la claror de la soledat
ja és aquí
sense que la cridessis ha arribat.
amunt els núvols que despertaven
qualsevol aroma encisador
i apaivagador de sentits
en forma de color
-ajaguda sota l'ombra del pi
se'm fan migdiada-.
avall els rajos de sol cauen.
afilats ho veuen tot, i amb clavada
mirada els meus mals observen,
retorçant-los en forma d'onada
perquè és l'únic que saben.
no hi ha res a fer,
tot s'aguanta
perquè a l'estiu
qui té pors les sua
i qui té plors els eixuga.
la calor de la soledat
ja és aquí
sense tu ha arribat.
gemecs i cridòries
trenquen el silenci esfereïdor
perquè així la calma
no ho digui tot.
i una gota respon
als crits del sol
¿què sóc jo,
si ja m'ho has pres tot?
el color de la soledat
ja és aquí
sense necessitat ha arribat.
el blau minva a roig
les siluetes cauen
l'onatge i la brisa
semblen retornar-te
però ah! tan sols era un goig
concedit per hipocresia
de part dels núvols
el cel i el dia
mentre ajaguda, encara
el gris veig créixer
començen a néixer
brots d'esperança
la soledat
ja és aquí
des que vas marxar.
