jo, tot seria molt fàcil, però com canviar la cultura intrínseca d'un país que mira cap endins i no cap enfora? Com fer canviar els valors de tota una societat des de zero? És clar que si no ho provés, no ho sabria, però...

En aquest cas seré egoista. No em quedaré aquí asseguda mirant com el país s'ensorra davant dels meus nassos, i de pas la meva joventut i època de prosperitat laboral s'acaba convertint en un malson infernal, en una lluita carregada d'impotència per acabar fracassant.