Renecs, queixes, mots equívocs, saliva generada en excés, les portes de l'autobús que no s'obren. Extrems.
Un crit. Tothom calla.
El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.
Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.
Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.
Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!
El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.
Esgarrapa'm, per veure si sagno.
Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada