El meu pitjor enemic sóc jo

I quina és o podria ser aquesta crisi que envolta una estudiant com jo? És una resposta que encara estic tractant d'esbrinar. Pensareu que té a veure amb la crisi econòmica, però no. És molt més profund, molt més endins. És una part de mi que intento fer desaparèixer però que sempre m'està fent la guitza, i no sé com treure-me-la de sobre.

La petita crisi és una petita jo que es mou dins meu fent-me sentir pors, dubtes i neguits. És una petita jo que m'empaita i no em deixa, ni desperta, ni somiant, ni conscient, ni adormida. És petita però tant forta que no es deixa extirpar. Espero que no sigui com un càncer que s'extengui i acabi prenent la forma d'una noia de 26 anys i mig amb el meu nom i la meva aparença.

in or out

Sí, el fet de marxar del país s'ha convertit en un acte més que res covard. El fet que ho justifica és que l'opció valenta és quedar-se i lluitar per un futur millor. Però el fet que sigui covard, no vol dir que no costi...


Costa, perquè hi penso i l'hi donc voltes i voltes i no veig factible el fet de lluitar per un futur millor, quan amb prou feines em puc autosostenir. És més, defensar el que jo crec que és just, no defensa pas les idees del país on estic vivint. No els hi interesso. Si tothom pensés com jo, tot seria molt fàcil, però com canviar la cultura intrínseca d'un país que mira cap endins i no cap enfora? Com fer canviar els valors de tota una societat des de zero? És clar que si no ho provés, no ho sabria, però...

En aquest cas seré egoista. No em quedaré aquí asseguda mirant com el país s'ensorra davant dels meus nassos, i de pas la meva joventut i època de prosperitat laboral s'acaba convertint en un malson infernal, en una lluita carregada d'impotència per acabar fracassant.

els pols oposats s'atrauen

jo volo,
tu m'estires dels peus i me'ls poses a terra.

tu corres,
jo et freno amb la mirada.

jo m'encenc,
tu em provoques esgarrifances per calmar-me.

tu jugues,
jo vull jugar a ser gran.

jo m'ensopego,
tu somrius i tirem endavant.

tu somnies,
jo et trec el vel de color de rosa.

Química vs Medi Ambient - o com aprofitar la crisi

En el fons, sempre havia estat allà. Dins meu, amagat. Ha tardat temps en sortir, i en part, ha estat gràcies a la crisi, que dóna molt temps per a reflexionar.

De què parlo? De la vocació. Allò que mai havia tingut, i finalment he acabat trobant. En èpoques de crisi un tendeix a tenir més temps, a poder replantejar-se la vida i preguntar-se "és això el que vull?", "realment m'agrada el que estic fent?", "és per culpa de la crisi que no trobo feina, o no la trobaria perquè no estic motivada?"...

Dins d'aquest núvol de plantejaments, i donades les opcions, que són poques, molts aturats joves, com jo, ens vam decidir a reprendre les carpetes, els estoigs, i les motxilles. Cap a la uni hi falta gent. El més curiós és que ara veig tant llunyana, la meva carrera, que ja no me la faig ni meva. Enginyera ambiental, bé, però amb una base de química. Però mai havia pres tant l'atenció en 2 anys com en la suma dels 6 anys de carrera. Ara és quan faré per primer (de veritat) cop un projecte final de màster. El projecte final de carrera va ser una broma.

La meva carrera em va ajudar a saber què és el que no volia. Però vaig saber aprofitar els coneixements mínims bàsics per estudiar el que faig ara. Si no hagués fet aquest pas intermedi, ara no estaria aquí. Motivada per treballar en contra de la química que ens contamina, a favor del medi ambient. Motivada per lluitar pel meu futur sense menysprear els anys gastats al passat. I és clar, quina seria si no la millor manera de lluitar contra el teu pitjor enemic, si no és coneixent-lo de tota la vida?

Històries de Can Bruixa

La veïna semblava orgullosa i tot quan m'ho va dir.

A l'entrar al portal de casa, que ja eren les 10 passades de la nit, jo anava rere seu, i ella, en obrir la porta, es va girar i em va veure. Jo duia i feia entreveure les claus de casa com a comprovant que no era una extranya al bloc. Va fer: "ah, pensava... és que l'altre dia em van atracar". Vaig exclamar alguna expressió mostrant sorpresa i interès alhora. "Sí, sí, em van posar la mà a la bossa mentres obria". Mentre ja entràvem l'edifici, li vaig preguntar a quina hora s'havia comès el crim, i tan sols eren dos quarts d'una del migdia, quan ella tornava del supermercat. Ho explicava tan tranquil·la, com si no li hagués tret gran cosa, del moneder. Com si no hagués hagut d'anar a renovar targetes i emplenar papers per recuperar comptes bancaris i subscripcions a clubs. Un home es va oferir a ajudar-la a carregar amb les bosses de la compra, i mentre ella ja s'ho veia a venir, ja li havien pispat la cartera.

És ben bé que la dona anava massa confiada. Potser es va deixar robar, sabent que no duia res a sobre, tan sols per tenir una anècdota per explicar a l'escala i fer que tot el veïnat s'alarmés. Per quedar com l'heroïna que havia sobreviscut a un "atracament" - segons paraules de la víctima- i no furt.

Com imitar altres llengües en català

(Traducido al castellano para quien no lo entienda)

Griego: Auguris d’astròleg que espeternega, mossades de la camàndula que trina i trona (Augurios de astrólogo que patalea, mordisco de charlatán sin sentido).

Chino: Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc son (como soy tan sanguíneo, a las cinco tengo sueño).

Alemán: L’elàstic fluix i esfilarçat fa fugir de fàstic (El tirante flojo y deshilachado hace huir de asco).

Francés: Bon jornal fa de bon suar (Un buen jornal merece ser sudado).

Italiano: Qui bé dini i s’atipi, qualsevulgui l’ensarroni (A quien bien coma y se sacie, cualquiera le engañe).

Inglés: Mai no en deu d’haver-hi hagut de tinta en aquest got (Nunca debe de haber habido tinta en este vaso).

Latín: Quan els nuvis van a Gràcia en òmnibus gratis, l’avi sua (Cuando los novios van a Gracia en ómnibus gratis, el abuelo suda).

         Ruso: D’un buf va quedar pitof (De un soplo quedó embriagado).