jo volo,
tu m'estires dels peus i me'ls poses a terra.
tu corres,
jo et freno amb la mirada.
jo m'encenc,
tu em provoques esgarrifances per calmar-me.
tu jugues,
jo vull jugar a ser gran.
jo m'ensopego,
tu somrius i tirem endavant.
tu somnies,
jo et trec el vel de color de rosa.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escrits. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escrits. Mostrar tots els missatges
13 de des. 2011
els pols oposats s'atrauen
6 de set. 2010
Hoy empieza el film de mi vida
Salgo de casa, y es uno de esos días en que sé que todo va a salir bien. Me he levantado con el pie izquierdo, a mí me trae suerte, pues soy zurda. Hace sol y voy a comerme el mundo. El frescor de la ducha, el sabor del café, las pocas nubes blancas y sonrientes... todo indica que hoy va a ser el día. Hoy sí. Ni ayer, ni ese otro día. Estoy convencida.
Salgo de casa, todo el mundo puede notar ese aura de felicidad que estoy desprendiendo. Todo parece formar parte de algún film (si americano, le añadiríamos el efecto ventilador en mi pelo y cámara lenta al verse mi melena ondear) en el que se va a contar mi vida a partir de ése grandioso día, y de cómo voy a cambiar el planeta. Sí señor.
Empiezo a andar por la calle y a la vez que enciendo my ipod empieza la banda sonora, esa canción tan espectacular que cuando suena te alegras, y todavía más si es un buen día de estos que ya sabemos. Es esa canción del buen rollo, que te da fuerzas, y encima, te fijas en una frase en la que nunca te habías fijado. Perfecta, cuadra exactamente con la situación! Esa banda sonora se hará famosa, y en mi film (si francés, tiene planos secuencia con colores cálidos, no se dedica a mi en primer plano, si no en mis pasos, en pequeños detalles, gestos que hago) la gente va a identificar esa canción conmigo, por el resto de sus vidas! (y de la mía, por supuesto). Seguro que en el estreno en las grandes pantallas va a triunfar.
Así mismo, no he mencionado que mientras la magnífica canción suena, van apareciendo los títulos de crédito. En ellos aparecen todos mis amigos, familiares, y gente conocida que ha querido colaborar con la causa. Quiero que sean títulos de crédito originales, por ello no habrá autor, ni director, ni guión. Tan sólo habrá aportaciones, consejos, ideas, cambios, apariciones de la nada... Por ejemplo, el papel de mi mejor amiga sería el cargo "influencia básica", mientras que el de mi madre sería "genes adquiridos".
Cojo el autobús, y se empieza a desarrollar la acción. Esa acción, todavía no la sé, pero sólo sé que va a ser un gran día, que todo lo que ocurra en ese film (si español, se va a adentrar en las conversaciones de las personas del autobús, en las marujas de la calle, y en el ambiente de tráfico de la ciudad con sus defectos) va a pertenecer única y exclusivamente durante ESE día, y que por lo tanto, tiene que ser decisivo.
Claro que sí, cada día puede empezar mi película. Cada día puedo dar un giro al mundo, cada día puede ser decisivo, cada día puede ser grabado de un modo distinto, solo hay que echarle esa pizca de imaginación, esa banda sonora, esos títulos de crédito, dedicados a quien más quieras. Cada día puede empezar y acabar tu film (si italiano, incluirá quejas a la sociedad que jamás se resolverán, las mismas quejas de cada día, que se irán repitiendo sin importar si se arreglan)!!!
Lo que no veo venir nunca, ni por asomo, es THE END.
Salgo de casa, todo el mundo puede notar ese aura de felicidad que estoy desprendiendo. Todo parece formar parte de algún film (si americano, le añadiríamos el efecto ventilador en mi pelo y cámara lenta al verse mi melena ondear) en el que se va a contar mi vida a partir de ése grandioso día, y de cómo voy a cambiar el planeta. Sí señor.
Empiezo a andar por la calle y a la vez que enciendo my ipod empieza la banda sonora, esa canción tan espectacular que cuando suena te alegras, y todavía más si es un buen día de estos que ya sabemos. Es esa canción del buen rollo, que te da fuerzas, y encima, te fijas en una frase en la que nunca te habías fijado. Perfecta, cuadra exactamente con la situación! Esa banda sonora se hará famosa, y en mi film (si francés, tiene planos secuencia con colores cálidos, no se dedica a mi en primer plano, si no en mis pasos, en pequeños detalles, gestos que hago) la gente va a identificar esa canción conmigo, por el resto de sus vidas! (y de la mía, por supuesto). Seguro que en el estreno en las grandes pantallas va a triunfar.
Así mismo, no he mencionado que mientras la magnífica canción suena, van apareciendo los títulos de crédito. En ellos aparecen todos mis amigos, familiares, y gente conocida que ha querido colaborar con la causa. Quiero que sean títulos de crédito originales, por ello no habrá autor, ni director, ni guión. Tan sólo habrá aportaciones, consejos, ideas, cambios, apariciones de la nada... Por ejemplo, el papel de mi mejor amiga sería el cargo "influencia básica", mientras que el de mi madre sería "genes adquiridos".
Cojo el autobús, y se empieza a desarrollar la acción. Esa acción, todavía no la sé, pero sólo sé que va a ser un gran día, que todo lo que ocurra en ese film (si español, se va a adentrar en las conversaciones de las personas del autobús, en las marujas de la calle, y en el ambiente de tráfico de la ciudad con sus defectos) va a pertenecer única y exclusivamente durante ESE día, y que por lo tanto, tiene que ser decisivo.
Claro que sí, cada día puede empezar mi película. Cada día puedo dar un giro al mundo, cada día puede ser decisivo, cada día puede ser grabado de un modo distinto, solo hay que echarle esa pizca de imaginación, esa banda sonora, esos títulos de crédito, dedicados a quien más quieras. Cada día puede empezar y acabar tu film (si italiano, incluirá quejas a la sociedad que jamás se resolverán, las mismas quejas de cada día, que se irán repitiendo sin importar si se arreglan)!!!
Lo que no veo venir nunca, ni por asomo, es THE END.
això va al calaix de:
comentaris personals,
escrits
20 d’ag. 2010
es que como no se titule título, mal vamos...
Mira, yo siempre escojo el título al final. Que ¿por qué?, porque siempre me han gustado las cosas al revés. No es que empieze la casa por el tejado, al contrario! Pero improviso, voy haciendo sin intenciones, y cuando creo que ha llegado el final, lo acabo. La guinda, eso es el título. Miro mi texto del derecho, del revés, de costado incluso, y entonces, poniendo una cara de Arguiñano -rabiando porque todavía no le ha metido perejil, y no puede reprimirse- decido el encabezado que resumirá mi creación. Eso que hará que mi estimado lector se decida o no a leer. Eso que lo hará caer en la trampa o bien que, si no lo escojo con gracia, simplemente pase y le de pereza incluso ponerse a leer.
això va al calaix de:
comentaris personals,
escrits
11 d’ag. 2010
Trajecte perfecte
La senyora de l'estació té les seves manies. Com tothom, és clar. Si hom l'observa podia mesurar fil per randa els minuciosos detalls que un oblida quan no es fixa en les coses, quan està bocabadat. I és clar que amb la calor de l'estiu, qui no ho està, d'atordit, d'esmaperdut, vaja, empaitant les mosques.
Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.
A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.
Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.
Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.
En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.
Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.
A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.
Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.
Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.
En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.
13 de jul. 2010
Gent estranya
Hi ha un home a la cantonada
que remena el contenidor amb un pal.
Des que m'hi fixo al carrer
no veig ni una persona normal.
A l'orxateria, nerviosos per ser atesos, qui vol cridar més l'atenció?
La jornada laboral fa notar més la calor.
Qui és ara????
Nens que ploren per les botigues,
criatures cridaneres,
mares sordes amb amigues,
xerren pels descosits de mil maneres.
Sempre hi ha aquell de la porta
que pidola una ajudeta
s'ha quedat tirat, és clar!
passo i ell dóna la volta.
Gens m'extranya
la gent estranya
que hi ha pel món
si ho som tothom.
que remena el contenidor amb un pal.
Des que m'hi fixo al carrer
no veig ni una persona normal.
A l'orxateria, nerviosos per ser atesos, qui vol cridar més l'atenció?
La jornada laboral fa notar més la calor.
Qui és ara????
Nens que ploren per les botigues,
criatures cridaneres,
mares sordes amb amigues,
xerren pels descosits de mil maneres.
Sempre hi ha aquell de la porta
que pidola una ajudeta
s'ha quedat tirat, és clar!
passo i ell dóna la volta.
Gens m'extranya
la gent estranya
que hi ha pel món
si ho som tothom.
27 de maig 2010
Més val sucre en la sal, que sal en el sucre.
Renecs, queixes, mots equívocs, saliva generada en excés, les portes de l'autobús que no s'obren. Extrems.
Un crit. Tothom calla.
El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.
Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.
Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.
Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!
El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.
Esgarrapa'm, per veure si sagno.
Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.
Un crit. Tothom calla.
El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.
Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.
Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.
Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!
El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.
Esgarrapa'm, per veure si sagno.
Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.
això va al calaix de:
comentaris personals,
escrits
11 de maig 2010
To be alone with you
Just let it be. Together, it is possible.
Alone, in the darkness, in the most lightening moment. Whenever, however, just let it follow its rythm. Everything is possible by your side. That bright side of the very moment that I go to bed, and it's still cold, but somehow warm. I can recognise the usual smell. Relax.
The tapping of the guitar, your kiss. The chords, your caress. The single notes, your fingers. The voice is mine, though. I put the lyrics.
Alone with you. With us. This music that represents us. I could never play it again lonely. I mean, alone with me.
Alone, in the darkness, in the most lightening moment. Whenever, however, just let it follow its rythm. Everything is possible by your side. That bright side of the very moment that I go to bed, and it's still cold, but somehow warm. I can recognise the usual smell. Relax.
The tapping of the guitar, your kiss. The chords, your caress. The single notes, your fingers. The voice is mine, though. I put the lyrics.
Alone with you. With us. This music that represents us. I could never play it again lonely. I mean, alone with me.
26 d’abr. 2010
Tirar endavant
S'aixecava cada dia més o menys a la mateixa hora. Si havia tingut un somni dolç i havia quedat a mitges, repetia l'alarma cinc o deu minuts més, per a continuar-lo. Però llavors ja no hi havia qui s'adormís i continués el somni. Se l'apuntava a la llibreta dels somnis. Eren com deutes pendents que algun dia realitzaria, fora del llit, fora de casa seva. Pàgina 52. Somni número 30. Si, en canvi, havia tingut un malson, d'un bot s'alçava, com si la molla del bell mig del matalàs s'hagués trencat i l'empenyés a sortir disparat d'entre els llençols ja rebregats i remoguts degut a les peripècies de l'inconscient. Obria els ulls com un mussol, encara lleganyosos i vermells, se'ls fregava i parpallejava perquè encara no creia que allò no hagués estat real.
El dia que va deixar de somniar, va deixar de ser qui era. Estava buit d'expressió, en la seva cara no s'hi podia llegir una gota ni de tristor, ni de felicitat. Va ser casualitat que havia acabat d'escriure la llibreta dels somnis. La última pàgina, la 250, amb més d'un centenar d'històries. Algunes li havien semblat un dejavu d'altres somnis, com si allò ja ho hagués viscut, però en la seva ment. Es podria dir que ell era una d'aquelles persones llunàtiques. I així era, vivia més allà que aquí. Preferia la seva vida dins seu, tot sol, compartint-la amb éssers i persones inventades per ell mateix, ans que viure la vida portes enfora.
Tot d'una, després d'anys, va topar-se amb un cavall de cartró enmig del carrer Enric Granados mentre anava a treballar. No podia ser. Somni número 1. Tenia 13 anys quan l'havia tingut i aquell va ser el primer que va escriure a la llibreta que li havien regalat. Aquella nit feia calor i havia somniat amb joguines i parcs d'atraccions. Però allò era real, oi? Va anar a treballar com si res, però l'expressió de la seva cara ja no era indiferent. Mostrava més aviat un bri d'esgarrifança.
Somni número 2. Al cap d'uns dies també es va pronunciar. Va perdre l'autobús i una dona vella li va venir a oferir flors. L'anciana duia el mateix vestit morat que dins el somni. Allò ja era massa. Com continuava el somni? No se'n recordava. D'un sobresalt va arrencar a córrer fins a casa a buscar la llibreta. Ja havia tornat a perdre un altre autobús, però li era igual. Pàgina 3. [...] i la dona m'oferia un ram de margarides (bingo!) quan després jo obria un maletí que duia i li donava tots els meus diners, l'abraçava, i m'enduia les flors tot feliç. Final del somni. Maleït sia, s'havia despertat i no tenia continuació! Va tornar a la parada de l'autobús, i la dona ja no hi era. Va començar a ploure.
D'ençà que el llibre de somnis va allà on va ell. Per si de cas, ja sabeu.
I així va ser com va refer la seva vida a mitges, una vida feta només de peces d'un trencaclosques mai acabat. Cada somni que se li repetia, l'intentava acabar dins la seva nova vida, la vida fora al carrer. Ja no dic la vida real, perquè en el seu cas realitat i ficció eren i són una sola cosa. I si se n'assabentés que utilitzo aquests termes, el vostre avi s'enfadaria, i molt.
El dia que va deixar de somniar, va deixar de ser qui era. Estava buit d'expressió, en la seva cara no s'hi podia llegir una gota ni de tristor, ni de felicitat. Va ser casualitat que havia acabat d'escriure la llibreta dels somnis. La última pàgina, la 250, amb més d'un centenar d'històries. Algunes li havien semblat un dejavu d'altres somnis, com si allò ja ho hagués viscut, però en la seva ment. Es podria dir que ell era una d'aquelles persones llunàtiques. I així era, vivia més allà que aquí. Preferia la seva vida dins seu, tot sol, compartint-la amb éssers i persones inventades per ell mateix, ans que viure la vida portes enfora.
Tot d'una, després d'anys, va topar-se amb un cavall de cartró enmig del carrer Enric Granados mentre anava a treballar. No podia ser. Somni número 1. Tenia 13 anys quan l'havia tingut i aquell va ser el primer que va escriure a la llibreta que li havien regalat. Aquella nit feia calor i havia somniat amb joguines i parcs d'atraccions. Però allò era real, oi? Va anar a treballar com si res, però l'expressió de la seva cara ja no era indiferent. Mostrava més aviat un bri d'esgarrifança.
Somni número 2. Al cap d'uns dies també es va pronunciar. Va perdre l'autobús i una dona vella li va venir a oferir flors. L'anciana duia el mateix vestit morat que dins el somni. Allò ja era massa. Com continuava el somni? No se'n recordava. D'un sobresalt va arrencar a córrer fins a casa a buscar la llibreta. Ja havia tornat a perdre un altre autobús, però li era igual. Pàgina 3. [...] i la dona m'oferia un ram de margarides (bingo!) quan després jo obria un maletí que duia i li donava tots els meus diners, l'abraçava, i m'enduia les flors tot feliç. Final del somni. Maleït sia, s'havia despertat i no tenia continuació! Va tornar a la parada de l'autobús, i la dona ja no hi era. Va començar a ploure.
D'ençà que el llibre de somnis va allà on va ell. Per si de cas, ja sabeu.
I així va ser com va refer la seva vida a mitges, una vida feta només de peces d'un trencaclosques mai acabat. Cada somni que se li repetia, l'intentava acabar dins la seva nova vida, la vida fora al carrer. Ja no dic la vida real, perquè en el seu cas realitat i ficció eren i són una sola cosa. I si se n'assabentés que utilitzo aquests termes, el vostre avi s'enfadaria, i molt.
24 de febr. 2010
l'hipnosi
Encarcarada, com si algú t'hagués empès amb força al sofà, i tu t'hi haguessis simplement quedat. Allà davant et xucla la pantalla amb la seva llum blanca. Les tecles absorbeixen el moviment dels teus dits, que a cada pas es mouen més i més ràpid. Els teus dits són una marioneta per elles, i el teclat llegeix els teus pensaments. Per molt que miris i t'hi concentris, sobre la pantalla només veuràs el que pensa la teva ment. 1, 2, 3, intenta adormir-te, i no pots, et quedaràs en blanc potser. Però ja està. Ara ja ha començat el món dels somnis, paral·lel, inquiet, que trontolla sota les teves mans. Ara el poder ja no el tens tu. T'ha hipnotitzat i publicarà els teus secrets més íntims, els teus somnis, sí, ell ho farà. Els extendrà per tota la xarxa i no te'n deslliuraràs mai. Tothom accedirà a aquesta informació. No, és un somni, només, aquestes coses no passen a la realitat. Però, i si fos real? Jo estava escrivint i m'he adormit. Em parlava de TU!!! L'ordinador em parlava en un quadre de text. Sí? És això cert? No ho recordo bé, tot sembla molt blanc i lluminós. Crec que he tingut un dejavu. Intenta obrir els ulls, penso. Va, un esforç més. Una mica més! Ostres, el que estic veient! Però si són els meus dits escrivint el que penso! 3, 2, 1, ja tornes a ser aquí, tal i com t'han deixat, després d'uns petits instants d'inconsciència. No t'alteres per veure el que has vist. Aquest escrit és fruit dels teus poders mentals. Ningú t'està dominant, només ets tu, tu, tu... El poder de la ment pot arribar a controlar els teus músculs i nervis fins a nivells que no hauries imaginat mai. Aquest escrit serà publicat per tu mateixa en 3, 2, 1,
5 de jul. 2009
De la calor i les onomatopeies
I quina calor que fa, que se't queda el cul enganxat a la cadira, i no pots dir ni mu. Tens la boca seca i enganxifosa degut al cafè amb llet mig fred mig calent que t'has pres. Ni gana, òsties. Ni ganes de fer-te el mandrós dinar de diumenge, ni de rentar els plats després. Ja passaràs amb un iogurt o una fruita, què coi! Fins i tot et fa mandra dutxar-te per treure't la ronya i la suor (enganxifosa, ho havia dit ja?) perquè saps que d'aquí una estona tornaràs a suar com un porc. Els porcs suen? Jo no els he vist mai suar. Només sé que fan oing, oing, tant en català, castellà, i anglès. En canvi, els gossos fan bup, bup en català, guau guau en castellà, bau bau en italià, i woof woof en anglès. Seràn diferents, ells.
això va al calaix de:
comentaris personals,
escrits,
llengua
22 de juny 2009
Nones

i així quedaré,
mig endormiscada
per efecte d'uns somnífers
i potser embriagada
de tants colors i tantes llums
de tanta gent
de la meva pròpia escalfor.
qui no vol,
per un moment,
desfer-se d'ell mateix?
replegar-se vers les cortines
i veure's
amagat rere elles.
ser un narrador omniscient
o simplement un ésser creador
que des de dalt tot ho veu
i així posseïr la veritat
aquella de la qual
tant m'havien parlat...
somniar, mentrestant
en un indret
on tot i res sigui el mateix..
d'on va sorgir tanta indiferència,
tanta incomprensió?
qui inventà els sentiments
quan posaren noms a les coses?
ja no queden més paraules
car en els meus somnis
s'esdevenen moments colpidors
en què el cor sent
algun moviment frissant
que mai havia sentit
cosa indescriptible, moment incaptable
no podré descriure el que se sent?
sobren gestos, sobren paraules,
sobren deixalles en aquest món.
i tot el que sobra
s'obre una porta
encaminada cap a l'oblit.
tan sols voldria uns ulls que comprenguessin.
12 de juny 2009
Describe el silencio

* A veces me encuentro en medio de una conversación y no encuentro su sentido, por unos momentos me aislo como un narrador externo, observo la gente hablar y actuar, y en ese contexto no le encuentro sentido a nada. Yo no quiero pertenecer a ese instante. No quiero hablar, quiero actuar. Pero no sé hacerlo, falta coraje. No quiero escuchar. La gente habla para ser escuchada, para ser reconocida, para no ser olvidada, para no ser un muerto viviente. Hablamos para sobrevivir. Por eso hay tantos que sólo dicen tonterías, ansiosos por vivir más que los demás. Pero hablar no significa comunicarse. Pensad bien antes de abrir la boca, incautos.
11 de juny 2009
Y a ti no...?
Te había pasado nunca? Habías echado de menos la sal pegada a tu cuerpo? Los restos de arena en la entrada de tu casa? A mi sí, ya me ha ocurrido. Las duchas frías después del chapuzón en el mar, no las aprecias más ahora? El sol impecable, el ver de colores, después de media hora frente a él. Las conversaciones, las revistas mojadas, arrugadas, las bolsas de patatas, y la botella de agua que siempre acaba hirviendo. Los niños jugando a hacer castillos, y las vecinas que se reúnen en otro punto distinto a la calle para cotillear. Las reuniones con los amigos, las salidas con tu madre de “venga, media horita y a comer”. El contar el paso del tiempo según los trenes. Sin reloj. El hecho de que en 5 minutos tienes la playa a tu alcance, y no necesitas a nada ni a nadie para salir en busca de unos momentos de relax. El comentar cómo la playa ha ido cambiando de forma, y el hecho que te vengan recuerdos de cuando eras chico, con el flotador, con los manguitos, con tus amigos, inventándoos juegos, pasando el día allí. De todas las medusas que has llegado a ver, incluso. La playa te lleva un recuerdo que unifica todos, absolutamente todos los años de tu vida, y eso es algo que nunca nadie te podrá quitar… a no ser que algún verano, no vuelvas a casa.
19 de gen. 2009
des de un rincón de mundo....
Aparecen mis pensamientos al deducir, una vez más, que nos controlan. Ellos quieren que seamos lo que hoy actualmente somos. Hacen que nos controlemos los unos a los otros. Lo que definen con libertad es una trampa que hay que analizar profundamente, pues esa supuesta libertad es una gran jaula que somos incapaces de ver des de nuestro pequeño rincón. Lo que nos hace sentir seguros, es una casa, un trabajo, algo con lo que ocupar nuestras horas. Seguir la pauta horaria que todo el mundo sigue. Hacer lo que vemos en la televisión. Vivir en familia estructurada o en pareja. Si no, nos sentimos inseguros. Por qué???? Por miedo a vivir nuestro propio camino, enfocado hacia lo que nosotros realmente queremos ser. Liberad vuestras mentes, gente, liberadlas y observaréis con la cabeza, no con los ojos, esos ojos que solo engañan vuestro cerebro, impregnándolo bajo el subconsciente de imágenes subliminales, induciéndoos a comprar, a consumir, a copiar formas de conducta.... Que sólo os impregna de propaganda, falsas esperanzas lanzadas como si de una promoción se tratase. No hagáis caso de quien mucho os habla, mucho os ofrece, y mantiene su mirada fija, anónima. Son ellos. Son los hipnotizadores. Que maquinan con gente de clase media, clase alta, clase baja, da lo mismo, somos el mismo rebaño de ovejas dispuesto a seguir a donde haga falta. Miedo tenemos de no seguir el pastor, el perro que muerde el rebaño, ya que no sabemos ver mundo más allá de los reportajes que nos muestran lo bueno y lo hermoso, puesto que sabemos que hay lo malo, y eso nos retrocede. Lo malo, el hambre, la guerra, esa guerra contra la que hacemos mil manifestaciones, pero que no conocemos. Sí, nos creemos muy listos por haber tenido una enseñanza de mierda, por saber lo mismo que sabe tu compañero, y el otro, y el del pueblo de al lado, y el de 500 km más allá de tu casa. Pero no conocemos verdades, historias contadas por sus propias víctimas, por sus testimonios reales. Verdad de primera mano es lo que nos hace falta para crecer en esta sociedad de mierda. Para ser personas, para no depender de todas las máquinas que nos hacen una supuesta vida mejor. Para no necesitar vacaciones sólo para desconectar de un trabajo que nunca has deseado.
Para poder vivir, cojones.
16 de jul. 2008
I am invincible as long as I am alive
...no podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda i no s'esqueia amb el mes de l'any en què estàvem. Ara no recordo si era juny, juliol o potser setembre. Però agost segur que no, perquè a l'agost sempre feia calor, a casa. Com a mínim a dintre, era una casa molt acollidora. Les cortines ballaven al ritme que els imposava el vent quan bufava. Perquè bufava, sí, fluixet, com quan apagues una espelma. Doncs potser ell volia apagar alguna flama que duia dins meu, però no ho va aconseguir, qui sap perquè les cortines ho amortitzaven una mica o perquè jo no em deixava apagar del tot. Per això suposo que jo restava quieta i desperta, com si hagués d'estar alerta del vent, que s'ho volia endur tot de mi. Ja començava a notar la debilitat en mi, i la poca escalfor que quedava l'havia de mantenir. M'estava posant cada cop més nerviosa, les mans em tremolaven, no sé si de calfreds o per la inquietud que tot allò em provocava. Una melodia molt fina i suau s'acostava, al principi no es distingien les notes, ni la tonalitat (cosa que em fa molta ràbia de no percebre, com si fos un repte personal) però a mida que s'anava acostant, sonava més tètrica. Llavors sí que vaig sentir por, i el vent va deixar de bufar. Ja no el tenia ni a ell per fer-me companyia. Aleshores l'hagués cridat amb totes les meves forces perquè tornés i se m'endugués a mi i a la flama ben lluny d'aquella cançó horrible. Em vaig tapar les orelles de cop i volta i vaig saltar del llit cridant el seu nom.
Al despertar del malson, vaig comprovar que realment tenia suor gelada sobre la pell de gallina, els llençols remoguts i la finestra s'havia obert per accident (sempre la tanco, ni que sigui estiu). L'eco de l'habitació encara contenia el seu nom, i vaig despertar-me sentint-lo propagar-se fins que es feu el silenci de nou, i encara més, fins que vaig notar la seva buidor de nou. No podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda...
Al despertar del malson, vaig comprovar que realment tenia suor gelada sobre la pell de gallina, els llençols remoguts i la finestra s'havia obert per accident (sempre la tanco, ni que sigui estiu). L'eco de l'habitació encara contenia el seu nom, i vaig despertar-me sentint-lo propagar-se fins que es feu el silenci de nou, i encara més, fins que vaig notar la seva buidor de nou. No podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda...
això va al calaix de:
escrits,
sentiments
30 de juny 2008
tarda d'estiu

la claror de la soledat
ja és aquí
sense que la cridessis ha arribat.
amunt els núvols que despertaven
qualsevol aroma encisador
i apaivagador de sentits
en forma de color
-ajaguda sota l'ombra del pi
se'm fan migdiada-.
avall els rajos de sol cauen.
afilats ho veuen tot, i amb clavada
mirada els meus mals observen,
retorçant-los en forma d'onada
perquè és l'únic que saben.
no hi ha res a fer,
tot s'aguanta
perquè a l'estiu
qui té pors les sua
i qui té plors els eixuga.
la calor de la soledat
ja és aquí
sense tu ha arribat.
gemecs i cridòries
trenquen el silenci esfereïdor
perquè així la calma
no ho digui tot.
i una gota respon
als crits del sol
¿què sóc jo,
si ja m'ho has pres tot?
el color de la soledat
ja és aquí
sense necessitat ha arribat.
el blau minva a roig
les siluetes cauen
l'onatge i la brisa
semblen retornar-te
però ah! tan sols era un goig
concedit per hipocresia
de part dels núvols
el cel i el dia
mentre ajaguda, encara
el gris veig créixer
començen a néixer
brots d'esperança
la soledat
ja és aquí
des que vas marxar.
això va al calaix de:
escrits,
sentiments
pensamientos en el transporte público
Me pregunto si se podrá estudiar en una biblioteca en obras.
Genealogía es una palabra que me cuesta pronunciar.
Las uñas pintadas y los anillos de brillantes pretenden ser mejores y se abren paso entre los demás.
Importa mucho si me rasgo las medias por dentro de la bota? La gente no lo verá.
El último sorbo de café es desagradable, tiene puntitos negros.
Un sonido de maleta parecido a tracatrá marca el compás exasperante en el pasillo del metro. Baldosas rayadas, como no.
Siempre miran los cascos. Si son blancos y grises, Ipod seguro. Señal de buena adquisición monetaria.
Hay un anillo que a días me entra grande, otros pequeño.
Esa botella de agua tírala, huele a moho cuando la abres. Aun así, el agua tiene buen sabor.
mmm!!! Estas almendras son muy ricas. Influenciablemente por el precio que han costado.
La masterización de música es algo que tendría que tener un estándar de volumen. Hay veces que uno tiene que estar subiendo y bajando el volumen cuando suena un aleatorio.
Genealogía es una palabra que me cuesta pronunciar.
Las uñas pintadas y los anillos de brillantes pretenden ser mejores y se abren paso entre los demás.
Importa mucho si me rasgo las medias por dentro de la bota? La gente no lo verá.
El último sorbo de café es desagradable, tiene puntitos negros.
Un sonido de maleta parecido a tracatrá marca el compás exasperante en el pasillo del metro. Baldosas rayadas, como no.
Siempre miran los cascos. Si son blancos y grises, Ipod seguro. Señal de buena adquisición monetaria.
Hay un anillo que a días me entra grande, otros pequeño.
Esa botella de agua tírala, huele a moho cuando la abres. Aun así, el agua tiene buen sabor.
mmm!!! Estas almendras son muy ricas. Influenciablemente por el precio que han costado.
La masterización de música es algo que tendría que tener un estándar de volumen. Hay veces que uno tiene que estar subiendo y bajando el volumen cuando suena un aleatorio.
9 d’abr. 2008
feelings waste

kiss from the city
down to the river
spread to the sea.
my calamity
afraid of the shiver
I hide my fear.
Anything to caress
every touch
it has been touched
long time before.
Never could feel
one special need
kiss from the city
down to the sea.
6 d’abr. 2008
***

De vegades res és el que sembla.
Tira't a l'abisme, o bé calcula totes les variables que faran que, o bé hi caiguis tu solet, o bé puguis córrer-hi damunt la seva línia imaginària (la que separa el terra del buit) sense precipitar-t'hi ni prendre mal.
Ets arriscat? No ho dubtis ni un segon. Llança-t'hi ja. Després vindràn les sorpreses, i tots aquells altres punts de vista que no havies tingut en compte transcorreran en milèssimes d'instants davant els teus ulls, i sense ni adonar-te'n, ploraràs d'ignorància, esmaperdut, bocabadat.
2 de març 2008
Feia temps que no escrivia, ho sento
De vegades necessites un xut de coneixements previs per a desbordar sapiència, però no sempre funciona. Qui sap si aquella mateixa dosi t'afecta neuronalment fent-te esborrar la memòria d'aquests mateixos conceptes. Semblaria un peix que es mossega la cua, oi que sí? Per acabar-ho d'adobar, existeixen altres drogues que semblen mitigar aquesta coneixença, aquesta acumulació de saber. On van a parar els poemes apresos de carrerilla del cole? I on van a parar les taules de multiplicar? Ah, i aquells verbs irregulars que si sing sang sung i ring rang rung. Per no parlar de les declinacions de l'alemany, i el fa do sol re la mi si, i el típic i amb cantarella a ante cabe con contra de desde hacia hasta para por según sin so sobre tras. Sempre m'he preguntat quin ús tenia el "so" a part de per dir "so perra". També recordo els gasos nobles ben ordenats en el seu període heli neó argó criptó xenó radó. El que no hi ha manera d'aprendrem és els planetes. Hi ha hagut mil conceptes que ja se m'han esborrat del cervell tan bon punt va ser prou intel·ligent per discernir les coses que em farien falta en la vida per poder sobreviure. I això que l'univers tendeix a el desordre, com és que se'ns queden més arrapades a la memòria les llistes ben ordenadetes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)