5 de jul. 2011

Der heiss Wochenende

Les coses ben començades porten a bons finals.

El divendres passat, només plegar de la feina, feia tanta caloreta (atenció, no tanta com al Mediterrani) que vam anar directament al llac. A fer una petita remulladeta de res, i després anar directament al festival de música llatina "Caliente", que començava aquell dia i duraria tot el cap de setmana.

El festival en si consistia en diverses paradetes de diferents procedències, on se servia menjar, beguda i objectes de regal o bé merdes vàries (que te les pots trobar al mercadillo més tirat del meu poble, no cal anar a Zürich). Hi havia música en diferents escenaris, en què s'estilava un tipus de música diferent. Tot això, al llarg de 2 places i els carrers que les unien, a la zona de Langstrasse i Helvetiaplatz (zones ja normalment freqüentades per sortir de festa).

Els preus, com per variar, semblaven desorbitats. Plat per menjar, entre 13-20 francs. Caipirinha, entre 10 - 15 francs. Però això no allunyava la gent del festival, es va anar omplint i omplint fins a conseguir atapeïr els carrers de gent, i creieu-me que més d'una vegada vam estar en un tap per poder passar.

Del primer dia, ja en vam aprendre, i el dia següent, dissabte, vam aplicar la lliçó: beure i menjar a casa, preus de supermercat. Vam fer una barbacoa a casa meva, aprofitant els 3 aniversaris (Esther, Diego i jo) i mira, perquè feia bon temps i en teníem ganes. Aquí a la residència cada dia que fa bo veus més d'un fent una barbacoa.

A la tarda vam tornar al Caliente, però vam fer com la ventafocs, o bé com els anglesos, que surten aviat, per tornar aviat a casa. Tot això perquè el diumenge havíem de pujar al Uetliberg, el petit cim que està a Zürich mateix, i des del qual es poden observar unes bones vistes de la ciutat. Qui m'ho diria mi que un diumenge a les 9 del matí ja estaria en peu per anar d'excursió...

Doncs va valer la pena. Vam pujar en una horeta els 872 metres bastant pronunciats, i un cop a dalt vam pujar les escales de l'antena, des d'on es té encara una vista més clara de la ciutat, gran part del llac, i fins i tot els alps. Després de dinar vam baixar per l'altre cantó del turonet i vam anar al llac a fer un bany.

Per fi puc dir que m'he banyat al llac i he agafat una mica de color a la pell! Això sí, no fa prou calor com per tirar-se a l'aigua de cop, o bé l'aigua no és prou calenta per estar-s'hi massa estona. Suposo que m'hi hauré d'acostumar.... De moment, hem tingut un dels primers caps de setmana calents, i espero que en siguin molts més.

3 de jul. 2011

¿Suiza o Migrolandia?

¿Se os ocurriría imaginar un banco con el nombre de Mercadona en España? ¿Y qué pasaría si Caprabo abriera su escuela propia de actividades de ocio, lenguas y habilidades? ¿Habéis pensado alguna vez en que Alcampo o Carrefour tuvieran estaciones de gasolina? No, ¿verdad? Estaréis pensando: cómo saldría el negocio adelante...? Yo dudaría de la calidad de la gestión o más que nada de la inversión en calidad.

Pues bien, aquí en Suiza, todo esto y más se reúne en un solo concepto: Migros. Esta es la cadena de supermercados más triunfadora en todo el país helvético. ¿Y por qué? A parte de abastecer con muchos productos -y los propios de marca blanca no están mal-, esta cadena también ofrece un banco, una escuela (donde miré cursos para hacer alemán y son los más baratos), tiendas en las estaciones de trenes o tram (migrolino), gasolineras, etc. También tienen su propia tienda de electrónica (donde me pude comprar el móvil más barato, siempre con la compañía de Migros, M-Budget). Hoy mismo iré a catar su versión de IKEA, aka Micasa. No tan barato, pero más cerca del trabajo. Necesito una almohada y por aquí parece que no bajan de los 60 francos!


Siguiendo con Migros. Su política es la de "alcoholfrei", que es la no venta de alcohol en el supermercado, sin embargo en la versión Migrolino (la pequeña, presente en algunas estaciones) sí se puede encontrar alcohol. Aún así, salen ganando y parece ser que les va muy bien. 

Además están presentes visiblemente en toda Suiza. En cada evento deportivo, en cada concierto del país se puede ver su logo naranja, pues patrocinan a todo, y por todo lo alto (bajo el nombre de Migros Sport, o Migros Kultur...).

Me pregunto si esto pudiera llegar al monopolio del país y llegar a llamarse Migrolandia. No sé hasta qué punto tendría esto de bueno o de malo...

29 de juny 2011

No es oro todo lo que reluce

Ja porto quasi un mes des de la meva arribada a Zürich, i amb aquest poc temps que porto aquí, ja he pogut anar observant alguns detalls que, de vegades, es contradiuen amb els estereotips del país. Amb això no vull generalitzar, només explico la meva experiència personal.

La benvinguda a la feina havia estat molt bé, semblava que tot estava a punt per rebre'ns. Després de 4 dies d'intens training, esperàvem començar a treballar com a bojos, però la cosa no ha estat així. A la que vam començar a fer feina, ens van sortir molts dubtes, que ni els nostres jefes sabien respondre. Ens van dir que paréssim de treballar per no avançar en va i corregir-ho més endavant, doncs seria el doble de feina.

Portem així "d'abandonats" una setmana, amb la feina parada. Els jefes no hi poden fer res fins que no es puguin reunir, i van molt atabalats. Som la seva última preocupació, però no hauria de ser així, doncs la feina que els hi farem els hi treurà les brases del foc per entregar-ho tot a finals d'any. L'altra meitat de les hores establertes al contracte eren per fer "recerca". Una recerca que no està ben definida per a cadascú, doncs era el ganxo que ens havia d'atreure a venir fins aquí per a treballar, i ara ens trobem amb què els nostres supervisors no ténen gaire temps per supervisar-nos ni saben ben bé què fer amb nosaltres.

Em sembla una pena que estiguin dedicant recursos per a nosaltres i no poguem donar fruits. A part d'això, també estem tenint problemes a nivell de salari, doncs tots els becaris estem repartits en 2 empreses i sembla que hi ha hagut una "confusió" perquè els d'una empresa i els de l'altra cobrem diferentes quantitats, per a la mateixa posició.

Quant a paperassa a nivell legal per viure a Suïssa, jo ja em pensava que ho tenia tot arreglat, però no paro de rebre cartes d'aquí i d'allà per a què ompli més formularis i els envii (pagant jo el segell, per suposat). Els de recursos humans de l'empresa no havien previst tanta paperassa i no me n'havien informat, i ara es queden "sorpresos". Jo sí que em quedo sorpresa, doncs una gran part de l'empresa és estrangera i haurien de dominar aquests temes. A més, les experiències que estem tenint cadascun dels meus companys i jo són diferents, es contradiuen les diferents versions, i també es contradiu amb el que diu recursos humans.

És possible, que estigui tardant més a arreglar tota la burocràcia a Suïssa que a Itàlia? Doncs es veu que sí.

14 de juny 2011

A les altures

 S'ha d'aprofitar quan fa bon temps a Suïssa, perquè ja he comprovat que això no passa cada dia.
 Vam agafar un vaixell cap al Bürgenstock, que és una muntanya de prop de Luzern.
 No és la més alta, però ja té unes vistes excepcionals. El Pilatus, el mont més alt del llac dels 4 cantons (Vierwaldstättersee) estava ennuvolat a l'hora que hi vam anar. Ja serà en una altra ocasió, per a poder provar el cremallera més inclinat del món.
 I què té d'especial el Bürgenstock? Fa 1128 m d'alçada, però el més impressionant és la manera com s'hi puja.
 Totes les muntanyes dels voltants tenen cremallera, però el Bürgenstock, com a particular, té un ascensor a més a més. Què? Un ascensor? Sí, i no és pas una obra recent. Es tracta d'una peça amb més de 100 anys d'història.
Aquests Suïssos ja ens sorprenien fa més d'un segle amb les seves construccions perfectes dins del món del transport. L'ascensor, anomenat Hammetschwand, puja els últims 153 metres de la muntanya fins arribar fins al cim.
 Està clar que la peça original no es conserva, aquest ascensor va ser reconstruït per l'empresa Schlinder. Tot així, impressiona molt, després de caminar mitja hora per trobar-lo, des del cremallera, passant per un camí al costat del barranc on es veu contínuament el llac.
 Un cop es puja a l'ascensor, que va a 3,5 m/s, es pot veure l'altra vall de la muntanya, la que dóna a l'interior. És com fer una troballa.
El cim d'aquest ascensor és representat per una coberta en forma de punxa, de manera que es pot veure de lluny i reconèixer la muntanya per aquest perfil tot peculiar.

8 de juny 2011

El valor de la puntualidad (o cómo desafiar o rendirse al transporte público suizo)

En Barcelona sales de casa sin mirar la hora, confiando en que el metro pasa más o menos cada 2-3 minutos, confiando en que tus clases siempre empiezan un poco más tarde de lo normal, sabiendo que tus jefes o tus profesores llegan más tarde que tú. Sales con tranquilidad, y sin echarle un vistazo al reloj.

Zürich, Suiza. Intentas aplicar la misma táctica que en Barcelona, sales de casa tal cual, llegas a la estación y pam!, pierdes el tranvía. Mierda! "Bueno, seguramente pasará uno dentro de poco..." Mirando los horarios: a las 8:32 pasa uno! Comparo con el reloj de la estación. 8:32. Joder, fue el que se me escapó. Siguiente tram: 8:40. Mierda! Ya son 8 minutos preciados que pierdes (lo equivalente a 3 metros en Barcelona).

En Barcelona, la empresa de transportes es TMB. Un abono mensual en los transportes públicos de 1 zona cuesta 48,45 €. Los transportes no están mal, pero se estropean, van llenos, no tienen un horario fijado, se basan en frecuencias (es decir, en rangos de incertidumbre) y muchas veces hay incidencias. Eso sí, para los jóvenes tenemos nit bus y metro los sábados por la noche, no me puedo quejar.

Espero en la parada jugando al único juego que tiene mi nuevo teléfono móvil suizo. El siguiente tram es hiper puntual como el anterior. El problema viene después: en la estación donde hago cambio, por supuesto también he perdido el siguiente tram que me lleva ya al trabajo. Éste sólo pasa cada 20 minutos, pues es un tram nuevo que va hacia el aeropuerto. Debo esperar 10 minutos más. Resultado: llego al trabajo 20 minutos más tarde de lo habitual, por culpa de 1 minuto de retraso (o de confianza) al llegar a la primera estación.

En Zürich, la empresa de transporte se llama ZVV. Un abono mensual para la zona de la ciudad equivale a 2 zonas, porque se distingue entre ciudad y las zonas colindantes, menos pobladas. Te hacen pagar 79 CHF (64,62 €) por un buen servicio: nada de intervalos de confianza. Las cosas, claras. Se sabe exactamente a qué hora pasará un tren, un bus o un tranvía. No pueden ser desorganizados, pues un retraso en uno de ellos implicaría un encadenamiento de retrasos brutal, porque por las mismas vías pasan varios tranvías a la vez. Eso sí, hay pocos buses nocturnos, y se debe pagar una cantidad extra de 5 francos por viajar en ellos. Siempre se tiene la alternativa de un cómodo taxi por el módico precio de 20 CHF. 

Conclusión: en Barcelona siempre podrás culpar a los transportes por llegar tarde al trabajo. En Suiza, no puedes. Te culpas a tí mismo, por no haber salido de casa preparada con un reloj sincronizado.

5 de juny 2011

Das ist mein Haus - la meva casa i les normes que vénen incloses en el pack

 El cap de setmana ja ha acabat. I quin llarg pont! Després de quatre dies fent el manta, a casa... i és que el descans post-examens encara no havia arribat, i la ocasió s'ho mereixia. Gairebé tot el pont l'he passat a casa, això sí, amb bona companyia. No hi ha res com descansar i fer el manta.

De pas, us ensenyo el piset: aquesta és la planta baixa on es fa vida social entre els companys de pis. És la zona comú, amb sofàs, ordinador-servidor (amb pelis i música) i la taula del menjador. Just al davant hi ha la cuina, molt ben equipada.

Aquí al pis tenim moltes normes i moltes llistes. Al principi et pots atabalar, i més venint d'un país tant desorganitzat com el nostre, fins a un país on l'ordre és el modus vivendi. A la planta baixa hi ha un suro amb 3 llistes: una és per a les coses generals, com ara llençar la brossa i netejar el terra. La segona és la llista de la compra de coses comuns: l'oli, vinagre, sal, paper, etc. Cadascú apunta el què va comprant i què li ha costat. L'altra és opcional, i és per saber on estan els teus companys de pis en cada moment (a casa, a fora, fent esport, a l'estranger, etc) i és més que res per si no hi ha ningú i has de tancar la porta. Aquí les portes estan obertes, es poden obrir des de fora si no és que tanques amb clau, llavors és impossible quedar-te tancat a fora per accident.

Al lavabo de la meva planta també hi ha una llista amb qui ha netejat la última vegada, i la data. Ens intercalem un cada setmana, llavors està bé. Al lavabo de la planta de sobre fan el mateix. Així només em toca un lavabo cada dues setmanes. Això sí, m'he de posar al seu nivell de netedat, perquè la veritat és que tot està impecable! Em dóna la sensació que si trepitjo o toco algo es notarà la meva empremta de seguida...


Ara bé, si a Espanya ja ens fa mandra reciclar, imagineu un país on reciclen els vidres en 3 colors, les llaunes i alumini per una banda, els tetrabricks per una altra, els plàstics per un cantó, el paper i el cartró per separat... només queda l'orgànic i la fracció resta. La fracció resta s'ha de llençar en unes bosses especials, que s'anomenen "Züri-sacke", i que només pertanyen a la ciutat de Zürich. Aquestes bosses són més cares que les normals, així incentiven a la gent a reciclar i llençar la menor quantitat possible a la fracció resta. Si t'enxampen llençant una bossa que no sigui aquesta (és ben blanca i relluent, es notaria de seguida una bossa marró o negra), multa al canto!



Què, sorpresos? Ja us aniré explicant més coses que em vagin cridant l'atenció. Fins aviat!