...no podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda i no s'esqueia amb el mes de l'any en què estàvem. Ara no recordo si era juny, juliol o potser setembre. Però agost segur que no, perquè a l'agost sempre feia calor, a casa. Com a mínim a dintre, era una casa molt acollidora. Les cortines ballaven al ritme que els imposava el vent quan bufava. Perquè bufava, sí, fluixet, com quan apagues una espelma. Doncs potser ell volia apagar alguna flama que duia dins meu, però no ho va aconseguir, qui sap perquè les cortines ho amortitzaven una mica o perquè jo no em deixava apagar del tot. Per això suposo que jo restava quieta i desperta, com si hagués d'estar alerta del vent, que s'ho volia endur tot de mi. Ja començava a notar la debilitat en mi, i la poca escalfor que quedava l'havia de mantenir. M'estava posant cada cop més nerviosa, les mans em tremolaven, no sé si de calfreds o per la inquietud que tot allò em provocava. Una melodia molt fina i suau s'acostava, al principi no es distingien les notes, ni la tonalitat (cosa que em fa molta ràbia de no percebre, com si fos un repte personal) però a mida que s'anava acostant, sonava més tètrica. Llavors sí que vaig sentir por, i el vent va deixar de bufar. Ja no el tenia ni a ell per fer-me companyia. Aleshores l'hagués cridat amb totes les meves forces perquè tornés i se m'endugués a mi i a la flama ben lluny d'aquella cançó horrible. Em vaig tapar les orelles de cop i volta i vaig saltar del llit cridant el seu nom.
Al despertar del malson, vaig comprovar que realment tenia suor gelada sobre la pell de gallina, els llençols remoguts i la finestra s'havia obert per accident (sempre la tanco, ni que sigui estiu). L'eco de l'habitació encara contenia el seu nom, i vaig despertar-me sentint-lo propagar-se fins que es feu el silenci de nou, i encara més, fins que vaig notar la seva buidor de nou. No podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda...
