Tschüss, Schweiz

Quina tristor. Em quedo en blanc només de pensar que s'està fent realitat, mica en mica, l'hora de marxar. No me'n sé avenir. No me'n faig creus. Demà seré a Barcelona i encara no hauré recapacitat sobre tot el que ha passat aquí. Sobre la gent que he conegut, el lloc on he viscut, i l'experiència que he tingut. El temps passa i el món es mou massa de pressa sense seguir els nostres desitjos. Però és el temps qui decideix, i algun moment o altre havia de ser el final.

No m'agraden els comiats. Cada cop he après a ser més freda i tractar que no m'afectin, però ho fan. Potser ja no se'm cau la llàgrima, però sé que per dins, ho sento igual que sempre. Uns llaços creats es trenquen un cop més. I ens llancem de nou en endinsar-nos en el si de les nostres llars, les nostres vides, per dir-ho d'alguna manera, quan en realitat aquests 4 mesos també han format part de la nostra realitat, un trosset de les nostres vides. I és el de sempre: la gent ve i va, les vides es creuen, i hem de mantenir les portes obertes per aquells que, qui sap, tornin a passar, i creuar-se, i trucar a casa nostra.

Los buenos hábitos

Si tuviera que resumir los buenos hábitos que he adquirido (y que espero conservar de vuelta a Barcelona) aquí en Suiza han sido, en poco menos de 2 meses:

1. Irme a cama pronto y dormir mis 8 horas.
2. No llegar tarde nunca ni al trabajo ni en ninguna cita.
3. Cocinar cada día el tupper del día siguiente, más la cena, y no comer mierda.
4. Beber tan sólo una cervecita por semana, de media.
5. Seguir yendo al gimnasio.
6. No posponer mis tareas y si hay que hacerlo ahora, se hace.
7. Seguir las normas de limpieza en el piso (porque si no me matan).
8. Quitarme los zapatos al entrar en casa.
9. Cambiar noches de fiesta por excursiones de domingo.
10. Tomarme las cosas con calma y serenidad (¿será porque tengo un horario decente?)

Había otras buenas costumbres que ya tenía, y que por supuesto no voy a incluir en esta lista. Algunas parecerán obviedades, pero en casa, las solía hacer a menudo. No sé qué tendrá este país NORMAS que me parece NORMAS notar algo en mí diferente NORMAS, tengo más sentido de la NORMAS responsabilidad, me estaré NORMAS volviendo mayor, o simplemente NORMAS estoy jugando a ser NORMAS Suiza y cuando vuelva, se romperá el hechizo y volveré a ser Cenicienta en Barcelona.

Provant, 1 2 3, provant...

Avui comença un petit tast del meu nou entorn.

Em sento com enmig d'un assaig, posant-me a to, a prova, encara no és l'actuació final. No vaig en la roba adequada, encara. Potser he de mirar al guió de tant en tant, o recórrer a l'apuntador. Per això no me n'acabo de fer a la idea que ben aviat actuaré sense cap ajuda, davant del públic, davant de mi mateixa.

Estar de trasllat és un estat extrany. Bé perquè estem tant lligats a les nostres pertinences o bé perquè necessitem ser sedentaris i no nòmades. Ens han acostumat així, quina merda. No ens deixem viure a nosaltres mateixos sense els nostres objectes personals. Tenir-los escampats per diversos llocs ens trastoca, ens desorienta, ens fa perdre el rumb. Quan un es trasllada se n'adona de la quantitat de merda innecessària que un ésser humà pot acumular en un període de temps relativament curt. Per a què, tantes coses? Per sentir-nos més segurs, més protegits. Ves per on, uns objectes inanimats es dedicaran la resta de les nostres vides a salvar-nos del mal i la mort? Això és discutible.

Així doncs, en el procés de trasllat de casa és quan hi sol haver un flux d'objectes que va directament a la paperera. Dins la nostra escala de valors, rebutjem allò que és innecessari. Per què ho havíem guardat tant temps per acabar llençant-ho? Tan necessari era llavors? Canviem de necessitats amb el temps, o som mals previsors d'allò que necessitarem en un futur?

Però podríem rebutjar molt més i viure amb els mers estris per a sobreviure... espero aconseguir-ho en aquest trasllat. Un altre objectiu que em plantejo és de deslligar-me més de l'interior i abocar-me a l'exterior. Sentir que no pertanyo a un lloc concret i deslligar-me d'aquestes quatre parets, que siguin les que siguin, m'estàn dient, fluixet a l'orella, que em quedi tancada a dins.

compte enrere

T`apropes tu. S'apropa el dia N.

Dia N-8

Somnio, durant la nit, és clar. Tinc diversos somnis i tu apareixes en un d'ells. Tornaves, sí, de cop i volta, amb una excusa barata, però m'era igual, jo feia veure que m'ho creia, i que eres tu. De bones a primeres no ho semblaves, però tu em deies que sí, que ho eres. Que només t'havia crescut el cabell amb el temps. Em fixava en la teva mirada, i tenies els mateixos ulls, les mateixes celles. Si no fos per això, no t'hagués cregut. La resta del teu físic era un altre. En el fons alguna cosa em deia things are wrong! Efectivament, no eres tu, i m'ho vas demostrar en un dels meus pitjors malsons.

Anàlisi no-Freudiana:
Algú va voler parar-me una broma? El dimoni havia pres la teva ànima i s'havia fet passar per tu? Potser vaig demanar que tornessis immediatament, i em van enviar la persona equivocada; llavors és culpa meva, per demanar allò que és impossible. Aquest somni m'està intentant dir alguna cosa?

Dia N-6

Torno a somniar que arribes, que aquest cop sí que has tornat!!! I he superat aquell malson, perquè és clar, ara no és un malson, ni un somni, és la realitat!!! (sí, i una merda, ja t'ho trobaràs quan et despertis). Aquest cop estàs més eufòric per veure'm de nou, però de seguida se't passa. Et miro bé. Ets un altre noi, ja tens canes, quants anys tens? I des de quan portaves ulleres? Tot s'ensorra de nou.

Anàlisi no-freudiana:
No, aquell altre dia no eren els Nolotils el que em van fer al·lucinar. La historia se repite. Val, subconscient meu, crec que ja et començo a enganxar per on vols fer-me anar. Cada dia tindré el mateix somni, i cada dia tindré una imatge més nítida de tu, fins que arribi el dia N?


Avui, dia N-3, tinc por de ficar-me al llit.

Hoy empieza el film de mi vida

Salgo de casa, y es uno de esos días en que sé que todo va a salir bien. Me he levantado con el pie izquierdo, a mí me trae suerte, pues soy zurda. Hace sol y voy a comerme el mundo. El frescor de la ducha, el sabor del café, las pocas nubes blancas y sonrientes... todo indica que hoy va a ser el día. Hoy sí. Ni ayer, ni ese otro día. Estoy convencida.

Salgo de casa, todo el mundo puede notar ese aura de felicidad que estoy desprendiendo. Todo parece formar parte de algún film (si americano, le añadiríamos el efecto ventilador en mi pelo y cámara lenta al verse mi  melena ondear) en el que se va a contar mi vida a partir de ése grandioso día, y de cómo voy a cambiar el planeta. Sí señor.

Empiezo a andar por la calle y a la vez que enciendo my ipod empieza la banda sonora, esa canción tan espectacular que cuando suena te alegras, y todavía más si es un buen día de estos que ya sabemos. Es esa canción del buen rollo, que te da fuerzas, y encima, te fijas en una frase en la que nunca te habías fijado. Perfecta, cuadra exactamente con la situación! Esa banda sonora se hará famosa, y en mi film (si francés, tiene planos secuencia con colores cálidos, no se dedica a mi en primer plano, si no en mis pasos, en pequeños detalles, gestos que hago) la gente va a identificar esa canción conmigo, por el resto de sus vidas! (y de la mía, por supuesto). Seguro que en el estreno en las grandes pantallas va a triunfar.

Así mismo, no he mencionado que mientras la magnífica canción suena, van apareciendo los títulos de crédito. En ellos aparecen todos mis amigos, familiares, y gente conocida que ha querido colaborar con la causa. Quiero que sean títulos de crédito originales, por ello no habrá autor, ni director, ni guión. Tan sólo habrá aportaciones, consejos, ideas, cambios, apariciones de la nada... Por ejemplo, el papel de mi mejor amiga sería el cargo "influencia básica", mientras que el de mi madre sería "genes adquiridos".

Cojo el autobús, y se empieza a desarrollar la acción. Esa acción, todavía no la sé, pero sólo sé que va a ser un gran día, que todo lo que ocurra en ese film (si español, se va a adentrar en las conversaciones de las personas del autobús, en las marujas de la calle, y en el ambiente de tráfico de la ciudad con sus defectos) va a pertenecer única y exclusivamente durante ESE día, y que por lo tanto, tiene que ser decisivo.

Claro que sí, cada día puede empezar mi película. Cada día puedo dar un giro al mundo, cada día puede ser decisivo, cada día puede ser grabado de un modo distinto, solo hay que echarle esa pizca de imaginación, esa banda sonora, esos títulos de crédito, dedicados a quien más quieras. Cada día puede empezar y acabar tu film (si italiano, incluirá quejas a la sociedad que jamás se resolverán, las mismas quejas de cada día, que se irán repitiendo sin importar si se arreglan)!!!

Lo que no veo venir nunca, ni por asomo, es THE END.

Backup system

No, no ho donem per suposat. Cada dia has de fer un salt, o avançar. No, no et giris. Què queda enrere? Ja ens ha afectat.

La memòria, aquella que de vegades ens és ineficient per no recordar i d'altres, ens tortura tota la vida per recordar massa. Voldria poder arxivar en carpetes les meves vivències, i llançar a la paperera de reciclatge aquelles que ja no volgués recordar. I tenir una carpeta anomenada "Petits moments" que constessin de fotos o vídeos de menys d'un minut, en què he observat una cosa que m'ha fet feliç. I poder recrear-m'hi quan m'avorrís, al tren, o quan no pogués dormir, de nits, nerviosa.

es que como no se titule título, mal vamos...

Mira, yo siempre escojo el título al final. Que ¿por qué?, porque siempre me han gustado las cosas al revés. No es que empieze la casa por el tejado, al contrario! Pero improviso, voy haciendo sin intenciones, y cuando creo que ha llegado el final, lo acabo. La guinda, eso es el título. Miro mi texto del derecho, del revés, de costado incluso, y entonces, poniendo una cara de Arguiñano -rabiando porque todavía no le ha metido perejil, y no puede reprimirse- decido el encabezado que resumirá mi creación. Eso que hará que mi estimado lector se decida o no a leer. Eso que lo hará caer en la trampa o bien que, si no lo escojo con gracia, simplemente pase y le de pereza incluso ponerse a leer.

No em fa por:

Tirar-me a l'abisme.
Sentir el vent de cara. I d'esquena.
Notar el perill.
Llençar-me, abalançar-me, abocar-me, atrevir-me.
Decidir.
Tenir motivacions.
Deixar coses enrere.
Dir el que penso.
Fer el que dic.
Creure el que faig.
Veure el que crec.



Qui si no és un mateix, s'ha vist mil vegades al mirall, o en fotografies, però mai en carn i ossos?

El error

Ellos no saben el por qué. Culpan a todo quisqui del hecho. Bueno, ése hecho tampoco queda del todo claro. Más bien es un conjunto de hechos, una situación. Culpan a quien ven por televisión. Culpan a los políticos, a los famosos, a los ricos, a los banqueros.

El día en que ellos mismos se cortaron los hilos que los dominaban, consiguieron tener odio hacia todo aquello que les había ortorgado paz y tranquilidad durante años. Un poco de temblor bajo el suelo, y todo se les desquebrajaba. Un poco de inestabilidad, y se caían. Pero para algunos, ése pequeño temblor fue la gota que colmó el vaso, se encontraron en las mismísimas ruinas. En el límite de la pobreza.

Pero, y antes? Volvamos un tiempo atrás. Estos infelices eran felices. Habían explotado su sueldo al máximo. Habían materializado todos sus sueños. No les quedaban sueños de fantasía. Incluso se habían hipotecado con sueños, pensando en un futuro mejor, ¿cómo iba a ser, si no?. Nadie preveía lo previsible.

Todos los sueños hipotecados formaban una nube que tarde o temprano no cabría y en la más profunda depresión caería en forma de chubasco. Una gran tormenta, una lluvia de sueños deshechos. La típica imagen de una persona mojándose bajo la lluvia, y llorando a la vez, sabes? Ignoraban que esa lluvia la habían creado ellos mismos, uno a uno, el vecino, el amigo del amigo, la conocida de la prima... Y creían que el cielo era más espacioso que la tierra, que allí podían existir mil y un sueños habidos y por hacer. Pero se les derritieron encima.

¿Cómo iban a vivir ahora? Deudas y más deudas. La imaginación rota que de pequeños les robaron no les pudo salvar de ésta. Se volvieron infelices y ya está.

Cada día se pueden observar más caras amargadas. Sólo la sonrisa de un bebé nos recuerda que algún día hemos sido plenamente transparentes y que hemos sabido vivir con lo más esencial.

La meva crisi en números

Titulada a 23.07.09.
Buscant feina des de 01.12.09 exhaustivament.

Situació al llarg del període
Classes particulars a 12 euros/hora.
Pis: 320 €/mes, despeses a part.
Classes d'informàtica 11 € bruts/hora.
Feina com a venedora en botiga 6 €/hora.

Encara buscant feina a 01.06.10

Enviats: 150 mails approx.
Contestats rebutjant-me: 18 mails.

(Conclusió:  un 10% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen. La resta, simplement, passen de tu)

Inscripcions a ofertes via web: 350 approx.

Entrevistes fetes:11
Entrevistes cancel·lades: 1 (em van trucar mentre em dirigia a fer-la, es va tancar la oferta)
Entrevistes amb èxit: 1 (actual feina però no relacionada amb el que he estudiat)
Comunicat de l'empresa després de l'entrevista: 4
Entrevistes aconseguides per contactes: 6
Feina cancel·lada per falta de pressupost: 1 (m'anaven a agafar i al final van fer-se enrere)

Raó de 2 entrevistes per mes.

(Conclusió: un 33% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen després d'haver-te fet una entrevista. La resta, simplement, passen de tu)

(Conclusió núm. 2: més de la meitat d'entrevistes s'aconsegueixen gràcies a contactes)

Links guardats a favoritos. És tot un arbre geneaològic de carpetes i sub-carpetes classificat "tal que así":

Feina >>

• Bases dades empreses (3 entrades)
• Doctorats i recerca (4)
• ETT's (6)
• Feina a l'estranger (13)
• Portals de feina (13)
• Feina "bassura" (5)
• Voluntariat, ONG (7)
• Webs empreses interès (23)
• Altres recursos, cursets (8)

 Continuarà....

Més val sucre en la sal, que sal en el sucre.

Renecs, queixes, mots equívocs, saliva generada en excés, les portes de l'autobús que no s'obren. Extrems.

Un crit. Tothom calla.

El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.

Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.

Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.

Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!

El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.

Esgarrapa'm, per veure si sagno.

Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.

Els meus alumnes

Estem en mig de classe d'informàtica.

Cada alumne és un món!
Ara mateix estan publicant la seva primera entrada en un bloc. El seu primer bloc.

Alguns escriuen una frase, d'altres una parrafada. Alguns ho fan en català, d'altres en castellà. Alguns amb faltes d'ortografia... és clar, és normal!

Quan vegin els resultats crec que s'animaran a seguir escrivint, i qui sap si fer un bloc conjuntament amb grup.

De la calor i les onomatopeies

I quina calor que fa, que se't queda el cul enganxat a la cadira, i no pots dir ni mu. Tens la boca seca i enganxifosa degut al cafè amb llet mig fred mig calent que t'has pres. Ni gana, òsties. Ni ganes de fer-te el mandrós dinar de diumenge, ni de rentar els plats després. Ja passaràs amb un iogurt o una fruita, què coi! Fins i tot et fa mandra dutxar-te per treure't la ronya i la suor (enganxifosa, ho havia dit ja?) perquè saps que d'aquí una estona tornaràs a suar com un porc. Els porcs suen? Jo no els he vist mai suar. Només sé que fan oing, oing, tant en català, castellà, i anglès. En canvi, els gossos fan bup, bup en català, guau guau en castellà, bau bau en italià, i woof woof en anglès. Seràn diferents, ells.

Ser yo o no ser yo, eso es cuestionable

Todos somos personas, todos somos influenciables. Y más por gente que nos ha rodeado toda la vida. Gente que ha compartido muchas cosas con nosotros. Gente con la que tenemos confianza. Pero, y si vivimos un poco, ni que sea, engañados? Y si estamos siguiendo los consejos de los demás, y no miramos realmente qué es lo que queremos? Es difícil llevar a cabo tus propias decisiones, sería como encerrarse uno mismo al vacío, en un tupperware (tápergüer). A veces, los que más amigos creemos, sólo nos aconsejan para obtener un beneficio (parásitos) o quizás por lo que ellos creen tu propio bien, pero que al fin y al cabo no hagan más que hacerte mal. Ya el simple hecho de la influencia en si es como negar tus capacidades de escoger. Yo siempre he sido muy mala dando consejos, porque tanto te puedo decir blanco como negro, pero si escoges gris me parecerá muy bien, también. Soy buena en dar opciones, posibilidades, pero no en escogerlas yo por ti. Todo es razonable, desde cualquier punto de vista, la cuestión es creer en tu propio punto de vista, creer en el tono de gris que quieres.

Creer en tí mismo, y a los demás, de vez en cuando, que les den un poco.

La coral marxa a Paguí

Aquests impresentables, aquests d'Arquitectura i altres, ens plantarem ni més ni menys que al pont de maig a París, ciutat de l'amor, per fer molt sarau (pobres els dels hotels) i molta xerinola.

Pretenem, a més, ressacosos i amb poca veu i traça, de fer 2 concerts. Un és el divendres dia 2 de maig a l'església de Saint Merri, i l'altre el dissabte dia 3 a la de Saint Jean Bosco.

La coral i l'orquestra ja s'estàn preparant de valent i això que surt al vídeo no és la meitat de bo del que serà!!!!

Comparacions en català i anglès

Ahir la classe d'anglès em va sembla divertida. Dins l'avorriment que comporta estudiar la narrativa, vam aprendre com enhance (realçar) una narració, amb un seguit d'adjectius, adverbis, verbs que van més enllà de "mirar", "caminar" o "parlar"... i comparatives idiomàtiques. Tots en tenim, d'aquestes. N'hi ha algunes que són semblants a les que tenim aquí. Anem a veure:

As mad as a hatter (boig com un sombrerer): aquesta prové de la pel·lícula Alícia al país de les meravelles, on el sombrerer està boig... com una cabra, diríem.

As stubborn as a mule = Tossut com una mula

As heavy as lead = Pesat com el plom

As light as a feather = Lleuger com una ploma

As ugly as a sin = més lleig que un pecat

As different as chalk from cheese (s'assembla com al guix al formatge): vindria a ser un "són com el dia i la nit", que no tenen res a veure... noteu l'al·literació entre chalk i cheese. Sonen semblant però són dues coses ben diferents.

As like as two peas in a pod (s'assemblen com dos pèsols en una baina): més aviat diriem "com dues gotes d'aigua", però bé, ja sabem els britànics com els hi agraden els pèsols, mongetes i tot això. Serà que ja n'estan farts de pluja!

As proud as a peacock (orgullós com un gall d'indi): no en sé cap equivalent... podríem dir "està més content que un gínjol", però no és ben bé el mateix.

As poor as a church mouse = més pobre que una rata (tot i que ells enfatitzen que es tracta d'un ratolí d'església)

As deaf as a post = Més sord que una tàpia (tot i que post és poste, seria equivalent a tàpia)

As fit as a fiddle (està en bona forma, està bo/na... com un violí) noteu que un violí té forma de les corbes d'una dona...

As drunk as a lord (begut com un Lord) serà perquè els Lords li fotien també i causava sensació. "Begut com una cuba"

As hungry as a wolf (té gana com un llop): nosaltres parlem més cap a l'acte de menjar quan un té gana, com "s'afarta com un lladre", no parlem pas del mateix fet de tenir gana, no?

As timid as a rabbit (més tímid que un conill): no sé l'origen. Potser també ve de l'Alícia al país de les meravelles, vés a saber.

As good as gold (més bo que l'or): ni idea, tu!

As blind as a bat (cec com un rat-penat): lògic, no?

As old as the hills (més antic que les muntanyes): "més vell que el cagar, o que l'anar a peu", "això és de l'any de maria castanya"...


etc... m'agradaria que si en sabéssiu més ampliéssi la llista! Pot ser útil!!!

només sé que no sé res

sí, ho sé, em fio de la poca intel·ligència que em queda. O que solia tenir. Perquè ha baixat el meu rendiment des de fa uns anys. Crec que es nota l'ascendent pujada des de la infància fins als 20 anys, i el lent descens a partir d'aquesta edat, en el què el cervell comença a morir. Potser ha estat l'alcohol, les festes, les parres... Potser ha estat aquesta mala costum que tinc de deixar-m'ho tot per a l'últim moment i mai posar-hi remei. La de donar per fet que sé fer una cosa i per tant ni provar-la de fer, i quedar-me tan panxa.

i com que sé que podria escriure més però no en tinc ganes, ho deixo aquí.

Jovenets prometedors

Com bé tots sabeu, els japonesos són uns addictes al karaoke. Aquí teniu una mostra de com s'inicien en la pràctica per ser uns bons cantants i intèrprets. No us podeu perdre aquesta nena tan tendre i espectacular alhora!

El que penso

No hi ha pitjor sentiment que el de sentir-te reprimit i intuir que per molt que lluitis no aconseguiràs vèncer la força que t’oprimeix. Que les teves paraules no seran més escoltades, que els teus sentiments no seran compresos, perquè la obstinació construeix una barrera d’intolerància entre les persones.[...]

No hi ha pitjor sensació que la de veure com tot s’ensorra, en un moment, i dins el cor s’hi claven mil punxons, agulles, vidres trencats d’algun mirall que reflectia una unitat i que ara només representa separació. Que de cop i volta s’apropen les llàgrimes a la còrnea dels ulls per davallar a terra. Que potser no hi ha volta enrere, que cada objecte, persona, sentiment, et fa recordar que allò que se t’escapa relliscant de les mans, havia costat un esforç, significava molt més que tu o jo, que ell o l’altre.[...]

No hi ha algun estat anímic més degradant que la impotència.

No hi ha dret a vot, a decisió, ens han cosit les possibilitats. Sento que em torno muda, i se m’esborren els passos, les mans, se’m tanquen els ulls. M’estan plantant al davant una culpabilitat mentre ja m’esposen i m’amordassen. Voldria dir tant i no dic res.

[...]

Però de vegades, per no dir sovint, les respostes, repercussions que nosaltres podríem preveure, tampoc són del tot òbvies, i sempre ens deixem alguna que no se’ns hagués passat ni pel cap. Perquè cadascú té el cap que té, i això de posar-se al lloc dels altres costa, sí, molt, i un sempre tendeix a pensar egoïstament en aquest sentit, simplement perquè és la manera més fàcil de pensar. La raó, el sentiment, la intuïció, la incertesa, l’ètica. Tants factors que influeixen alhora de decidir i que són tant contradictoris entre si. És molt fàcil jutjar, és molt fàcil dir què és bo i què és dolent.

La llei del més fort, per desgràcia, és la que domina, ha dominat, i dominarà el nostre món.

Per sort, i encara que sigui en forma de bri d’esperança, sempre queda la pròpia consciència, i la dels qui t’estimen, que, semblant o no a la pròpia, se sap que pertany a aquells que miren pel teu bé. Que l’amor sigui la força que pugui amb i contra tot.

(text escrit el 18/9/07)

Ressaca matinal

Sona el telèfon. Les 14:00h. El meu avi m'està trucant al mòbil i tan sols ens separa una planta de la casa on vivim. Costa tant pujar unes escales? I mira que el meu avi està en forma... Després és el típic que es queixa que els joves d'avui en dia només pitjant un botó ho pretenem aconseguir tot....


- Tu què, on estàs?
- Al llit, avi...
- Va, dóna quatre salts i quatre voltes que has de baixar a dinar!
- Sííí.... fins ara....

Els dinars de diumenge ressacosos són d'aquelles coses difícils de fer aguantar el "tipo", sobretot si és entre família.