contes d'una estudiant en crisi

els pols oposats s'atrauen

2011-12-13T23:24:00.000+01:00

jo volo,
tu m'estires dels peus i me'ls poses a terra.

tu corres,
jo et freno amb la mirada.

jo m'encenc,
tu em provoques esgarrifances per calmar-me.

tu jugues,
jo vull jugar a ser gran.

jo m'ensopego,
tu somrius i tirem endavant.

tu somnies,
jo et trec el vel de color de rosa.

Química vs Medi Ambient - o com aprofitar la crisi

2011-12-05T16:55:00.000+01:00

En el fons, sempre havia estat allà. Dins meu, amagat. Ha tardat temps en sortir, i en part, ha estat gràcies a la crisi, que dóna molt temps per a reflexionar.

De què parlo? De la vocació. Allò que mai havia tingut, i finalment he acabat trobant. En èpoques de crisi un tendeix a tenir més temps, a poder replantejar-se la vida i preguntar-se "és això el que vull?", "realment m'agrada el que estic fent?", "és per culpa de la crisi que no trobo feina, o no la trobaria perquè no estic motivada?"...

Dins d'aquest núvol de plantejaments, i donades les opcions, que són poques, molts aturats joves, com jo, ens vam decidir a reprendre les carpetes, els estoigs, i les motxilles. Cap a la uni hi falta gent. El més curiós és que ara veig tant llunyana, la meva carrera, que ja no me la faig ni meva. Enginyera ambiental, bé, però amb una base de química. Però mai havia pres tant l'atenció en 2 anys com en la suma dels 6 anys de carrera. Ara és quan faré per primer (de veritat) cop un projecte final de màster. El projecte final de carrera va ser una broma.

La meva carrera em va ajudar a saber què és el que no volia. Però vaig saber aprofitar els coneixements mínims bàsics per estudiar el que faig ara. Si no hagués fet aquest pas intermedi, ara no estaria aquí. Motivada per treballar en contra de la química que ens contamina, a favor del medi ambient. Motivada per lluitar pel meu futur sense menysprear els anys gastats al passat. I és clar, quina seria si no la millor manera de lluitar contra el teu pitjor enemic, si no és coneixent-lo de tota la vida?

Històries de Can Bruixa

2011-11-25T02:13:00.001+01:00

La veïna semblava orgullosa i tot quan m'ho va dir.

A l'entrar al portal de casa, que ja eren les 10 passades de la nit, jo anava rere seu, i ella, en obrir la porta, es va girar i em va veure. Jo duia i feia entreveure les claus de casa com a comprovant que no era una extranya al bloc. Va fer: "ah, pensava... és que l'altre dia em van atracar". Vaig exclamar alguna expressió mostrant sorpresa i interès alhora. "Sí, sí, em van posar la mà a la bossa mentres obria". Mentre ja entràvem l'edifici, li vaig preguntar a quina hora s'havia comès el crim, i tan sols eren dos quarts d'una del migdia, quan ella tornava del supermercat. Ho explicava tan tranquil·la, com si no li hagués tret gran cosa, del moneder. Com si no hagués hagut d'anar a renovar targetes i emplenar papers per recuperar comptes bancaris i subscripcions a clubs. Un home es va oferir a ajudar-la a carregar amb les bosses de la compra, i mentre ella ja s'ho veia a venir, ja li havien pispat la cartera.

És ben bé que la dona anava massa confiada. Potser es va deixar robar, sabent que no duia res a sobre, tan sols per tenir una anècdota per explicar a l'escala i fer que tot el veïnat s'alarmés. Per quedar com l'heroïna que havia sobreviscut a un "atracament" - segons paraules de la víctima- i no furt.

Com imitar altres llengües en català

2011-11-04T12:32:00.000+01:00

(Traducido al castellano para quien no lo entienda)

Griego: Auguris d’astròleg que espeternega, mossades de la camàndula que trina i trona (Augurios de astrólogo que patalea, mordisco de charlatán sin sentido).

Chino: Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc son (como soy tan sanguíneo, a las cinco tengo sueño).

Alemán: L’elàstic fluix i esfilarçat fa fugir de fàstic (El tirante flojo y deshilachado hace huir de asco).

Francés: Bon jornal fa de bon suar (Un buen jornal merece ser sudado).

Italiano: Qui bé dini i s’atipi, qualsevulgui l’ensarroni (A quien bien coma y se sacie, cualquiera le engañe).

Inglés: Mai no en deu d’haver-hi hagut de tinta en aquest got (Nunca debe de haber habido tinta en este vaso).

Latín: Quan els nuvis van a Gràcia en òmnibus gratis, l’avi sua (Cuando los novios van a Gracia en ómnibus gratis, el abuelo suda).

Ruso: D’un buf va quedar pitof (De un soplo quedó embriagado).

Tschüss, Schweiz

2011-09-30T00:00:00.000+02:00

Quina tristor. Em quedo en blanc només de pensar que s'està fent realitat, mica en mica, l'hora de marxar. No me'n sé avenir. No me'n faig creus. Demà seré a Barcelona i encara no hauré recapacitat sobre tot el que ha passat aquí. Sobre la gent que he conegut, el lloc on he viscut, i l'experiència que he tingut. El temps passa i el món es mou massa de pressa sense seguir els nostres desitjos. Però és el temps qui decideix, i algun moment o altre havia de ser el final.

No m'agraden els comiats. Cada cop he après a ser més freda i tractar que no m'afectin, però ho fan. Potser ja no se'm cau la llàgrima, però sé que per dins, ho sento igual que sempre. Uns llaços creats es trenquen un cop més. I ens llancem de nou en endinsar-nos en el si de les nostres llars, les nostres vides, per dir-ho d'alguna manera, quan en realitat aquests 4 mesos també han format part de la nostra realitat, un trosset de les nostres vides. I és el de sempre: la gent ve i va, les vides es creuen, i hem de mantenir les portes obertes per aquells que, qui sap, tornin a passar, i creuar-se, i trucar a casa nostra.

Already missing it before I leave it.

2011-09-22T18:34:00.000+02:00

Creo que el título lo dice todo. No hemos parado de quejarnos en estos cuatro meses, que si todo es tan caro, que no podemos permitirnos un mínimo de cosas, que si no podemos pasarlo bien ni disfrutar de la ciudad por culpa del dinero... dinero, dinero! siempre lo mismo.

Está bien, voy a hacer un paréntesis para hablar de dinero.

Está claro que en Suiza, de los países más ricos del mundo, si no tienes dinero no eres nadie. Y eso se nota en el ambiente. La gente loca que veo por los trams y por las calles seguramente son gente que quizás se arruinó de golpe y se quedaron sin un amigo, además. Se vieron solos ante el peligro y la grandiosidad de la vida. Con mis compañeros de piso siempre me veo en temas de conversación banales, se habla de "me voy a comprar esto" o como mucho, de los estudios, de los exámenes. No tenemos puntos en común? O es que no se plantean su estilo de vida, la vida en si? De qué hablan en sus reuniones con amigos en el bar? Aquí hay que pagar por todo. Y ellos lo tienen asumido. Ya no consideran algo como bueno si no es caro. No creen que fuera de su país pueda haber cosas de calidad. Ellos son los mejores, en todo. Manda c-------, quién les pidió ser don perfecto? No lo sé. Se lo han creado para crecerse y conseguir que un país tan pequeño tenga tanta potencia. Han vendido su neutralidad que les caracteriza para que todo el mundo ponga su dinero y nadie ponga una bomba. Los militares todavía existen, los búnqueres también... para qué? Protección de què, si saben que a nadie le interesa atacar los ingresos de todos los demás países? Este paraíso fiscal que esconde tanto dinero negro... No es normal que en todas las tiendas no corra ni un alma. Y los negocios siguen procreando y no cierran.

Cierro paréntesis sobre el dinero.

Empecé hablando de que durante estos 4 meses nos hemos estado quejando, pero nuestra mente ocupada de pensamientos no nos dejaba ver la belleza de este país: su punto fuerte es la naturaleza. Lo verde, si es bueno, dos veces verde. Aquí y allí, todo limpio. Los animales correteando por los prados. Las montañas tipo teletubbie, las tipo rocosas, las tipo puntiagudas. Todas ellas. Los lagos y ríos, incluso las lluvias son bonitas, porque son necesarias. Ir viajando en coche o tren y disfrutar de cambios brutales de paisaje, en pocos quilómetros de diferencia. La tranquilidad y el silencio que nunca te han dado. El tiempo para pensar para uno mismo, aquí no se corre. Y se es puntual. El poco estrés que se viven en las calles. El horario reducido, los domingos absurdos y vacíos en las calles. El tener que andar por un caminito 20 minutos para llegar al trabajo.

Aunque no me lo parezca, y aunque eche de menos mi casa, creo que ya estoy echando de menos también Suiza, donde estoy ahora mismo. Se pueden echar de menos dos sitios a la vez? El presente y el futuro? En esta situación de cambio, como siempre, existe una angustia que nos conmueve, y es la eterna pregunta: ¿dónde encontraré mi lugar?

8 días...

Vuelta al cole

2011-09-19T00:04:00.000+02:00

Demà tots els nens i nenes de la universitat comencen les classes. Avui la ciutat de Zürich ja es veia rejuvenida i amb un toc una mica més cosmopolita per la vinguda d'estudiants que durant l'estiu havien desaparegut. Jo, en canvi, ja les he començat les classes -en teoria-, a distància, la setmana passada. Alguns dels meus companys de feina estàn igual que jo, treballant i intentant seguir les classes com poden.

Suposo que perdent-me 3 setmanes de classe a la uni no "serà molt", però quan arribi allà, tot serà un estrès perquè no entendré del que m'estàn parlant.

Amb això vull donar les gràcies als meus companys de màster per passar-me els apunts i explicar-me què tal van anant les classes i com pinten les assignatures. Això farà que la meva "vuelta al cole" no sigui tan feixuga.

I adelanto les gràcies als aconteixements que queden per venir que tindrem durant aquest quatrimestre del màster... els cafès relaxants, i els treballs d'última hora. Les pauses que es fan curtes, i els grandiosos dies en què el profe no ha pogut venir (encara que ens queixem perquè ja hem gastat tot el camí a la uni en va, en el fons ens agrada reunir-nos i trobar-nos). Per les futures excursions a terrassa amb el tren, i per les caminades fins al campus nord.

De moment, tot serà on-line i aviam com ens en sortim.

Refent la maleta

2011-09-07T16:11:00.000+02:00

Molts cops maleeixo haver-me endut certes coses, que -pobra de mi- pensava que aquí a Suïssa faria servir, i d'altres, trobo a faltar certs ítems oblidats a casa meva. Però què hi farem. Aquí la vida està massa cara per anar despilfarrant diners, i molt més, si el període d'estança és tant curt: no hi ha inversió que al curt plaç surti a compte. I si tenim en compte que vaig dur la maleta a rebentar, i m'han anat portant coses, el balanç de matèria no quadraria per enlloc per embarcar la tornada.

Si pogués refer la maleta a 30 de maig de 2011, m'aconsellaria això:

- No agafis maquillatge, que mai l'acabes fent servir. Més val que agafis els teus sabons especials per la pell i la teva espuma de cabell, que això a Suïssa és molt car.

- Oblida't de tantes sandàlies. Sobretot de les que et fan mal als peus. Emporta't unes bones sabates tancades i aptes per la pluja.

- No t'oblidis del paraigües i de l'impermeable.

- On vas amb tants vestits? Allà farà fred, no tindràs ocasió de posar-te'ls. En canvi, emporta't roba esportiva perquè faràs moltes excursions. Que no falti la dessuadora!

- El mirall de tocador és una cosa fràgil però imprescindible. Qui ho diria que al pis no tens prou llum per mirar-te la cara al mirall!

- A Suïssa no tindràs Decathlon i et faràs mal als peus amb les pedres del llac. Compra't unes sabates de plàstic pels peus si vols nedar amb tranquilitat.

- Ah, i si vols anar al gimnàs, no t'oblidis del candau de la taquilla! Potser també t'ajuda a tancar la maleta plena, per quan tornis...

Balance de cuentas - o el vaso medio lleno, medio vacío

2011-08-09T19:28:00.000+02:00

Ya hemos sobrepasado el ecuador que separa los 2 primeros de los 2 últimos meses. Éste se situaba en el 1 de Agosto, día de fiesta nacional para toda Suiza. Qué casualidad, ¿verdad? Una jornada libre de trabajo para reflexionar en lo que hemos estado haciendo durante esta media etapa.

Lo digo en plural, pues somos 12 becarios aquí en Suiza, venidos de todas las partes del mundo, pero hago la reflexión para mí misma.

Muchos os preguntaréis "¿qué tal te va todo?", "¿se vive bien cómo dicen?", "¿cómo es la gente aquí?", "¿hace buen tiempo?"... y creo que si habéis leído las anteriores entradas, os podréis hacer una idea general de todo ello. A modo de resumen, no obstante, voy a hacer mi propio balance de cuentas, o bien, cómo evaluar mi estancia aquí.

Trabajo: me esperaba algo mejor, se ha demostrado la eficiencia en otros ámbitos pero por desgracia en este caso les han fallado un poco los planes a la hora de contratarnos (falta de trabajo y prisas a última hora, lo cual sería normal en España, pero no me lo hubiera imaginado aquí). Aún así, condiciones muy buenas y trato personal muy adecuado en todo momento. Eso sí, estoy aprendiendo bastante!

Casa: compañeros simpáticos, poco cerrados por lo que es "aquí", pero demasiado estrictos con el tema limpieza. Será choque cultural...? Comfort total, instalaciones muy buenas y ninguna queja a nivel infraestructura y localización.

Transporte: funciona a la máxima perfección, no mucho más caro que el de casa, si comparamos eficiencia, aunque malas combinaciones de noche. Las ofertas sólo salen a cuenta a largo plazo (si te quedas mucho tiempo aquí o eres Suizo, como siempre, priorizando al local).

Universidad: he podido disfrutar sus instalaciones deportivas y he estado en los comedores. En mi caso tengo descuentos porque trabajo en el dominio de la universidad, y eso está siempre muy bien. Ser estudiante aquí se sufre un poco por el nivel de exigencia pero te ofrecen gran variedad de actividades y descuentos. El bar de la ETH tiene precios más asequibles, y atención! Cerveza más barata... cierran a las 22h... dónde se es visto algo así?

Viajes: de momento no me puedo quejar, estoy aprovechando bastante mi ticket -50% de descuento en trenes, para voltear todo un poco, y he visto gran parte de la Suiza alemana. Lo único malo es el tiempo, que a veces te estropea los planes.

Precios - coste de vida: hombre, todo es muy caro, pero si vivo como vivo en España (intentando no gastar) y con el sueldo de becaria, puedo ahorrar!!!! Esto sería inviable allí. Se trata de no salir mucho, el ocio es lo más caro, además de la vivienda (por suerte estoy en residencia universitaria, más barata) y montarte la fiesta en casa. Además de esto, evitar el shopping compulsivo y las compras por puro antojo.

Tiempo: bueno bueno. Esto ha sido lo peor y afecta muchísimo para una persona acostumbrada a 300 días de sol al año. Al ver que en semana santa hacía buen tiempo, me confié y tomé toda mi ropa de verano, que no me he podido poner, más que veces contadas (y alguna no ha ni salido del armario). Lluvia casi todos los días, aunque sea un ratito cada día... pero ahí está. Estropeándote los planes siempre (como ahora mismo, que quería ir al gimnasio y estoy aquí escribiendo).

Gente: hay de todo. En general son bastante amables y simpáticos, abiertos a los extranjeros, aunque como en todos lados, están surgiendo partidos xenófobos en contra de la immigración "en masa". Pero les cuesta entablar relaciones estrechas en poco tiempo. Ellos se toman su largo tiempo. No he visto demostraciones de afecto entre la gente, en mi entorno. A parte de ello, una cosa que me ha llamado mucho la atención es que hay mucho loco suelto por las calles, sobretodo en Zurich (en otras ciudades no he visto casi ninguno). Cuando digo loco no me refiero a fanático, a estrafolario, a la forma de vestir... son locos de manicomio o en tratamiento médico. Es impactante ver el contraste de gente "normal" con estos locos que suelen hablar solos o andar medio zombies por los trams. La gente se comporta muy bien de día, viven tan reprimidos con tantas "normas" que por las noches de fiesta loca se desfasan bastante. True story. Me recuerda a lo que vi en Dinamarca.

Balance general?

Pasados estos 2 meses, no creo que vaya a cambiar la opinión o la visión de muchas cosas. Necesitaría algún otro tipo de entorno diferente al que la rutina me ha marcado, para poder analizar más casos. En general, creo que no podría vivir aquí por un tiempo muy largo, pues acabaría deprimida de no ver el sol y por la individualidad de la gente, que aunque siempre estén dispuestos a ayudarte y darte una mano, van a su bola.

Quizás, en un rincón de Suiza pasados los alpes, llamado Ticino, esté el equilibrio perfecto... el sol, la flexibilidad de las normas, la buena comida... Justo el punto medio entre la Suiza que conozco ahora y la Milano de una italia caótica que también la he vivido durante tiempo.

Tancat per vacances

2011-07-29T15:27:00.000+02:00

Senyors, senyores, Damen und Herren,

us deixo una setmaneta, tot sigui pel meu bé i la meva integritat física i mental. Me'n vaig de viatge pel Ticino (la part italiana de Suïssa) on fa més bon temps.

Sé que tinc encara moltes excursions pendents d'explicar, però això prefereixo fer-ho en persona, i ja se m'acumulen! Seguiré d'aquí uns dies comentant les meves impressions d'aquest país i segurament, de les diferències entre la part italiana i alemanya!

El dia 1 d'Agost és la festivitat nacional Suïssa, i fan focs artificials per totes les ciutats. Espero escollir un bon indret des d'on viure la meva nova "nacionalitat"...

Va, us deixo unes fotos de la última excursió, o com trepitjar 4 països en 2 dies...

Església gòtica a Einsiedeln, Suïssa

Vistes des del Gütsch, Luzern, Suïssa

Bosc al darrere del Gütsch

Museu Vitra, Alemanya

Basel, Suïssa

Església de Le Corbusier a Ronchamp, França

Escultura de Botero, Liechtenstein

Bé, ara sí...
A reveure!!!

Los buenos hábitos

2011-07-28T00:23:00.000+02:00

Si tuviera que resumir los buenos hábitos que he adquirido (y que espero conservar de vuelta a Barcelona) aquí en Suiza han sido, en poco menos de 2 meses:

1. Irme a cama pronto y dormir mis 8 horas.
2. No llegar tarde nunca ni al trabajo ni en ninguna cita.
3. Cocinar cada día el tupper del día siguiente, más la cena, y no comer mierda.
4. Beber tan sólo una cervecita por semana, de media.
5. Seguir yendo al gimnasio.
6. No posponer mis tareas y si hay que hacerlo ahora, se hace.
7. Seguir las normas de limpieza en el piso (porque si no me matan).
8. Quitarme los zapatos al entrar en casa.
9. Cambiar noches de fiesta por excursiones de domingo.
10. Tomarme las cosas con calma y serenidad (¿será porque tengo un horario decente?)

Había otras buenas costumbres que ya tenía, y que por supuesto no voy a incluir en esta lista. Algunas parecerán obviedades, pero en casa, las solía hacer a menudo. No sé qué tendrá este país NORMAS que me parece NORMAS notar algo en mí diferente NORMAS, tengo más sentido de la NORMAS responsabilidad, me estaré NORMAS volviendo mayor, o simplemente NORMAS estoy jugando a ser NORMAS Suiza y cuando vuelva, se romperá el hechizo y volveré a ser Cenicienta en Barcelona.

un dia com avui....

2011-07-20T18:17:00.000+02:00

...arribava jo a Zürich. I ja fa gairebé dos mesos. Un dia com avui, plujós, gris i fred. Aquí l'estiu no esdevé mai. Sembla una eterna primavera que es repeteix en forma de cicles: intents de calor, pluja, fred. I torna a començar.

Escoltant música catalana per no enyorar-me tant del sol i la platja, començo a comprendre la tristor i la soledat de la gent d'aquí. Ells no tenen res per trobar a faltar, però segur que senten la mateixa sensació que jo. Almenys tinc dret a voler tornar a casa, ells no poden dir que enyoren casa, perquè ja hi són, i és així de gris sempre.

Es podria dir que mai he sigut una gran patriota, però fora del teu lloc, un s'hi sent encara més. És ben bé que volem allò que no tenim!

How are zou? oooops,... you?

2011-07-12T20:22:00.002+02:00

No sé si haureu notat, els que rebeu mails meus, o parleu amb mi pel xat, que últimament potser faig més faltes del que és habitual.

A part del fet que utilitzo 4 o 5 idiomes a diari -cosa que satura bastant el cervell, i un de vegades es queda en blanc, sense cap paraula, en cap idioma (només amb la idea abstracte allà pendent de processar)- el motiu real pel qual puc fer faltes és el canvi de teclat.

Aquí al pis disposo d'un portàtil de procedència catalana. Bé, si més no me'l vaig comprar allà, gentilesa del meu brother-in-law.

A la feina utilitzo un ordinador suís. I sabeu quines diferències hi ha en el teclat? Aquest teclat, anomenat QWERTZ, i ja us podreu imaginar el perquè del seu nom, és utilitzat en els països de parla germànica. Les diferències entre aquest i el nostre són:

- Z i Y intercanviades
- Als llocs on tenim els accents i la tecla +, hi ha les vocals amb els seus respectius accents i dièresis (ä, à. ö, ò, ü, ù, etc). Per ells és molt útil ja que prement tan sols un botó ja ténen la lletra amb dièresi, mentre que nosaltres hem de prémer dues tecles. Però per a mi no és tant divertit. Quan vull posar accents m'he de barallar amb combinacions extranyes d'Alt Gr i una altra tecla (allà on nosaltres tenim els interrogants).
- ! i + intercanviades
- no hi ha ñ
- Altres símbols canviats de lloc.

Pensareu que és poc, però quan arribo a la feina, encara tinc el "vici" d'escriure en teclat propi, i cometo errors. Quan arribo a casa, ja tinc la posició dels dits acostumada al teclat suís, i segueixo cometent errors. Com que aquest cicle es repeteix cada dia, costa un cert temps acostumar-se de nou al teclat que toca, i així passa successivament cada dia.

No, si al final seria més útil que aprengués alemany ràpid per poder utilitzar el seu teclat com ells (quadrats) volen.

Der heiss Wochenende

2011-07-05T23:41:00.000+02:00

Les coses ben començades porten a bons finals.

El divendres passat, només plegar de la feina, feia tanta caloreta (atenció, no tanta com al Mediterrani) que vam anar directament al llac. A fer una petita remulladeta de res, i després anar directament al festival de música llatina "Caliente", que començava aquell dia i duraria tot el cap de setmana.

El festival en si consistia en diverses paradetes de diferents procedències, on se servia menjar, beguda i objectes de regal o bé merdes vàries (que te les pots trobar al mercadillo més tirat del meu poble, no cal anar a Zürich). Hi havia música en diferents escenaris, en què s'estilava un tipus de música diferent. Tot això, al llarg de 2 places i els carrers que les unien, a la zona de Langstrasse i Helvetiaplatz (zones ja normalment freqüentades per sortir de festa).

Els preus, com per variar, semblaven desorbitats. Plat per menjar, entre 13-20 francs. Caipirinha, entre 10 - 15 francs. Però això no allunyava la gent del festival, es va anar omplint i omplint fins a conseguir atapeïr els carrers de gent, i creieu-me que més d'una vegada vam estar en un tap per poder passar.

Del primer dia, ja en vam aprendre, i el dia següent, dissabte, vam aplicar la lliçó: beure i menjar a casa, preus de supermercat. Vam fer una barbacoa a casa meva, aprofitant els 3 aniversaris (Esther, Diego i jo) i mira, perquè feia bon temps i en teníem ganes. Aquí a la residència cada dia que fa bo veus més d'un fent una barbacoa.

A la tarda vam tornar al Caliente, però vam fer com la ventafocs, o bé com els anglesos, que surten aviat, per tornar aviat a casa. Tot això perquè el diumenge havíem de pujar al Uetliberg, el petit cim que està a Zürich mateix, i des del qual es poden observar unes bones vistes de la ciutat. Qui m'ho diria mi que un diumenge a les 9 del matí ja estaria en peu per anar d'excursió...

Doncs va valer la pena. Vam pujar en una horeta els 872 metres bastant pronunciats, i un cop a dalt vam pujar les escales de l'antena, des d'on es té encara una vista més clara de la ciutat, gran part del llac, i fins i tot els alps. Després de dinar vam baixar per l'altre cantó del turonet i vam anar al llac a fer un bany.

Per fi puc dir que m'he banyat al llac i he agafat una mica de color a la pell! Això sí, no fa prou calor com per tirar-se a l'aigua de cop, o bé l'aigua no és prou calenta per estar-s'hi massa estona. Suposo que m'hi hauré d'acostumar.... De moment, hem tingut un dels primers caps de setmana calents, i espero que en siguin molts més.

¿Suiza o Migrolandia?

2011-07-03T23:13:00.001+02:00

¿Se os ocurriría imaginar un banco con el nombre de Mercadona en España? ¿Y qué pasaría si Caprabo abriera su escuela propia de actividades de ocio, lenguas y habilidades? ¿Habéis pensado alguna vez en que Alcampo o Carrefour tuvieran estaciones de gasolina? No, ¿verdad? Estaréis pensando: cómo saldría el negocio adelante...? Yo dudaría de la calidad de la gestión o más que nada de la inversión en calidad.

Pues bien, aquí en Suiza, todo esto y más se reúne en un solo concepto: Migros. Esta es la cadena de supermercados más triunfadora en todo el país helvético. ¿Y por qué? A parte de abastecer con muchos productos -y los propios de marca blanca no están mal-, esta cadena también ofrece un banco, una escuela (donde miré cursos para hacer alemán y son los más baratos), tiendas en las estaciones de trenes o tram (migrolino), gasolineras, etc. También tienen su propia tienda de electrónica (donde me pude comprar el móvil más barato, siempre con la compañía de Migros, M-Budget). Hoy mismo iré a catar su versión de IKEA, aka Micasa. No tan barato, pero más cerca del trabajo. Necesito una almohada y por aquí parece que no bajan de los 60 francos!

Siguiendo con Migros. Su política es la de "alcoholfrei", que es la no venta de alcohol en el supermercado, sin embargo en la versión Migrolino (la pequeña, presente en algunas estaciones) sí se puede encontrar alcohol. Aún así, salen ganando y parece ser que les va muy bien.

Además están presentes visiblemente en toda Suiza. En cada evento deportivo, en cada concierto del país se puede ver su logo naranja, pues patrocinan a todo, y por todo lo alto (bajo el nombre de Migros Sport, o Migros Kultur...).

Me pregunto si esto pudiera llegar al monopolio del país y llegar a llamarse Migrolandia. No sé hasta qué punto tendría esto de bueno o de malo...

No es oro todo lo que reluce

2011-06-29T20:18:00.000+02:00

Ja porto quasi un mes des de la meva arribada a Zürich, i amb aquest poc temps que porto aquí, ja he pogut anar observant alguns detalls que, de vegades, es contradiuen amb els estereotips del país. Amb això no vull generalitzar, només explico la meva experiència personal.

La benvinguda a la feina havia estat molt bé, semblava que tot estava a punt per rebre'ns. Després de 4 dies d'intens training, esperàvem començar a treballar com a bojos, però la cosa no ha estat així. A la que vam començar a fer feina, ens van sortir molts dubtes, que ni els nostres jefes sabien respondre. Ens van dir que paréssim de treballar per no avançar en va i corregir-ho més endavant, doncs seria el doble de feina.

Portem així "d'abandonats" una setmana, amb la feina parada. Els jefes no hi poden fer res fins que no es puguin reunir, i van molt atabalats. Som la seva última preocupació, però no hauria de ser així, doncs la feina que els hi farem els hi treurà les brases del foc per entregar-ho tot a finals d'any. L'altra meitat de les hores establertes al contracte eren per fer "recerca". Una recerca que no està ben definida per a cadascú, doncs era el ganxo que ens havia d'atreure a venir fins aquí per a treballar, i ara ens trobem amb què els nostres supervisors no ténen gaire temps per supervisar-nos ni saben ben bé què fer amb nosaltres.

Em sembla una pena que estiguin dedicant recursos per a nosaltres i no poguem donar fruits. A part d'això, també estem tenint problemes a nivell de salari, doncs tots els becaris estem repartits en 2 empreses i sembla que hi ha hagut una "confusió" perquè els d'una empresa i els de l'altra cobrem diferentes quantitats, per a la mateixa posició.

Quant a paperassa a nivell legal per viure a Suïssa, jo ja em pensava que ho tenia tot arreglat, però no paro de rebre cartes d'aquí i d'allà per a què ompli més formularis i els envii (pagant jo el segell, per suposat). Els de recursos humans de l'empresa no havien previst tanta paperassa i no me n'havien informat, i ara es queden "sorpresos". Jo sí que em quedo sorpresa, doncs una gran part de l'empresa és estrangera i haurien de dominar aquests temes. A més, les experiències que estem tenint cadascun dels meus companys i jo són diferents, es contradiuen les diferents versions, i també es contradiu amb el que diu recursos humans.

És possible, que estigui tardant més a arreglar tota la burocràcia a Suïssa que a Itàlia? Doncs es veu que sí.

A les altures

2011-06-14T22:40:00.000+02:00

S'ha d'aprofitar quan fa bon temps a Suïssa, perquè ja he comprovat que això no passa cada dia.

Vam agafar un vaixell cap al Bürgenstock, que és una muntanya de prop de Luzern.

No és la més alta, però ja té unes vistes excepcionals. El Pilatus, el mont més alt del llac dels 4 cantons (Vierwaldstättersee) estava ennuvolat a l'hora que hi vam anar. Ja serà en una altra ocasió, per a poder provar el cremallera més inclinat del món.

I què té d'especial el Bürgenstock? Fa 1128 m d'alçada, però el més impressionant és la manera com s'hi puja.

Totes les muntanyes dels voltants tenen cremallera, però el Bürgenstock, com a particular, té un ascensor a més a més. Què? Un ascensor? Sí, i no és pas una obra recent. Es tracta d'una peça amb més de 100 anys d'història.

Aquests Suïssos ja ens sorprenien fa més d'un segle amb les seves construccions perfectes dins del món del transport. L'ascensor, anomenat Hammetschwand, puja els últims 153 metres de la muntanya fins arribar fins al cim.

Està clar que la peça original no es conserva, aquest ascensor va ser reconstruït per l'empresa Schlinder. Tot així, impressiona molt, després de caminar mitja hora per trobar-lo, des del cremallera, passant per un camí al costat del barranc on es veu contínuament el llac.

Un cop es puja a l'ascensor, que va a 3,5 m/s, es pot veure l'altra vall de la muntanya, la que dóna a l'interior. És com fer una troballa.

El cim d'aquest ascensor és representat per una coberta en forma de punxa, de manera que es pot veure de lluny i reconèixer la muntanya per aquest perfil tot peculiar.

El valor de la puntualidad (o cómo desafiar o rendirse al transporte público suizo)

2011-06-08T21:43:00.000+02:00

En Barcelona sales de casa sin mirar la hora, confiando en que el metro pasa más o menos cada 2-3 minutos, confiando en que tus clases siempre empiezan un poco más tarde de lo normal, sabiendo que tus jefes o tus profesores llegan más tarde que tú. Sales con tranquilidad, y sin echarle un vistazo al reloj.

Zürich, Suiza. Intentas aplicar la misma táctica que en Barcelona, sales de casa tal cual, llegas a la estación y pam!, pierdes el tranvía. Mierda! "Bueno, seguramente pasará uno dentro de poco..." Mirando los horarios: a las 8:32 pasa uno! Comparo con el reloj de la estación. 8:32. Joder, fue el que se me escapó. Siguiente tram: 8:40. Mierda! Ya son 8 minutos preciados que pierdes (lo equivalente a 3 metros en Barcelona).

En Barcelona, la empresa de transportes es TMB. Un abono mensual en los transportes públicos de 1 zona cuesta 48,45 €. Los transportes no están mal, pero se estropean, van llenos, no tienen un horario fijado, se basan en frecuencias (es decir, en rangos de incertidumbre) y muchas veces hay incidencias. Eso sí, para los jóvenes tenemos nit bus y metro los sábados por la noche, no me puedo quejar.

Espero en la parada jugando al único juego que tiene mi nuevo teléfono móvil suizo. El siguiente tram es hiper puntual como el anterior. El problema viene después: en la estación donde hago cambio, por supuesto también he perdido el siguiente tram que me lleva ya al trabajo. Éste sólo pasa cada 20 minutos, pues es un tram nuevo que va hacia el aeropuerto. Debo esperar 10 minutos más. Resultado: llego al trabajo 20 minutos más tarde de lo habitual, por culpa de 1 minuto de retraso (o de confianza) al llegar a la primera estación.

En Zürich, la empresa de transporte se llama ZVV. Un abono mensual para la zona de la ciudad equivale a 2 zonas, porque se distingue entre ciudad y las zonas colindantes, menos pobladas. Te hacen pagar 79 CHF (64,62 €) por un buen servicio: nada de intervalos de confianza. Las cosas, claras. Se sabe exactamente a qué hora pasará un tren, un bus o un tranvía. No pueden ser desorganizados, pues un retraso en uno de ellos implicaría un encadenamiento de retrasos brutal, porque por las mismas vías pasan varios tranvías a la vez. Eso sí, hay pocos buses nocturnos, y se debe pagar una cantidad extra de 5 francos por viajar en ellos. Siempre se tiene la alternativa de un cómodo taxi por el módico precio de 20 CHF.

Conclusión: en Barcelona siempre podrás culpar a los transportes por llegar tarde al trabajo. En Suiza, no puedes. Te culpas a tí mismo, por no haber salido de casa preparada con un reloj sincronizado.

Das ist mein Haus - la meva casa i les normes que vénen incloses en el pack

2011-06-05T22:16:00.001+02:00

El cap de setmana ja ha acabat. I quin llarg pont! Després de quatre dies fent el manta, a casa... i és que el descans post-examens encara no havia arribat, i la ocasió s'ho mereixia. Gairebé tot el pont l'he passat a casa, això sí, amb bona companyia. No hi ha res com descansar i fer el manta.

De pas, us ensenyo el piset: aquesta és la planta baixa on es fa vida social entre els companys de pis. És la zona comú, amb sofàs, ordinador-servidor (amb pelis i música) i la taula del menjador. Just al davant hi ha la cuina, molt ben equipada.

Aquí al pis tenim moltes normes i moltes llistes. Al principi et pots atabalar, i més venint d'un país tant desorganitzat com el nostre, fins a un país on l'ordre és el modus vivendi. A la planta baixa hi ha un suro amb 3 llistes: una és per a les coses generals, com ara llençar la brossa i netejar el terra. La segona és la llista de la compra de coses comuns: l'oli, vinagre, sal, paper, etc. Cadascú apunta el què va comprant i què li ha costat. L'altra és opcional, i és per saber on estan els teus companys de pis en cada moment (a casa, a fora, fent esport, a l'estranger, etc) i és més que res per si no hi ha ningú i has de tancar la porta. Aquí les portes estan obertes, es poden obrir des de fora si no és que tanques amb clau, llavors és impossible quedar-te tancat a fora per accident.

Al lavabo de la meva planta també hi ha una llista amb qui ha netejat la última vegada, i la data. Ens intercalem un cada setmana, llavors està bé. Al lavabo de la planta de sobre fan el mateix. Així només em toca un lavabo cada dues setmanes. Això sí, m'he de posar al seu nivell de netedat, perquè la veritat és que tot està impecable! Em dóna la sensació que si trepitjo o toco algo es notarà la meva empremta de seguida...

Ara bé, si a Espanya ja ens fa mandra reciclar, imagineu un país on reciclen els vidres en 3 colors, les llaunes i alumini per una banda, els tetrabricks per una altra, els plàstics per un cantó, el paper i el cartró per separat... només queda l'orgànic i la fracció resta. La fracció resta s'ha de llençar en unes bosses especials, que s'anomenen "Züri-sacke", i que només pertanyen a la ciutat de Zürich. Aquestes bosses són més cares que les normals, així incentiven a la gent a reciclar i llençar la menor quantitat possible a la fracció resta. Si t'enxampen llençant una bossa que no sigui aquesta (és ben blanca i relluent, es notaria de seguida una bossa marró o negra), multa al canto!

Què, sorpresos? Ja us aniré explicant més coses que em vagin cridant l'atenció. Fins aviat!

Comença la burocràcia... i les compres!

2011-06-03T11:12:00.000+02:00

Que és aquella part que fa tanta mandra i tothom intenta rebutjar. Però s'ha de fer!

¿I com s'ha de fer, si les oficines obren només pels matins, i nosaltres treballem tot el sant dia? La veritat, no ho sé. Volia aprofitar avui, que l'EMPA tanca per pont, i anar a registrar-me a l'oficina d'immigració del meu barri. Sort que els vaig avisar que hi aniria, perquè quan hi he arribat me l'he trobat tancada, també per pont. No em van avisar que estaria tancada! El meu últim recurs és anar-hi un dia de cada dia a les 8 del matí, i arribar a la feina quan pugui. El següent pas serà obrir el compte bancari. Haurem d'anar a l'oficina més propera de la feina, què hi farem.

De moment ja tinc el mòbil suís, que ja és un gran què! Ha estat molt fàcil: només necessites el passaport i una adreça suïssa de residència. Encara haig de posar el meu nom a la bústia, perquè aquí, si no hi tens el teu nom, és com si no existissis, i la carta no t'arribarà mai.

També he fet les primeres compres importants per a subsistir. Coses curioses com ara un tupper per anar a la feina (amb coberts inclosos), i una tassa de cafè amb llet, també per a la feina. Allà tothom té la seva tassa, i hi ha una cafetera on has d'apuntar-te en una llista, i marcar una ratlleta cada cop que beus cafè (perquè al final ho acabes pagant, a un mòdic preu de 0,20 CHF). D'això de les llistes per apuntar-te, ja us en faré 5 cèntims més, perquè s'hi mereix una entrada sencera...

Aquesta tarda baixaré al centre a fer més compres... necessito un paraigües i unes bambes decents! I és que per a viure a una nova ciutat, primer has d'invertir capital, després ja cobrarem tots a final de mes!

(no tinc càmera, per tant no tinc fotos encara... espero fer-ne en breu)

Erste tag (primer dia)

2011-06-01T11:26:00.000+02:00

13:00 h Estem a Sants amb la Marina, que és la última persona en dir-me adéu en persona. Pujo al tren, on hi haurà ja l'Esther i el Victor. L'Esther és la meva futura companya d'Ecoinvent, el lloc de treball, i el Victor el seu xicot, que l'acompanya aquests primers dies.

14:00 h Facturant l'equipatge amb Vueling, ja tenim els primers problemes: la lletra petita no ha fet detectar a l'Esther que duia sobrepes, recàrrega de molts euros per dur una segona maleta... :(

15:35 h Ja estem a l'avió, mig buit, i dormim una migdiada.

17:30 h Arribada a Zürich plujós, gris i ennuvolat. Jo vaig en xancles i no tinc unes bambes de recanvi. Tampoc tinc paraigües, perquè la maleta pesava massa i vaig haver de sacrificar alguna cosa... Comprem els tickets mensuals de transport, hiper-clavada de 120 CHF (francs, o com diu l'Albert, chèflins).

18: 15 h Ens separem en 2 camins, jo agafo el tram i ells el tren fins a la seva residència. Arribo tota empapada de cap a peus, però per sort trobo la residència molt fàcilment. Ja tinc 2 dels companys de pis allà, decideixo dutxar-me i em conviden a un plat de pasta, ja que els supermercats estan a punt de tancar...

20:00 h Em truca l'Esther. S'han quedat al carrer, doncs arriben a la seva resi i no es troben amb la persona responsable de la seva habitació perquè està de vacances. La truquen, i diu que no els hi poden donar habitació fins el dia 1 de juny. "Busqueu-vos la vida, un hotel!" Ho comento amb els companys de pis i els acollim a casa. Han de refer tot el camí (travessar de sud a nord tota la ciutat) i per sort poden deixar les maletes a un noi que troben randomly (que sortia de la seva habitació per anar a buscar una pizza).

21:30 h Arriben tots morts, els acollim, els meus companys de pis els hi ofereixen també sopar, llen¢ols (no tinc c trencada), funda nòrdica... vaia liada, el primer dia i ja quedem com uns pobres morts de gana sense sostre! Ens quedem allà tots xerrant una mica, entre italià, anglès i castellà (n'hi ha alguns que també el parlen). Vaja, de tot menys alemany, qui ho diria!

23:00 h Ens n'anem a dormir, muntem #acampadazurich a la meva habitació, reclamant els drets de tenir una casa i la falta de comunicació interna entre els de la feina i els de la residència. Si no fos perquè jo ja tenia casa, estaríem tots, en un univers paral.lel, sota un pont de Zürich.

Avui ens hem llevat aviat, i almenys l'Esther i jo hem pogut anar a treballar juntes. Encara plovent (xirimiri d'aquell que cala) hem anat fins a la feina, amb un cafè to-go i un crossant. Ens han rebut molt bé aquí a Ecoinvent, ho tenien tot mega-preparat! Aquesta eficiència Suïssa... Ara ja estem instal.lades al nostre despatx, amb els nostres ordinadors i la documentació necessària (survival guide) per a tothom qui vingui a treballar de fora. Aquesta setmana no hi ha gaire gent aquí, sembla que és perquè demà és la festa nacional Suïssa, i divendres tothom agafa pont (nosaltres també perquè bàsicament estaríem soles). Els nostres companys aniran arribant la setmana que ve, n'hi ha un que arriba divendres... take it easy!

Esperem que tots els entrebancs només siguin un senyal de que el que arribarà serà molt millor! Avui toca fer la compra al super abans que tanquin (ja veig que serà el pa de cada dia) i després arribarà l'Albert des de Luzern a veure'm!!! :)

Un petó a tothom (espero no haver d'escriure des d'aquest ordinador, perquè tema accents és un tostón) !!!

Recta final, començar de zero.

2011-05-30T00:52:00.000+02:00

Mai un final i un principi havien estat tant junts. Sí, sempre que s'acaba una etapa és per començar-ne una altra, òbviament. Però aquesta vegada aquestes dues etapes quasi se solapen; arribant al punt en què l'assimilació d'acabar-ne una s'uneix amb la de preparar-se per la següent. No hi ha temps per pensar, no hi ha temps per a dir adéu. Les dues etapes van tant enganxades que els preparatius han de ser curts, intensos, feixucs, i requereixen d'alta concentració. I és clar, tant una etapa com l'altra requereixen d'igual afecte i atenció, i han de ser alimentades amb energia. La primera etapa, la d'examens, ha desgastat tant, que potser fa que la preparació de marxar a l'estranger a treballar, la segona etapa, sigui més costosa.

Però heus aquí, que fins avui he sobreviscut, i ja només queden menys de dos dies per dir adéu. Després dels examens, només em quedaran unes hores per fer la maleta, però espero no deixar-me el més important: els ànims, les ganes i la motivació.

Provant, 1 2 3, provant...

2011-02-07T00:41:00.000+01:00

Avui comença un petit tast del meu nou entorn.

Em sento com enmig d'un assaig, posant-me a to, a prova, encara no és l'actuació final. No vaig en la roba adequada, encara. Potser he de mirar al guió de tant en tant, o recórrer a l'apuntador. Per això no me n'acabo de fer a la idea que ben aviat actuaré sense cap ajuda, davant del públic, davant de mi mateixa.

Estar de trasllat és un estat extrany. Bé perquè estem tant lligats a les nostres pertinences o bé perquè necessitem ser sedentaris i no nòmades. Ens han acostumat així, quina merda. No ens deixem viure a nosaltres mateixos sense els nostres objectes personals. Tenir-los escampats per diversos llocs ens trastoca, ens desorienta, ens fa perdre el rumb. Quan un es trasllada se n'adona de la quantitat de merda innecessària que un ésser humà pot acumular en un període de temps relativament curt. Per a què, tantes coses? Per sentir-nos més segurs, més protegits. Ves per on, uns objectes inanimats es dedicaran la resta de les nostres vides a salvar-nos del mal i la mort? Això és discutible.

Així doncs, en el procés de trasllat de casa és quan hi sol haver un flux d'objectes que va directament a la paperera. Dins la nostra escala de valors, rebutjem allò que és innecessari. Per què ho havíem guardat tant temps per acabar llençant-ho? Tan necessari era llavors? Canviem de necessitats amb el temps, o som mals previsors d'allò que necessitarem en un futur?

Però podríem rebutjar molt més i viure amb els mers estris per a sobreviure... espero aconseguir-ho en aquest trasllat. Un altre objectiu que em plantejo és de deslligar-me més de l'interior i abocar-me a l'exterior. Sentir que no pertanyo a un lloc concret i deslligar-me d'aquestes quatre parets, que siguin les que siguin, m'estàn dient, fluixet a l'orella, que em quedi tancada a dins.

compte enrere

2010-09-07T23:39:00.000+02:00

T`apropes tu. S'apropa el dia N.

Dia N-8

Somnio, durant la nit, és clar. Tinc diversos somnis i tu apareixes en un d'ells. Tornaves, sí, de cop i volta, amb una excusa barata, però m'era igual, jo feia veure que m'ho creia, i que eres tu. De bones a primeres no ho semblaves, però tu em deies que sí, que ho eres. Que només t'havia crescut el cabell amb el temps. Em fixava en la teva mirada, i tenies els mateixos ulls, les mateixes celles. Si no fos per això, no t'hagués cregut. La resta del teu físic era un altre. En el fons alguna cosa em deia things are wrong! Efectivament, no eres tu, i m'ho vas demostrar en un dels meus pitjors malsons.

Anàlisi no-Freudiana:
Algú va voler parar-me una broma? El dimoni havia pres la teva ànima i s'havia fet passar per tu? Potser vaig demanar que tornessis immediatament, i em van enviar la persona equivocada; llavors és culpa meva, per demanar allò que és impossible. Aquest somni m'està intentant dir alguna cosa?

Dia N-6

Torno a somniar que arribes, que aquest cop sí que has tornat!!! I he superat aquell malson, perquè és clar, ara no és un malson, ni un somni, és la realitat!!! (sí, i una merda, ja t'ho trobaràs quan et despertis). Aquest cop estàs més eufòric per veure'm de nou, però de seguida se't passa. Et miro bé. Ets un altre noi, ja tens canes, quants anys tens? I des de quan portaves ulleres? Tot s'ensorra de nou.

Anàlisi no-freudiana:
No, aquell altre dia no eren els Nolotils el que em van fer al·lucinar. La historia se repite. Val, subconscient meu, crec que ja et començo a enganxar per on vols fer-me anar. Cada dia tindré el mateix somni, i cada dia tindré una imatge més nítida de tu, fins que arribi el dia N?

Avui, dia N-3, tinc por de ficar-me al llit.

Hoy empieza el film de mi vida

2010-09-06T21:10:00.000+02:00

Salgo de casa, y es uno de esos días en que sé que todo va a salir bien. Me he levantado con el pie izquierdo, a mí me trae suerte, pues soy zurda. Hace sol y voy a comerme el mundo. El frescor de la ducha, el sabor del café, las pocas nubes blancas y sonrientes... todo indica que hoy va a ser el día. Hoy sí. Ni ayer, ni ese otro día. Estoy convencida.

Salgo de casa, todo el mundo puede notar ese aura de felicidad que estoy desprendiendo. Todo parece formar parte de algún film (si americano, le añadiríamos el efecto ventilador en mi pelo y cámara lenta al verse mi melena ondear) en el que se va a contar mi vida a partir de ése grandioso día, y de cómo voy a cambiar el planeta. Sí señor.

Empiezo a andar por la calle y a la vez que enciendo my ipod empieza la banda sonora, esa canción tan espectacular que cuando suena te alegras, y todavía más si es un buen día de estos que ya sabemos. Es esa canción del buen rollo, que te da fuerzas, y encima, te fijas en una frase en la que nunca te habías fijado. Perfecta, cuadra exactamente con la situación! Esa banda sonora se hará famosa, y en mi film (si francés, tiene planos secuencia con colores cálidos, no se dedica a mi en primer plano, si no en mis pasos, en pequeños detalles, gestos que hago) la gente va a identificar esa canción conmigo, por el resto de sus vidas! (y de la mía, por supuesto). Seguro que en el estreno en las grandes pantallas va a triunfar.

Así mismo, no he mencionado que mientras la magnífica canción suena, van apareciendo los títulos de crédito. En ellos aparecen todos mis amigos, familiares, y gente conocida que ha querido colaborar con la causa. Quiero que sean títulos de crédito originales, por ello no habrá autor, ni director, ni guión. Tan sólo habrá aportaciones, consejos, ideas, cambios, apariciones de la nada... Por ejemplo, el papel de mi mejor amiga sería el cargo "influencia básica", mientras que el de mi madre sería "genes adquiridos".

Cojo el autobús, y se empieza a desarrollar la acción. Esa acción, todavía no la sé, pero sólo sé que va a ser un gran día, que todo lo que ocurra en ese film (si español, se va a adentrar en las conversaciones de las personas del autobús, en las marujas de la calle, y en el ambiente de tráfico de la ciudad con sus defectos) va a pertenecer única y exclusivamente durante ESE día, y que por lo tanto, tiene que ser decisivo.

Claro que sí, cada día puede empezar mi película. Cada día puedo dar un giro al mundo, cada día puede ser decisivo, cada día puede ser grabado de un modo distinto, solo hay que echarle esa pizca de imaginación, esa banda sonora, esos títulos de crédito, dedicados a quien más quieras. Cada día puede empezar y acabar tu film (si italiano, incluirá quejas a la sociedad que jamás se resolverán, las mismas quejas de cada día, que se irán repitiendo sin importar si se arreglan)!!!

Lo que no veo venir nunca, ni por asomo, es THE END.

Backup system

2010-09-04T18:47:00.001+02:00

No, no ho donem per suposat. Cada dia has de fer un salt, o avançar. No, no et giris. Què queda enrere? Ja ens ha afectat.

La memòria, aquella que de vegades ens és ineficient per no recordar i d'altres, ens tortura tota la vida per recordar massa. Voldria poder arxivar en carpetes les meves vivències, i llançar a la paperera de reciclatge aquelles que ja no volgués recordar. I tenir una carpeta anomenada "Petits moments" que constessin de fotos o vídeos de menys d'un minut, en què he observat una cosa que m'ha fet feliç. I poder recrear-m'hi quan m'avorrís, al tren, o quan no pogués dormir, de nits, nerviosa.

Techo de menos

2010-08-23T16:30:00.000+02:00

Y si fuera eliminando pisos (primero, segundo, tercero, cuarto, quinto, ático), mi cama flotara, no hubiera gravedad... quizás me trasladaría en sueños hacia donde estuvieras tú. La cama voladora, ya ves tú, el gran invento de la imaginación en todos los tiempos. Pero qué quieres, soy un poco clásica. Me baso en lo poco que he visto en las pelis de ficción.

Entonces podría viajar, muy muy rápido, y en cinco minutos plantarme al otro lado del mundo, preguntarte qué tal, darte un beso de buenas noches y desaparecer. En pijama, eh? Tal cual, como si fuese lo más normal. Eso me bastaría para no echarte tanto de menos estos días. Un techo de menos, y dos, y tres....mientras cuento techos me duermo. Mi realidad se hace un sueño y me ocurre precisamente lo que tanto he deseado. Me despierto tranquila, a sabiendas de que estás bien. Y suena love of lesbian en la radio y ya sabes en quién pienso y me voy a la ducha con una sonrisa en la boca. Me tomo el café y voy a trabajar. Ojalá no fuera lunes, pero esta mañana me la tengo que tomar de buen humor.

Tu no estás, ni estarás, ni cada día será lunes. Todo lo bueno y lo malo viene junto, cómo iba a ser, si no.
Cada día cuento un techo de menos. Hasta llegar a cero y tocar con los pies en el suelo.

es que como no se titule título, mal vamos...

2010-08-20T11:54:00.000+02:00

Mira, yo siempre escojo el título al final. Que ¿por qué?, porque siempre me han gustado las cosas al revés. No es que empieze la casa por el tejado, al contrario! Pero improviso, voy haciendo sin intenciones, y cuando creo que ha llegado el final, lo acabo. La guinda, eso es el título. Miro mi texto del derecho, del revés, de costado incluso, y entonces, poniendo una cara de Arguiñano -rabiando porque todavía no le ha metido perejil, y no puede reprimirse- decido el encabezado que resumirá mi creación. Eso que hará que mi estimado lector se decida o no a leer. Eso que lo hará caer en la trampa o bien que, si no lo escojo con gracia, simplemente pase y le de pereza incluso ponerse a leer.

retrat

2010-08-18T18:39:00.000+02:00

by Àngel, menjadors universitaris, 2006. I que en fa, de temps! Ja ni me'n recordava. Vés a saber què deuria estar dibuixant la dibuixada.

:) gràcies!

No em fa por:

2010-08-17T17:38:00.000+02:00

Tirar-me a l'abisme.
Sentir el vent de cara. I d'esquena.
Notar el perill.
Llençar-me, abalançar-me, abocar-me, atrevir-me.
Decidir.
Tenir motivacions.
Deixar coses enrere.
Dir el que penso.
Fer el que dic.
Creure el que faig.
Veure el que crec.

Qui si no és un mateix, s'ha vist mil vegades al mirall, o en fotografies, però mai en carn i ossos?

Before sunset

2010-08-14T15:18:00.000+02:00

Jesse: You want to know why I wrote that stupid book?
Celine: Why?
Jesse: So that you might come to a reading in Paris and I could walk up to you and ask, "Where the fuck were you?"
Celine: [laughing] No - you thought I'd be here today?
Jesse: I'm serious. I think I wrote it, in a way, to try to find you.
Celine: Okay, that's - I know that's not true, but that's sweet of you to say.
Jesse: I think it is true.

Trajecte perfecte

2010-08-11T18:14:00.001+02:00

La senyora de l'estació té les seves manies. Com tothom, és clar. Si hom l'observa podia mesurar fil per randa els minuciosos detalls que un oblida quan no es fixa en les coses, quan està bocabadat. I és clar que amb la calor de l'estiu, qui no ho està, d'atordit, d'esmaperdut, vaja, empaitant les mosques.

Segueixo amb la senyora que si no me'n vaig per les branques. Doncs ella arriba, com de costum, a l'estació, i ja pot dur pressa, que sempre va sobrada de temps. El bitllet ja el té comprat, un d'aquells bononosequès en què t'estalvies deu cèntims cada deu viatges. Es para al bell mig de l'estació, sense molestar els que entren, o els que surten, i ni tan sols els que fan cua per comprar el que ella ja està buscant al bolso. No, ella duia pressa però en el fons ho té tot ben preparat. Just en aquest acte tothom se la queda mirant, plens d'enveja. Obre la cremallera, en treu un bitlleter i pren el bitllet. El passa per una ranura de la mateixa amplada que aquest, i fins que no en surt per l'altra, s'espera, amb la mà preparada, a mode de cursa de relleus. Pren la distància idònia per a què ningú se li coli per darrere, ni per a què les portes no s'obrin degut a massa proximitat. Desfà el que ha fet: bitllet, bitlleter, bolso, cremallera, tot això parada, és clar, no pot caminar mentres ho fa. No fos cas que xoqués amb algú! És molt considerada, en aquest aspecte.

A l'andana, buscarà el lloc amb menys gent al voltant i s'hi asseurà o bé si l'orgull se la menja, es quedarà d'empeus. Prefereix estar dreta abans que asseguda tocant-se amb la cuixa d'una altra persona al banc, que, a més, és d'aquells bancs que deixen les cames en forma de quadrícula. Després de la quietud d'aquells moments, s'acosta el moviment del tren a l'arribar. Ella mai ha entès per què la gent es mou quan arriba el tren. ¿No estaven col·locats estratègicament? ¿És aquesta l'estratègia, preparar-te en un punt de l'andana i al final moure fitxa i tirar més endavant per prendre-li el lloc a algú altre? ¿O potser és com jugar al tot o res, arriscant-se per veure a qui li toca la porta al davant? La senyora no comprèn aquesta mania. En canvi ella fa tot el possible per quedar-se quieta i parada fins que el tren no hagi començat a frenar, com a mínim. Li fan pànic. Té por de trobar-s'hi massa a prop i que algú d'aquests que corre a última hora l'empentés i el tren li agafés un peu o una cama o l'arrossegués i tingués un accident fatal. Li fa por la velocitat en si. Un cop a dins el tren, ja no. Només vist des de fora. D'altra banda, el soroll que fan els vagons la posa nerviosa.

Comença la lluita aferrissada per entrar els primers, davant la porta, sense ni deixar sortir els que volen baixar. La senyora s'ho mira des del banc. S'aixeca i puja al tren la última, amb molta dignitat. Llàstima que ja va quasi ple i té poc lloc per triar. Qui ha dissenyat aquests seients?- es pot endevinar de la seva mirada- ¿És que no els faran mai com Déu mana o què?. Els seients laterals, eliminats, per descomptat, li provoquen dolors d'esquena i no veu bé el paisatge. Els que van al costat de la porta són massa arran d'aire i se li podria encomanar una galipàndria, a més de la gent que entra per les portes amb cotxets que li podrien atropellar un peu. Per si no n'hi hagués prou, aquella és la zona on els músics se solen posar a tocar i no té ganes de fer el paperina fent veure que li agrada. "Els de quatre, si us plau, finestra i mirant de cara, que d'esquena em marejo", va pensant mentre camina pel passadís. Mentre pensa només rep mirades esquivadores o d'altres que li diuen que allò ja està ocupat i que se'n vagi a un altre vagó. És clar que la senyora encara no té, diguéssim, aquella edat en què per força la gent es veu obligada a cedir el seient. És una edat intermitja. Aquella edat tonta, en podríem dir, en què, com a la pubertat, ningú sabria encertar quants anys exactament té aquella persona.

Per fi, el seient ideal, se li presenta com un tro reial: rellueix, és net i polit, en la posició adequada, i la gent al voltant sembla amable, gens pudent ni xerrameca, més aviat al contrari, dels tipus tranquils als quals, la senyora els té apreci. Són coses que s'agraeixen en un trajecte de poc més d'una hora.

En el que no s'ha fixat la senyora és que allà al voltant hi ha uns nens petits cridaners, pares dels quals no faran res en 1:14h per evitar-ho. Baixen a la mateixa parada que ella. Coses que passen.

Tenir la tonteria

2010-08-04T16:21:00.000+02:00

Definició:

Feliç a vegades, trista d'altres. Tonteries de nena de 14 anys. Fas el que sigui. Dius les coses més estúpides per treure tema de conversa. No et surt ser natural. Intentes estar guapa. Nervis a la panxa. Comptes quans dies queden. Quantes hores, minuts. Segons. Escoltes música més nyonya del que és normal. Somnies truites. Perds el temps. No estàs pel que has d'estar, perquè estàs als núvols. Et fas una banyera relaxant en comptes d'una dutxa ràpida. Només saps parlar d'ell. No estudies, no fas feina.

La única cosa que fas de tant en tant és degut a un batec de cor alterat que recorre l'esòfag i les teves cordes vocals per acabar sortint per la boca en forma d'un "aaaaaiiiii.....", o altrament anomenat sospir, o cuquet dels nervis.

El error

2010-08-03T11:15:00.000+02:00

Ellos no saben el por qué. Culpan a todo quisqui del hecho. Bueno, ése hecho tampoco queda del todo claro. Más bien es un conjunto de hechos, una situación. Culpan a quien ven por televisión. Culpan a los políticos, a los famosos, a los ricos, a los banqueros.

El día en que ellos mismos se cortaron los hilos que los dominaban, consiguieron tener odio hacia todo aquello que les había ortorgado paz y tranquilidad durante años. Un poco de temblor bajo el suelo, y todo se les desquebrajaba. Un poco de inestabilidad, y se caían. Pero para algunos, ése pequeño temblor fue la gota que colmó el vaso, se encontraron en las mismísimas ruinas. En el límite de la pobreza.

Pero, y antes? Volvamos un tiempo atrás. Estos infelices eran felices. Habían explotado su sueldo al máximo. Habían materializado todos sus sueños. No les quedaban sueños de fantasía. Incluso se habían hipotecado con sueños, pensando en un futuro mejor, ¿cómo iba a ser, si no?. Nadie preveía lo previsible.

Todos los sueños hipotecados formaban una nube que tarde o temprano no cabría y en la más profunda depresión caería en forma de chubasco. Una gran tormenta, una lluvia de sueños deshechos. La típica imagen de una persona mojándose bajo la lluvia, y llorando a la vez, sabes? Ignoraban que esa lluvia la habían creado ellos mismos, uno a uno, el vecino, el amigo del amigo, la conocida de la prima... Y creían que el cielo era más espacioso que la tierra, que allí podían existir mil y un sueños habidos y por hacer. Pero se les derritieron encima.

¿Cómo iban a vivir ahora? Deudas y más deudas. La imaginación rota que de pequeños les robaron no les pudo salvar de ésta. Se volvieron infelices y ya está.

Cada día se pueden observar más caras amargadas. Sólo la sonrisa de un bebé nos recuerda que algún día hemos sido plenamente transparentes y que hemos sabido vivir con lo más esencial.

Les frases de batxillerat

2010-07-24T10:24:00.001+02:00

Certs professors, al llarg dels seus anys d'ensenyança, han recol·lectat respostes d'examens d'aquelles ben burres, però alguns alumnes mai s'han dedicat a recopilar "frases dels profes"??? De ben segur que n'hi ha de gracioses. Heus aquí que remenant els calaixos he trobat l'agenda del curs 2002-2003... i vegeu uns quants exemples del que vaig immortalitzar (per respecte no he posat noms ni sexe):

Profe de dibuix tècnic

"(Alumne): Però això està moll? (referint-se a la taula)
(Profe): No, però està sec." (M'encanten les contradiccions)
"Dues rectes que estan en un pla, formen un pla" (gràcies Capità Obvi)
"(Alumne): Però si la suma dels 3 angles d'un triangle sempre és 180º...
(Profe): hmmm.... NO!!! Depèn de l'altura!" (sempre tenia ganes de dur la contrària)
"Me niego a repetir lo que estoy diciendo varias veces" (doncs ja ho acabes de fer!)
"Heu de construïr una perpendicular de 90º" (ah, que n'hi ha de diferents tipus?)
"Quan té zeros de decimals a l'esquerra..." (8'0000001 he posat un exemple per a què ho visualitzeu. Quan aprendràs que els zeros a la dreta no valen res?)

Profe d'anglès

"Si us dono els listenings se'm tornen a desordenar" (res, doncs, guarda'ls i ens estalviem feina!)
"Definició d'acicate: cosa que fa que provoqui una reacció" (...que desencadeni una sèrie de fets que causin un efecte, que...)

Profe de filo (castellano-parlant amb intent d'aproximar-se al català)

"Vista, tacte, orella, gust..." (find the odd one out)
"2on BA" (no sé si volia dir 2on de BAT, o bé referir-se al grup 2on B")
"La separació, així amb un coet, va ràpida!!!" (volia separar dos alumnes que seien junts i la liaven)
"Si a=b, i b=c, a=c, llavors a també és igual a c!!!" (moment àlgid en que et creus que has resolt el món)
"Relaixa't!!!" (sí, heu llegit bé...)
"Inflou" (influeix...)
"No tan sol..." (no tan sols..., si no ens pensem que algú està deixat de la mà de Déu!!!)
"Xantaig, bricolage" (les he classificat com a traduccions del mateix calibre)
"De 3 tipus de maneres" (...de 2 maneres de 5 classes de 7 gèneres d'1 sola classificació)
"Recordo perfectament un sil·logisme que vam fer l'any passat... que ara no me'n recordo" (molts filòsofs han corroborat que és bo pensar abans d'obrir la boca)

Profe d'electrònica

"(referint-se a un angle de fase): Va retrassat o retardat?" (no l'insultem, si us plau)
"(llegint cosφ): còs de fi" (el cos de fi, amén)
"Amb què s'ha de fer, amb grams o kilòmetres?" (volies posar-nos a prova oi?)
"Funció sinuidal" (clar, si al cosinus li diu còs, al sinus li diu sin, per tant en lloc de ser sinusoidal és sinuidal...)

Profe de castellà

"Apenas entró en la clase cuando se había ido" (es referia a un alumne, no a un fantasma)
"Cuando no hablas solo, hablas acompañado" (lógica aplastante)
"(cridant a un alumne) ATIENTO!!!!" (sí, profiesor!)

Profe de física

"(referint-se a 2 camins que recorren 2 mòbils d'origen i final iguals): "Quants metres farà la caputxeta i quants el llop??" (tenim ja 17 anys, que no ens expliquis contes!)

Profe de català (el "colmo")

"Heu suspengut més!" (tota la classe esclata a riure) "És que parleu tant malament que se m'encomana! (sí, ara és culpa nostra...)

Gent estranya

2010-07-13T00:06:00.000+02:00

Hi ha un home a la cantonada
que remena el contenidor amb un pal.
Des que m'hi fixo al carrer
no veig ni una persona normal.

A l'orxateria, nerviosos per ser atesos, qui vol cridar més l'atenció?
La jornada laboral fa notar més la calor.

Qui és ara????

Nens que ploren per les botigues,
criatures cridaneres,
mares sordes amb amigues,
xerren pels descosits de mil maneres.

Sempre hi ha aquell de la porta
que pidola una ajudeta
s'ha quedat tirat, és clar!
passo i ell dóna la volta.

Gens m'extranya
la gent estranya
que hi ha pel món
si ho som tothom.

La meva crisi en números

2010-06-01T00:17:00.000+02:00

Titulada a 23.07.09.
Buscant feina des de 01.12.09 exhaustivament.

Situació al llarg del període
Classes particulars a 12 euros/hora.
Pis: 320 €/mes, despeses a part.
Classes d'informàtica 11 € bruts/hora.
Feina com a venedora en botiga 6 €/hora.

Encara buscant feina a 01.06.10

Enviats: 150 mails approx.
Contestats rebutjant-me: 18 mails.

(Conclusió: un 10% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen. La resta, simplement, passen de tu)

Inscripcions a ofertes via web: 350 approx.

Entrevistes fetes:11
Entrevistes cancel·lades: 1 (em van trucar mentre em dirigia a fer-la, es va tancar la oferta)
Entrevistes amb èxit: 1 (actual feina però no relacionada amb el que he estudiat)
Comunicat de l'empresa després de l'entrevista: 4
Entrevistes aconseguides per contactes: 6
Feina cancel·lada per falta de pressupost: 1 (m'anaven a agafar i al final van fer-se enrere)

Raó de 2 entrevistes per mes.

(Conclusió: un 33% de les empreses es dignen a comunicar que no et volen després d'haver-te fet una entrevista. La resta, simplement, passen de tu)

(Conclusió núm. 2: més de la meitat d'entrevistes s'aconsegueixen gràcies a contactes)

Links guardats a favoritos. És tot un arbre geneaològic de carpetes i sub-carpetes classificat "tal que así":

Feina >>

Bases dades empreses (3 entrades)
Doctorats i recerca (4)
ETT's (6)
Feina a l'estranger (13)
Portals de feina (13)
Feina "bassura" (5)
Voluntariat, ONG (7)
Webs empreses interès (23)
Altres recursos, cursets (8)

Continuarà....

Més val sucre en la sal, que sal en el sucre.

2010-05-27T23:04:00.000+02:00

Renecs, queixes, mots equívocs, saliva generada en excés, les portes de l'autobús que no s'obren. Extrems.

Un crit. Tothom calla.

El gos somriu davant la càmara. Sí, no ho veus? Té la mateixa cara de gos de sempre, però la seva boca sembla que dibuixa un somriure. És feliç.

Amaguem la mirada. Rere el llibre. Diari. Fem el cap cot. I ens hi adormim, enroscats com un nadó. Al ventre d'algú que ens aculli dins d'aquest tot tan gros, i alhora del no-res. Qui ens acull? Si amaguem la mirada.

Persones que ja no són persones, són somnis esquinçats. Són miratges del passat. Són fantasmes ambulants. Són una rutina giratòria. Persones que s'han convertit en estàtues. En mòmies. Són coses que semblen endreçades però són caos.

Si un llibre cau de la lleixa, els altres se'l queden mirant. Però no hi poden fer res. Els llibres no ténen mans!

El ritme ha dit que ell volia ser ritme i manar sobre el temps marcant el compàs. Que llest que s'ha cregut! Però li fem cas amb la cremallera als llavis.

Esgarrapa'm, per veure si sagno.

Tot un plegat d'idees inconnexes que surten com soles. Un tornado ha disparat a tort i a dret aquestes frases d'una música estressant i caòtica. És tal com les ha desordenat i jo les ordeno així. Perquè en un text, malauradament, hi ha d'haver un principi i un final.

To be alone with you

2010-05-11T22:50:00.000+02:00

Just let it be. Together, it is possible.

Alone, in the darkness, in the most lightening moment. Whenever, however, just let it follow its rythm. Everything is possible by your side. That bright side of the very moment that I go to bed, and it's still cold, but somehow warm. I can recognise the usual smell. Relax.

The tapping of the guitar, your kiss. The chords, your caress. The single notes, your fingers. The voice is mine, though. I put the lyrics.

Alone with you. With us. This music that represents us. I could never play it again lonely. I mean, alone with me.

Tirar endavant

2010-04-26T10:21:00.000+02:00

S'aixecava cada dia més o menys a la mateixa hora. Si havia tingut un somni dolç i havia quedat a mitges, repetia l'alarma cinc o deu minuts més, per a continuar-lo. Però llavors ja no hi havia qui s'adormís i continués el somni. Se l'apuntava a la llibreta dels somnis. Eren com deutes pendents que algun dia realitzaria, fora del llit, fora de casa seva. Pàgina 52. Somni número 30. Si, en canvi, havia tingut un malson, d'un bot s'alçava, com si la molla del bell mig del matalàs s'hagués trencat i l'empenyés a sortir disparat d'entre els llençols ja rebregats i remoguts degut a les peripècies de l'inconscient. Obria els ulls com un mussol, encara lleganyosos i vermells, se'ls fregava i parpallejava perquè encara no creia que allò no hagués estat real.

El dia que va deixar de somniar, va deixar de ser qui era. Estava buit d'expressió, en la seva cara no s'hi podia llegir una gota ni de tristor, ni de felicitat. Va ser casualitat que havia acabat d'escriure la llibreta dels somnis. La última pàgina, la 250, amb més d'un centenar d'històries. Algunes li havien semblat un dejavu d'altres somnis, com si allò ja ho hagués viscut, però en la seva ment. Es podria dir que ell era una d'aquelles persones llunàtiques. I així era, vivia més allà que aquí. Preferia la seva vida dins seu, tot sol, compartint-la amb éssers i persones inventades per ell mateix, ans que viure la vida portes enfora.

Tot d'una, després d'anys, va topar-se amb un cavall de cartró enmig del carrer Enric Granados mentre anava a treballar. No podia ser. Somni número 1. Tenia 13 anys quan l'havia tingut i aquell va ser el primer que va escriure a la llibreta que li havien regalat. Aquella nit feia calor i havia somniat amb joguines i parcs d'atraccions. Però allò era real, oi? Va anar a treballar com si res, però l'expressió de la seva cara ja no era indiferent. Mostrava més aviat un bri d'esgarrifança.

Somni número 2. Al cap d'uns dies també es va pronunciar. Va perdre l'autobús i una dona vella li va venir a oferir flors. L'anciana duia el mateix vestit morat que dins el somni. Allò ja era massa. Com continuava el somni? No se'n recordava. D'un sobresalt va arrencar a córrer fins a casa a buscar la llibreta. Ja havia tornat a perdre un altre autobús, però li era igual. Pàgina 3. [...] i la dona m'oferia un ram de margarides (bingo!) quan després jo obria un maletí que duia i li donava tots els meus diners, l'abraçava, i m'enduia les flors tot feliç. Final del somni. Maleït sia, s'havia despertat i no tenia continuació! Va tornar a la parada de l'autobús, i la dona ja no hi era. Va començar a ploure.

D'ençà que el llibre de somnis va allà on va ell. Per si de cas, ja sabeu.

I així va ser com va refer la seva vida a mitges, una vida feta només de peces d'un trencaclosques mai acabat. Cada somni que se li repetia, l'intentava acabar dins la seva nova vida, la vida fora al carrer. Ja no dic la vida real, perquè en el seu cas realitat i ficció eren i són una sola cosa. I si se n'assabentés que utilitzo aquests termes, el vostre avi s'enfadaria, i molt.

Els meus alumnes

2010-03-03T10:36:00.000+01:00

Estem en mig de classe d'informàtica.

Cada alumne és un món!
Ara mateix estan publicant la seva primera entrada en un bloc. El seu primer bloc.

Alguns escriuen una frase, d'altres una parrafada. Alguns ho fan en català, d'altres en castellà. Alguns amb faltes d'ortografia... és clar, és normal!

Quan vegin els resultats crec que s'animaran a seguir escrivint, i qui sap si fer un bloc conjuntament amb grup.

l'hipnosi

2010-02-24T00:43:00.000+01:00

Encarcarada, com si algú t'hagués empès amb força al sofà, i tu t'hi haguessis simplement quedat. Allà davant et xucla la pantalla amb la seva llum blanca. Les tecles absorbeixen el moviment dels teus dits, que a cada pas es mouen més i més ràpid. Els teus dits són una marioneta per elles, i el teclat llegeix els teus pensaments. Per molt que miris i t'hi concentris, sobre la pantalla només veuràs el que pensa la teva ment. 1, 2, 3, intenta adormir-te, i no pots, et quedaràs en blanc potser. Però ja està. Ara ja ha començat el món dels somnis, paral·lel, inquiet, que trontolla sota les teves mans. Ara el poder ja no el tens tu. T'ha hipnotitzat i publicarà els teus secrets més íntims, els teus somnis, sí, ell ho farà. Els extendrà per tota la xarxa i no te'n deslliuraràs mai. Tothom accedirà a aquesta informació. No, és un somni, només, aquestes coses no passen a la realitat. Però, i si fos real? Jo estava escrivint i m'he adormit. Em parlava de TU!!! L'ordinador em parlava en un quadre de text. Sí? És això cert? No ho recordo bé, tot sembla molt blanc i lluminós. Crec que he tingut un dejavu. Intenta obrir els ulls, penso. Va, un esforç més. Una mica més! Ostres, el que estic veient! Però si són els meus dits escrivint el que penso! 3, 2, 1, ja tornes a ser aquí, tal i com t'han deixat, després d'uns petits instants d'inconsciència. No t'alteres per veure el que has vist. Aquest escrit és fruit dels teus poders mentals. Ningú t'està dominant, només ets tu, tu, tu... El poder de la ment pot arribar a controlar els teus músculs i nervis fins a nivells que no hauries imaginat mai. Aquest escrit serà publicat per tu mateixa en 3, 2, 1,

Te odio

2009-10-03T02:33:00.007+02:00

... vale? Así que quede clarito. Que no me vuelvas a decir nada más, que no me vuelvas a mirar, que no quiero verte.

Te odio.

Por dejarme sola aquí en el sofá. Porque te pareces a demasiada gente y no veo quién eres. Te odio como nadie nunca te querrá. Como no se puede querer a nadie más. Porque estás en mi mente, detrás del telón de fondo. Tanto, tanto, te odio tanto, que no te puedo borrar. Por dejar que mis pestañas se humedezcan. Te...

odio.

Tan sólo un silencio te podría dedicar. Aunque hasta un silencio es bonito para ti. Te odio porque eres tú, él, ella, y todos. Porque me has echo olvidar. Porque me habéis quitado las ganas de confiar. Me has borrado la mente.

Te odio, os odio. Porque ya no quiero.

qué dificil es aceptar que todo ha cambiado

2009-08-09T23:02:00.002+02:00

somos los mismos.
es el mismo sitio.
veo y lo reconozco todo.
pero, sin embargo, sé que se ha transformado. o yo, o todo lo demás.
es un giro relativo, no importa el origen de coordenadas.

busco algo y no sé qué es. ni a dónde buscar, ni qué mirar. quizás en los cajones de recuerdos, pero los quiero apartar, de momento, por ahora. las cajas de pasado empiezan a oler a podrido. sin querer me he montado mi pasado en cajitas, mientras no sé si pensaba en un presente, un futuro, o en el pasado mismo. sin querer han pasado años. sin querer he cambiado.

desearía volver a algunos momentos, nunca había dicho esto. siempre era feliz de ser en el momento en el que estaba. ahora lo aprovecharía porque sé que es una etapa que no se va a repetir jamás. como ninguna de las otras, pero ésta, en concreto, ha sido la etapa por excelencia. los años de esplendor.

veo jóvenes apenas empezando esta época de sus vidas, y los veo con las mismas inquietudes, los mismos impulsos, la misma energía que yo tenía. y no estoy hablando de hace muchos años. cómo puede ser que salgan estas frases de mí, estas frases que las diría mi abuelo?

añoranza, nostalgia, miedo, quizás.

no me quiero amarrar a lo que me ha tenido atada toda la vida. la familia, mi casa, mi lugar. pero a la vez sé que ya lo estoy dejando poco a poco, ahora todo este entorno se está convirtiendo en un lugar de paso entre un destino y otro. las incertidumbres hacen que no sepa cuánto tiempo más permaneceré en la realidad en la que siempre he vivido. ahora me abro las puertas a mí misma y yo me pondré los límites. al mismo tiempo, me duele desamarrarme, soltarme esta cuerda, porque destapa mis miedos, porque me creo muy libre y muy aventurera pero en realidad soy una covarde.

no estamos perdidos. supongo que sólo un poco desprotegidos...
quizás extrañamente solos...

Antes del atardecer

2009-07-22T16:40:00.001+02:00

Yo suelo sentirme como un bicho raro, no soy capaz de pasar de una cosa a otra así, sin más. La mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen, la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan como si nada hubiera pasado. Yo jamás he olvidado a alguien con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie, lo que se pierde se pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me duelen demasiado. ¡Aunque sea un rollo de una noche! No suelo tenerlos porque echaría de menos las cualidades propias de esa persona.

Solstici

2009-07-13T00:27:00.004+02:00

D'esquena a terra
mirant els punts de llum que es difuminen
en la meva habitació.

Fa soroll la nevera
els cotxes fora reneguen
i una multitud de sons
s'apoderen de mi.

He tractat d'oblidar-me
del teu últim missatge
i que possiblement
no et torni a veure mai.

I no, no sé com puc sortir,
estic atrapat en mi,
i no tinc forces per mirar-te als ulls
necessito un llarg hivern
per fondre'm en la neu
i partir en un llarg viatge
que em capturi un nou onatge...

Lluny d'aquí
creuant el mar dels desesperats
inquiet, perdut,
encara ets al meu cap
em vas deixar vivint com un arreplegat
buscant el solstici...

Estic cardadíssim
i el meu veí no para de posar
una merda de cançó.

I sé que és només l'inici
que sóc dalt d'un precipici
desfent els meus patrons
reprogramant la situació.

De la calor i les onomatopeies

2009-07-05T14:33:00.005+02:00

I quina calor que fa, que se't queda el cul enganxat a la cadira, i no pots dir ni mu. Tens la boca seca i enganxifosa degut al cafè amb llet mig fred mig calent que t'has pres. Ni gana, òsties. Ni ganes de fer-te el mandrós dinar de diumenge, ni de rentar els plats després. Ja passaràs amb un iogurt o una fruita, què coi! Fins i tot et fa mandra dutxar-te per treure't la ronya i la suor (enganxifosa, ho havia dit ja?) perquè saps que d'aquí una estona tornaràs a suar com un porc. Els porcs suen? Jo no els he vist mai suar. Només sé que fan oing, oing, tant en català, castellà, i anglès. En canvi, els gossos fan bup, bup en català, guau guau en castellà, bau bau en italià, i woof woof en anglès. Seràn diferents, ells.

Le bambole russe

2009-07-01T02:06:00.006+02:00

Ho ripensato a tutte le donne che ho conosciuto, con cui sono stato al letto, o che ho solo desiderato. E ho concluso che sono come le matrioske, le bambole russe. Passiamo la vita giocando a questo gioco, presi dalla curiosità di sapere quale sarà l'ultima, la bambola più piccola, quella che era nascosta fin dal principio dentro a tutte le altre. Non è possibile tirarla fuori subito, bisogna seguire l'intero percorso. Viverle una dopo l'altra, domandandosi di fronte a ciascuna: Sarà questa l'ultima?

Fragmento del film "Les poupées Russes"

The great escape

2009-06-28T11:57:00.002+02:00

Merodeando de blog a blog, tropecé con uno que contenía ésta canción. Me enamoré a primera vista, o más bien dicho, a primer oído. He intentado sacar un poco de letra en inglés de oído para buscarla en google y sacar el autor. Pues bien, forma parte de la maravillosa banda sonora de anatomía de gray, y el autor se llama Patrick Watson, para quien le interese.

I've been looking far away
oh looking for the great escape
Get in this car and drives away, far from all things that we are
Puts on a smile and breathes it in and breathes it out and says "Bye-bye. Bye all of this"
Oh he says "Bye-bye. Bye to all the noise"

Hey child, things are looking down
That's okay, you don't need to win anyways
Dont be afraid just eat up all the grey and it will all fade away
Dont let yourself fall down

But I'm looking for the great escape
He says "Bye-bye, looking for the great escape"
I'm back, looking for the great escape"
The great escape

He soñado contigo

2009-06-23T16:56:00.003+02:00

Cómo pueden cambiar las cosas...

El antes y el después, lo bueno y lo malo, solapados entre sonido e imagen, creando una sensación todavía más grande de la que serían por separado.

Inconscientemente escucharéis primero, a la segunda os fijaréis en las imágenes. Pero el concepto es claro. El abismo que se genera gracias a este efecto solapamiento hace recapacitar más al espectaor que en una secuencia de hechos sucesivos y cronológicamente ordenados, porque simplemente, no te lo esperas.

Se desencadena un final cuando a la misma vez se relata un inicio.

Y no sabemos las razones de lo que comenzó este inicio, ni lo que pasó después, sólo se deja ver el desenlace, el final del abismo en el que caerán nuestros protagonistas, que con sus voces tiernas, todavía no saben lo que les espera.

Nones

2009-06-22T02:24:00.001+02:00

i així quedaré,
mig endormiscada
per efecte d'uns somnífers
i potser embriagada
de tants colors i tantes llums
de tanta gent
de la meva pròpia escalfor.

qui no vol,
per un moment,
desfer-se d'ell mateix?
replegar-se vers les cortines
i veure's
amagat rere elles.

ser un narrador omniscient
o simplement un ésser creador
que des de dalt tot ho veu
i així posseïr la veritat
aquella de la qual
tant m'havien parlat...

somniar, mentrestant
en un indret
on tot i res sigui el mateix..
d'on va sorgir tanta indiferència,
tanta incomprensió?

qui inventà els sentiments
quan posaren noms a les coses?

ja no queden més paraules
car en els meus somnis
s'esdevenen moments colpidors
en què el cor sent
algun moviment frissant
que mai havia sentit
cosa indescriptible, moment incaptable

no podré descriure el que se sent?
sobren gestos, sobren paraules,
sobren deixalles en aquest món.

i tot el que sobra
s'obre una porta
encaminada cap a l'oblit.

tan sols voldria uns ulls que comprenguessin.

Pliegues

2009-06-22T02:16:00.003+02:00

sigue la línea recta.
sigue tu camino recto.
como mucho hazte unas curvas
como mucho escóndete entre mis pliegues
o rózate en el arcén.

Ser yo o no ser yo, eso es cuestionable

2009-06-15T00:32:00.003+02:00

Todos somos personas, todos somos influenciables. Y más por gente que nos ha rodeado toda la vida. Gente que ha compartido muchas cosas con nosotros. Gente con la que tenemos confianza. Pero, y si vivimos un poco, ni que sea, engañados? Y si estamos siguiendo los consejos de los demás, y no miramos realmente qué es lo que queremos? Es difícil llevar a cabo tus propias decisiones, sería como encerrarse uno mismo al vacío, en un tupperware (tápergüer). A veces, los que más amigos creemos, sólo nos aconsejan para obtener un beneficio (parásitos) o quizás por lo que ellos creen tu propio bien, pero que al fin y al cabo no hagan más que hacerte mal. Ya el simple hecho de la influencia en si es como negar tus capacidades de escoger. Yo siempre he sido muy mala dando consejos, porque tanto te puedo decir blanco como negro, pero si escoges gris me parecerá muy bien, también. Soy buena en dar opciones, posibilidades, pero no en escogerlas yo por ti. Todo es razonable, desde cualquier punto de vista, la cuestión es creer en tu propio punto de vista, creer en el tono de gris que quieres.

Creer en tí mismo, y a los demás, de vez en cuando, que les den un poco.

Describe el silencio

2009-06-12T12:52:00.001+02:00

* A veces me encuentro en medio de una conversación y no encuentro su sentido, por unos momentos me aislo como un narrador externo, observo la gente hablar y actuar, y en ese contexto no le encuentro sentido a nada. Yo no quiero pertenecer a ese instante. No quiero hablar, quiero actuar. Pero no sé hacerlo, falta coraje. No quiero escuchar. La gente habla para ser escuchada, para ser reconocida, para no ser olvidada, para no ser un muerto viviente. Hablamos para sobrevivir. Por eso hay tantos que sólo dicen tonterías, ansiosos por vivir más que los demás. Pero hablar no significa comunicarse. Pensad bien antes de abrir la boca, incautos.

Y a ti no...?

2009-06-11T17:14:00.000+02:00

Te había pasado nunca? Habías echado de menos la sal pegada a tu cuerpo? Los restos de arena en la entrada de tu casa? A mi sí, ya me ha ocurrido. Las duchas frías después del chapuzón en el mar, no las aprecias más ahora? El sol impecable, el ver de colores, después de media hora frente a él. Las conversaciones, las revistas mojadas, arrugadas, las bolsas de patatas, y la botella de agua que siempre acaba hirviendo. Los niños jugando a hacer castillos, y las vecinas que se reúnen en otro punto distinto a la calle para cotillear. Las reuniones con los amigos, las salidas con tu madre de “venga, media horita y a comer”. El contar el paso del tiempo según los trenes. Sin reloj. El hecho de que en 5 minutos tienes la playa a tu alcance, y no necesitas a nada ni a nadie para salir en busca de unos momentos de relax. El comentar cómo la playa ha ido cambiando de forma, y el hecho que te vengan recuerdos de cuando eras chico, con el flotador, con los manguitos, con tus amigos, inventándoos juegos, pasando el día allí. De todas las medusas que has llegado a ver, incluso. La playa te lleva un recuerdo que unifica todos, absolutamente todos los años de tu vida, y eso es algo que nunca nadie te podrá quitar… a no ser que algún verano, no vuelvas a casa.

des de un rincón de mundo....

2009-01-19T19:14:00.003+01:00

Aparecen mis pensamientos al deducir, una vez más, que nos controlan. Ellos quieren que seamos lo que hoy actualmente somos. Hacen que nos controlemos los unos a los otros. Lo que definen con libertad es una trampa que hay que analizar profundamente, pues esa supuesta libertad es una gran jaula que somos incapaces de ver des de nuestro pequeño rincón. Lo que nos hace sentir seguros, es una casa, un trabajo, algo con lo que ocupar nuestras horas. Seguir la pauta horaria que todo el mundo sigue. Hacer lo que vemos en la televisión. Vivir en familia estructurada o en pareja. Si no, nos sentimos inseguros. Por qué???? Por miedo a vivir nuestro propio camino, enfocado hacia lo que nosotros realmente queremos ser. Liberad vuestras mentes, gente, liberadlas y observaréis con la cabeza, no con los ojos, esos ojos que solo engañan vuestro cerebro, impregnándolo bajo el subconsciente de imágenes subliminales, induciéndoos a comprar, a consumir, a copiar formas de conducta.... Que sólo os impregna de propaganda, falsas esperanzas lanzadas como si de una promoción se tratase. No hagáis caso de quien mucho os habla, mucho os ofrece, y mantiene su mirada fija, anónima. Son ellos. Son los hipnotizadores. Que maquinan con gente de clase media, clase alta, clase baja, da lo mismo, somos el mismo rebaño de ovejas dispuesto a seguir a donde haga falta. Miedo tenemos de no seguir el pastor, el perro que muerde el rebaño, ya que no sabemos ver mundo más allá de los reportajes que nos muestran lo bueno y lo hermoso, puesto que sabemos que hay lo malo, y eso nos retrocede. Lo malo, el hambre, la guerra, esa guerra contra la que hacemos mil manifestaciones, pero que no conocemos. Sí, nos creemos muy listos por haber tenido una enseñanza de mierda, por saber lo mismo que sabe tu compañero, y el otro, y el del pueblo de al lado, y el de 500 km más allá de tu casa. Pero no conocemos verdades, historias contadas por sus propias víctimas, por sus testimonios reales. Verdad de primera mano es lo que nos hace falta para crecer en esta sociedad de mierda. Para ser personas, para no depender de todas las máquinas que nos hacen una supuesta vida mejor. Para no necesitar vacaciones sólo para desconectar de un trabajo que nunca has deseado.

Para poder vivir, cojones.

I am invincible as long as I am alive

2008-07-16T15:45:00.002+02:00

...no podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda i no s'esqueia amb el mes de l'any en què estàvem. Ara no recordo si era juny, juliol o potser setembre. Però agost segur que no, perquè a l'agost sempre feia calor, a casa. Com a mínim a dintre, era una casa molt acollidora. Les cortines ballaven al ritme que els imposava el vent quan bufava. Perquè bufava, sí, fluixet, com quan apagues una espelma. Doncs potser ell volia apagar alguna flama que duia dins meu, però no ho va aconseguir, qui sap perquè les cortines ho amortitzaven una mica o perquè jo no em deixava apagar del tot. Per això suposo que jo restava quieta i desperta, com si hagués d'estar alerta del vent, que s'ho volia endur tot de mi. Ja començava a notar la debilitat en mi, i la poca escalfor que quedava l'havia de mantenir. M'estava posant cada cop més nerviosa, les mans em tremolaven, no sé si de calfreds o per la inquietud que tot allò em provocava. Una melodia molt fina i suau s'acostava, al principi no es distingien les notes, ni la tonalitat (cosa que em fa molta ràbia de no percebre, com si fos un repte personal) però a mida que s'anava acostant, sonava més tètrica. Llavors sí que vaig sentir por, i el vent va deixar de bufar. Ja no el tenia ni a ell per fer-me companyia. Aleshores l'hagués cridat amb totes les meves forces perquè tornés i se m'endugués a mi i a la flama ben lluny d'aquella cançó horrible. Em vaig tapar les orelles de cop i volta i vaig saltar del llit cridant el seu nom.

Al despertar del malson, vaig comprovar que realment tenia suor gelada sobre la pell de gallina, els llençols remoguts i la finestra s'havia obert per accident (sempre la tanco, ni que sigui estiu). L'eco de l'habitació encara contenia el seu nom, i vaig despertar-me sentint-lo propagar-se fins que es feu el silenci de nou, i encara més, fins que vaig notar la seva buidor de nou. No podia tancar els ulls, no em deixava dormir. La nit era freda...

tarda d'estiu

2008-06-30T22:56:00.003+02:00

la claror de la soledat
ja és aquí
sense que la cridessis ha arribat.

amunt els núvols que despertaven
qualsevol aroma encisador
i apaivagador de sentits
en forma de color
-ajaguda sota l'ombra del pi
se'm fan migdiada-.

avall els rajos de sol cauen.
afilats ho veuen tot, i amb clavada
mirada els meus mals observen,
retorçant-los en forma d'onada
perquè és l'únic que saben.

no hi ha res a fer,
tot s'aguanta
perquè a l'estiu
qui té pors les sua
i qui té plors els eixuga.

la calor de la soledat
ja és aquí
sense tu ha arribat.

gemecs i cridòries
trenquen el silenci esfereïdor
perquè així la calma
no ho digui tot.

i una gota respon
als crits del sol
¿què sóc jo,
si ja m'ho has pres tot?

el color de la soledat
ja és aquí
sense necessitat ha arribat.

el blau minva a roig
les siluetes cauen
l'onatge i la brisa
semblen retornar-te
però ah! tan sols era un goig
concedit per hipocresia
de part dels núvols
el cel i el dia

mentre ajaguda, encara
el gris veig créixer
començen a néixer
brots d'esperança

la soledat
ja és aquí
des que vas marxar.

pensamientos en el transporte público

2008-06-30T00:22:00.000+02:00

Me pregunto si se podrá estudiar en una biblioteca en obras.

Genealogía es una palabra que me cuesta pronunciar.

Las uñas pintadas y los anillos de brillantes pretenden ser mejores y se abren paso entre los demás.

Importa mucho si me rasgo las medias por dentro de la bota? La gente no lo verá.

El último sorbo de café es desagradable, tiene puntitos negros.

Un sonido de maleta parecido a tracatrá marca el compás exasperante en el pasillo del metro. Baldosas rayadas, como no.

Siempre miran los cascos. Si son blancos y grises, Ipod seguro. Señal de buena adquisición monetaria.

Hay un anillo que a días me entra grande, otros pequeño.

Esa botella de agua tírala, huele a moho cuando la abres. Aun así, el agua tiene buen sabor.

mmm!!! Estas almendras son muy ricas. Influenciablemente por el precio que han costado.

La masterización de música es algo que tendría que tener un estándar de volumen. Hay veces que uno tiene que estar subiendo y bajando el volumen cuando suena un aleatorio.

La coral marxa a Paguí

2008-04-19T23:51:00.002+02:00

Aquests impresentables, aquests d'Arquitectura i altres, ens plantarem ni més ni menys que al pont de maig a París, ciutat de l'amor, per fer molt sarau (pobres els dels hotels) i molta xerinola.

Pretenem, a més, ressacosos i amb poca veu i traça, de fer 2 concerts. Un és el divendres dia 2 de maig a l'església de Saint Merri, i l'altre el dissabte dia 3 a la de Saint Jean Bosco.

La coral i l'orquestra ja s'estàn preparant de valent i això que surt al vídeo no és la meitat de bo del que serà!!!!

feelings waste

2008-04-09T12:17:00.003+02:00

kiss from the city
down to the river
spread to the sea.

my calamity
afraid of the shiver
I hide my fear.

Anything to caress
every touch
it has been touched
long time before.

Never could feel
one special need
kiss from the city
down to the sea.

***

2008-04-06T16:14:00.004+02:00

De vegades res és el que sembla.

Tira't a l'abisme, o bé calcula totes les variables que faran que, o bé hi caiguis tu solet, o bé puguis córrer-hi damunt la seva línia imaginària (la que separa el terra del buit) sense precipitar-t'hi ni prendre mal.

Ets arriscat? No ho dubtis ni un segon. Llança-t'hi ja. Després vindràn les sorpreses, i tots aquells altres punts de vista que no havies tingut en compte transcorreran en milèssimes d'instants davant els teus ulls, i sense ni adonar-te'n, ploraràs d'ignorància, esmaperdut, bocabadat.

Feia temps que no escrivia, ho sento

2008-03-02T23:33:00.003+01:00

De vegades necessites un xut de coneixements previs per a desbordar sapiència, però no sempre funciona. Qui sap si aquella mateixa dosi t'afecta neuronalment fent-te esborrar la memòria d'aquests mateixos conceptes. Semblaria un peix que es mossega la cua, oi que sí? Per acabar-ho d'adobar, existeixen altres drogues que semblen mitigar aquesta coneixença, aquesta acumulació de saber. On van a parar els poemes apresos de carrerilla del cole? I on van a parar les taules de multiplicar? Ah, i aquells verbs irregulars que si sing sang sung i ring rang rung. Per no parlar de les declinacions de l'alemany, i el fa do sol re la mi si, i el típic i amb cantarella a ante cabe con contra de desde hacia hasta para por según sin so sobre tras. Sempre m'he preguntat quin ús tenia el "so" a part de per dir "so perra". També recordo els gasos nobles ben ordenats en el seu període heli neó argó criptó xenó radó. El que no hi ha manera d'aprendrem és els planetes. Hi ha hagut mil conceptes que ja se m'han esborrat del cervell tan bon punt va ser prou intel·ligent per discernir les coses que em farien falta en la vida per poder sobreviure. I això que l'univers tendeix a el desordre, com és que se'ns queden més arrapades a la memòria les llistes ben ordenadetes?

Quien paga descansa.... en paz

2008-02-09T12:14:00.000+01:00

En los años veinte aún era un niño de Barcelona, llamado Luis, que vivía en una casa antigua y bien conservada del gótico. Se sentía atraído por los objetos de valor que había en su salón. Fue un niño feliz en su infancia, jugando con maderas delante del calor del fuego del hogar y vestido con el uniforme azul marino del colegio. Después fue un joven complaciente y educado, hasta que, a sus veintitantos, sus padres desaparecieron, al ir a la fiesta de fin de año. Al cabo de unos días encontraron los cuerpos con señales del diablo, según una bruja. Las causas se desconocían, pues el matrimonio que les invitó a la fiesta dijo que en ningún momento aparecieron por allí.

En el testamento, los padres de Luis le dejaban muchas riquezas y bienes, así que su hijo fue un muchacho con bastantes recursos y se pudo permitir la carrera de médico. Su casa ya estaba repleta de antiguallas, pero él quería más. Asistía a subastas y ganaba la mayoría de veces, sobretodo en cuadros gigantes para llenar las altas paredes que formaban su hogar. En una de éstas, conoció a Carmen, una chica que adquirió unas piezas que Luis, a su vez, tanto deseaba. Ese primer encuentro dio paso a lo que fue más adelante un matrimonio.

Juntos vivían en casa de Luis, juntaron todas sus pertinencias y tuvieron que hacer sitio para las de Carmen. Estaban satisfechos del gran esfuerzo que suponía la colección reunida de dos generaciones; ya que al igual que Luis, Carmen había sido siempre una buena coleccionista.

Una noche Luis decidió contarle a Carmen lo que les sucedió a sus padres hacía tiempo. Carmen lo escuchó atentamente y quedó apesadumbrada. Pero sin más, vivían felices, con planes futuros e ideas comunes, sin necesidad de pelearse, llevando a cabo una vida sin muchos altibajos. Así pasaron años y años, hasta que un día...

Luis pasó por delante del escaparate de una relojería que no había visto nunca, y vio un reloj de bolsillo que cautivó su atención. Sin vacilar entró en la tienda y preguntó:

- ¿Me puede enseñar ese reloj de bolsillo que tiene en el escaparate?
- Pues claro, pero sepa que no está en venta.
- Entonces, ¿por qué lo tiene allí?
- Es un objeto de valor y no creo que llegue a ningún presupuesto.
- Pues yo podría llegar.
- Aun así, le advierto que le traería problemas.
- ¿Problemas? Bah, aunque sea viejo y antiguo, tan sólo es para mi colección, me da igual si se estropea o si se para.
- Bueno, si insiste... pero me tiene que pagar una fortuna.

El relojero se lo vendió, finalmente, iba de algún modo apresurado y sin mirar a los ojos de Luis. Le quitó el dinero de las manos en una milésima de segundo. Luis cogió el reloj delicadamente, se lo guardó en su bolsillo y antes de salir, el relojero añadió:

- Que conste que se lo he advertido. Si le ocurre algo será demasiado tarde para reclamar, o para deshacerse de él.

Cuando Luis escuchó esas palabras, se quedó estupefacto pero abrió la puerta y se fue instantáneamente. El relojero sonrió malévolamente sin que Luis lo viera, sus ojos brillaban con un tono púrpura.

Luis apreciaba tanto el valor de su reloj que no hacía más que contemplarlo. Cada vez que lo miraba, le sonaba más familiar. Hasta se olvidó de continuar con su fabulosa colección por culpa de ese queridísimo reloj.

El día de fin de año, Carmen y Luis estaban en su salón disfrutando del té de media tarde, cuando a Luis se le ocurrió mirar el reloj. La segundera no funcionaba, se había quedado quieta, helada. Luis se dirigió a su habitación con el reloj en sus manos, y le daba golpes suaves, hacía girar las agujas para ver si respondían. Abrió la puerta, encendió la luz y aún seguía sin apartar la vista del reloj. De pronto, las agujas empezaron a girar sin parar, de un lado a otro, muy rápidamente. Luis dio un sobresalto, y todavía más exagerado cuando vio que la habitación no era su habitación. Bueno, en parte sí lo era, tenía la misma forma, la misma luz, algunos muebles iguales, pero colocados de forma inversa. Pero algunos detalles no eran conocidos. Le era muy familiar, aún así, aunque tenía una visión muy diferente a ella.

Luis, decidido, iba a preguntarle a Carmen qué había pasado con la habitación. Paró en seco cuando vio quién había en el salón y, boquiabierto, tardó en reaccionar y tartamudeó:

- Ma....má....pa...pá!!! - Luis había reconocido sus voces y también la ropa que llevaban. Estaban conversando y no le prestaron la mínima atención. Él se interpuso entre ellos para que le respondieran, pero era como si fuese un fantasma. ¿Era él el fantasma o acaso sus padres? De todas formas, Luis desesperó al darse cuenta de que nadie le veía. Se sentó en el sillón para tranquilizarse y pensar. Escuchaba la discusión de sus padres:

- A ver, Juan, estoy asustada, ¿de acuerdo? No sé si me entiendes, pero si el reloj se ha parado quiere decir algo. ¿Te acuerdas del contrato?
- Bah, el relojero estaba loco y cargado de manías. ¿Cómo quieres que se cumpla todo lo que firmé?
- Si lo firmaste significaría algo. En el contrato de adquisición del reloj ponía: "El día en que se pare el reloj se cobrará la deuda pendiente".

Luis se fijó en el reloj que llevaba su padre: era el mismo que el suyo. Justo cuando empezaba a estar un poco más tranquilo empezó a sudar y a ponerse nervioso de verdad.

- ¿Cómo quieres que sepan que se ha parado el reloj?-dijo el padre-Soy capaz de esperar aquí toda la noche y ya verás como no viene nadie. No creo que un individuo cualquiera pueda cobrarse mi alma.
- Mira, Juan, ¡no me lo recuerdes! Aún no sé por qué dijiste semejante estupidez, cosa que nos ha metido en este lío. Y no era un hombre cualquiera, ese relojero. Te aseguro que era un malévolo, sus ojos brillaban de una forma estraña. Te lo juro porque lo vi.
-¿Qué pasa? Tan sólo exclamé que vendería mi alma por el reloj, pero sólo era una manera de decirlo... Pues mira, ahora nos quedaremos aquí toda la noche. Que vengan si quieren!
-¿Estás loco?¡Nos esperan en la fiesta! ¿Qué haremos aquí? Tú mismo lo has dicho, no vendrá nadie.
- ¡Covarde! Tú lo que quieres es marcharte lo antes posible de aquí porque tienes miedo! Si nos quedamos, tampoco pasará nada. No temas por Luis, está con sus amigos.

Entonces Luis levantó la mirada como sintiéndose identificado. Había prestado mucha atención en la conversación que lo revelaba todo. Veía a su padre tan seguro de lo que hacía, pero él sabía que estaba equivocado... y su madre temblaba toda enterita de miedo, de horror, de frío. Su cuerpo temblaba, su voz también, estaba intranquila y pálida, transparente. Luis no sabía qué hacer, estaba presente en la situación y no podía interceder, no podía salvarles. Si se movía, no percebían su movimiento. Si gritaba, no escuchaban sus alaridos. Les quería decir que se marcharan pronto. Luis lo sabía todo en ese preciso instante, incluso que él pasaría por la misma factura.

Entonces, entre la oscuridad, Luis vio aparecer el brillo de unos ojos púrpura que azechaban el salón.

escrito el 13/10/99
modificado hoy 9/02/08

Sounds funny

2008-01-30T11:04:00.000+01:00

One kind of humour quite popular with English speakers is where phrases which sound the same can have two different meanings.

One example of this is with the names of authors of books. For example:

"Moving Home", by Ivor Newhouse (I've a new house)

Here you have more examples. Try to guess what is the punch line!!!! (with the correct pronunciation, you'll get it!

"The explosion" by Dinah Mite
"Drums and trumpets" by Ivor Headache
"Make money easily" by Robin Banks
"Road transport" by Laurie Driver
"Crime prevention" by Laura Norder
"Keep trying" by Percy Vere
"The lady artist" by Andrew Pictures
"Outdoor clothes" by Ann O'Rack
"So tired" by Carrie Mee
"Jungle Fever" by Amos Quito
"At the south pole" by Ann Tarctic
"Solitude" by I. Malone
"On the beach" by C. Shaw
"Make the most of life" by Maxie Mumm

Prossima destinazione

2008-01-24T00:49:00.000+01:00

Només cal que clickeu al link del títol i sabreu on me'n vaig d'Erasmus.

Ara em falten les següents coses:

- Aprovar les d'aquest quadrimestre.
- Aprovar les del quadrimestre vinent.
- Treballar i estalviar.
- Aprendre Italià.
- Que em donin la beca.

la resta vindrà rodat!

Una gran decisió

2008-01-22T19:10:00.001+01:00

"T´han concedit una plaça que hauràs d´acceptar o rebutjar. Si us plau,
pren una decisió el més aviat possible. Has de tenir en compte que
l´acceptació d´aquesta plaça suposarà el rebuig de la resta de les places
que has sol.licitat."

Aquest mail arribava avui a la meva bústia d'entrada, justament a les 12:39 h del matí, tot i que la notícia ja l'havia rebut dies abans.

La decisió ja està presa, i com totes les decisions en la vida, i no cal que m'ho diguin ells, sé que el fet de triar-la suposarà que em perdo tota una sèrie d'oportunitats també grandioses i tant inesperades com el que aguarda allà.

Per tant, he acceptat la plaça d'Erasmus. Haig de començar a desfer vells lligams i crear-ne de nous. He de posar l'sprint per acabar quart, he de motivar-me. Que gran. Per fi, el que he estat esperant des de fa temps....

Comparacions en català i anglès

2008-01-11T09:57:00.000+01:00

Ahir la classe d'anglès em va sembla divertida. Dins l'avorriment que comporta estudiar la narrativa, vam aprendre com enhance (realçar) una narració, amb un seguit d'adjectius, adverbis, verbs que van més enllà de "mirar", "caminar" o "parlar"... i comparatives idiomàtiques. Tots en tenim, d'aquestes. N'hi ha algunes que són semblants a les que tenim aquí. Anem a veure:

As mad as a hatter (boig com un sombrerer): aquesta prové de la pel·lícula Alícia al país de les meravelles, on el sombrerer està boig... com una cabra, diríem.

As stubborn as a mule = Tossut com una mula

As heavy as lead = Pesat com el plom

As light as a feather = Lleuger com una ploma

As ugly as a sin = més lleig que un pecat

As different as chalk from cheese (s'assembla com al guix al formatge): vindria a ser un "són com el dia i la nit", que no tenen res a veure... noteu l'al·literació entre chalk i cheese. Sonen semblant però són dues coses ben diferents.

As like as two peas in a pod (s'assemblen com dos pèsols en una baina): més aviat diriem "com dues gotes d'aigua", però bé, ja sabem els britànics com els hi agraden els pèsols, mongetes i tot això. Serà que ja n'estan farts de pluja!

As proud as a peacock (orgullós com un gall d'indi): no en sé cap equivalent... podríem dir "està més content que un gínjol", però no és ben bé el mateix.

As poor as a church mouse = més pobre que una rata (tot i que ells enfatitzen que es tracta d'un ratolí d'església)

As deaf as a post = Més sord que una tàpia (tot i que post és poste, seria equivalent a tàpia)

As fit as a fiddle (està en bona forma, està bo/na... com un violí) noteu que un violí té forma de les corbes d'una dona...

As drunk as a lord (begut com un Lord) serà perquè els Lords li fotien també i causava sensació. "Begut com una cuba"

As hungry as a wolf (té gana com un llop): nosaltres parlem més cap a l'acte de menjar quan un té gana, com "s'afarta com un lladre", no parlem pas del mateix fet de tenir gana, no?

As timid as a rabbit (més tímid que un conill): no sé l'origen. Potser també ve de l'Alícia al país de les meravelles, vés a saber.

As good as gold (més bo que l'or): ni idea, tu!

As blind as a bat (cec com un rat-penat): lògic, no?

As old as the hills (més antic que les muntanyes): "més vell que el cagar, o que l'anar a peu", "això és de l'any de maria castanya"...

etc... m'agradaria que si en sabéssiu més ampliéssi la llista! Pot ser útil!!!

TANT DE TÍTOL PER NO RES

2008-01-09T11:26:00.000+01:00

res.

Amb la boca adormida

2008-01-06T11:36:00.000+01:00

I ell preferia els gelats de poma. No és que hagués tastat mai una poma, és que els gelats el tornaven boig. I no volia provar-la, no fos cas que aquesta tingués un gust molt diferent del gelat, potser pitjor, i llavors ja no li semblaria suficientment una reproducció del gust creïble, o potser millor, però com a conseqüència abandonaria el gelat per menjar-se la poma. I allò no podia ser, a ell li pirraven els gelats i els ice-creams i tot el que contingués la paraula gel. Era impensable que pogués avorrir algun sabor de gelat. De mica en mica va anar perdent la costum de menjar plats suculents per substituïr-los pel seu suscedani de gel i crema. Li va agafar com una mania a tota classe de plats, i no es podia anar a sopar amb ell. Anava directe a les postres, i si no hi havia el que ell volia, tancava la carta i se n'anava sense dir res. Més d'un cop ens va deixar en ridícul! I es tancava a casa provant nous experiments i pensant com extreure el sabor de mandonguilles amb sípia, el seu plat preferit de petit, i que ara ja estava a punt d'abandonar per una bola de grassa freda, molt freda. Ja havia creat el de macarrons, el de llenties amb suquet i xoriço i el de botifarra amb seques. Algun cop, i com per compensar (li sabia greu en el fons) ens havia convidat a la colla a aquesta mena d'àpats que jo hagués anomenat extraterrestres, tipo Ferran Adrià o menjar d'astronautes. La boca se'ns va quedar tant gelada per dins que ja no notàvem el gust de res, és a dir que per molt o poc saborós que hagués sigut, no ho vam notar pas. I encara gràcies! Només dir-vos que l'aparença era fastigosa. Estem acostumats als colorants i a la vida que dónen als aliments a simple vista, però ah! El color del gelat de poma, en realitat, és d'un groc marronós. Ecs.

Una mica de so per les orelles

2008-01-04T13:03:00.000+01:00

Apa, avui us convido a visitar el meu apartat de youtube. El meu món per un tub. Ja aniré penjant més videos ara que tinc més temps. Salut i bon any!

Com a distracció

2007-12-26T22:59:00.000+01:00

Aquests dies, per no estudiar, sempre busques qualsevol excusa vàlida per fer abans que posar-te a fer colzes.

A mode d'entreteniment, i per guarir l'estrès, recullo retalls i enganxo tot el que trobo per capsetes abandonades dins calaixos de casa.

Potser un botó que duia la meva àvia, potser un llaç d'algun regal, més quatre teles, dónen resultat a uns bons regalets de caga tió.

I tant si dónen resultat! A cadascú un únic i irrepetible regal, fet a mida per a la personalitat dels qui fa molt o poc, ja conec.

només sé que no sé res

2007-12-17T19:57:00.000+01:00

sí, ho sé, em fio de la poca intel·ligència que em queda. O que solia tenir. Perquè ha baixat el meu rendiment des de fa uns anys. Crec que es nota l'ascendent pujada des de la infància fins als 20 anys, i el lent descens a partir d'aquesta edat, en el què el cervell comença a morir. Potser ha estat l'alcohol, les festes, les parres... Potser ha estat aquesta mala costum que tinc de deixar-m'ho tot per a l'últim moment i mai posar-hi remei. La de donar per fet que sé fer una cosa i per tant ni provar-la de fer, i quedar-me tan panxa.

i com que sé que podria escriure més però no en tinc ganes, ho deixo aquí.

Discurs nadalenc

2007-12-01T23:14:00.000+01:00

Un sempre acaba parlant de la seva pròpia realitat, del seu món, i sinó fixeu-vos en els discursos de la gent aliena al metro, al carrer, a les botigues. Realment ens interessa? Són vides com la teva o la meva. Podria ser el show més reality que haguem vist mai. I té el seu atractiu. Som xafarders de naixement, i de mena, per molt que ho vulguem amagar o evitar. I qui sembla que parla pel bé del món, dels altres, diràn que està tarat, que què fot perdent el temps gastant-lo d'aquesta manera, que ningú li fotrà cas. En canvi quan es parlen d'interessos personals, públics, polítics, aquí sí que hi ha "cizaña"! Parem les orelles atentament, posem les antenes. Ja no som capaços de creure en la bondat de l'home perquè sabem de tantes perversitats que ha creat que no ens fiem ni un pèl de les aparents bones intencions de les ONG's, de les gosseres que prometen tractar bé als animals, dels col·lectius sense ànims de lucre, d'un bon home que desgraciadament s'ha vist en un "apuro" i et demana un euro pel carrer, i tu ja implícitament penses que és per droga o mercat negre. No ens fiem els uns dels altres, es nota en la frivolitat de les nostres mirades, les nostres paraules. És clar que la frivolitat ve associada a la paraula fred, doncs segons allà on ens movem sobre la terra també notarem aquest canvi en les personalitats de la gent dels diferents països.

Ja no ens creiem res d'això, però seguim creient en el pur interès, allò que mou el mercat i la política, allò que ens mou a nosaltres mateixos per a viure, sobreviure i ser millor que l'altre. Ningú ens ha obligat a competir, però ho fem. És la llei de la supervivència del món modern. Qui no té més mèrits, es queda sense el pa de cada dia. Així són les coses. I com que els senyors polítics són qui estan al capdamunt de tota aquesta parafarnàlia, que és l'econòmica, i no la benefitària a termes de nivell de vida; mai s'aconseguirà que per part d'aquests es generi una resposta profitosa cap al canvi climàtic.

Prou llumetes de nadal, senyor consumisme. Prou aparença mediàtica al capdavant de les manifestacions espontànees del poble, senyor propaganda electoral. Prou de moure pedretes i fer foradets, prou de burxar la ciutat amb més món subterrani, senyora....ehem. Prou de comprar bons per emetre CO2, senyor 2n país mundial expert en això. Prou creure'ns el centre del món, cony, que hi ha gent que es mor de gana i de malalties no-rentables com per llançar la medicina al mercat.

Do the D.A.N.C.E.!

2007-11-24T16:31:00.000+01:00

Em va encantar el disseny i la gràcia d'aquest vídeo. La música em recorda a Daft Punk i em fa posar de bon humor. Apa. Disfruteu-lo!

Pel transport sostenible

2007-11-13T19:23:00.001+01:00

Cada dimarts i dijous, quan torno d'anglès, em creuo amb el mateix xicot, un noi primet i de cabells llargs i fins, un to castany clar. Té un posat ferm, com per no voler fer cap gest fora del normal. També sol passar el camió del bicing a aquella hora, per treure bicis de l'Av. Paral·lel, que a aquelles hores està ple i no s'hi pot aparcar.

Sembla que la realitat es repeteix davant meu com en el show de Truman. I, tot tornant a casa amb metro, penso que tots ens hem creuat alguna vegada. Estem acostumats a viatjar creuant-nos a cares i gent, ja sigui en carreteres, carrils, carrers o passadissos subterranis, túnels... Potser jo visc a X i vull anar a Y cada dia a la hora Z, mentre que una persona viu a Y i va a treballar a X a la mateixa hora Z.

Us podeu arribar a imaginar un món amb teletransport? Jo crec que el sistema consistiria en una mena de PDA personal amb navegador GPRS (o Tom-Tom) tot mesclat amb messenger. Així, un introduirïa les seves preferències (adreça de partida, adreça d'arribada, hora) i el buscador li trobaria la seva "mitja taronja", és a dir, algú amb les mateixes necessitats a l'inversa, llavors es procediria a un simple "acceptar" o "cancelar" i la teletransportació es duria a terme, estalviant els problemes de metros, busos i embussos de trànsit. Tot, però, té els seus defectes i desavantatges, i com a tota eina informàtica, podria tenir els seus desòrbits i errors. Es podria perdre informació, és a dir, persones en l'intranet de comunicació? Hi podria haver saturaments de línia, com les actuals retencions d'automòbils?

Fos com fos, sempre perdríem l'encant del saber viatjar, de compartir els moments jugant a cartes a l'autocar, de llegir o escoltar música al bus, metro... de trobar-nos inesperadament algú per casualitat, i explicar-se la vida en 10 segons perquè ambdós tenen pressa.

En què quedem?

2007-10-30T00:06:00.000+01:00

L'altre dia, esmorzant les meves torradetes amb mermelada, el meu suc de pinya marca blanca i el meu talladet de cafetera; ben asseguda a la cadira del menjador del pis; vaig poder, i encara mig endormiscada, fer diverses conclusions sobre la publicitat de les 10 del matí. Per la televisió es disparaven més de deu minuts, n'estic segura, anuncis de joguines per nanos i anuncis de tots els tipus de cereals (el 90% dels quals són de xocolata).

Sempre ens estem rifant l'educació dels nens i nenes entre pares i professors, però i la televisió? Qui es cuidi d'aquesta responsabilitat hauria de tenir més cura amb el què s'emet i com s'emet. Anuncis de joguines sexistes, que, a hores d'ara, sembla absurd! Estem en una època en què s'intenta igualar les qualitats i drets d'ambdós sexes i opcions sexuals, o això sembla; mentre alhora fem un pas enrere mentre deixem que els nens i nenes es classifiquin per joguines i gustos i no puguin compartir l'estat de joc, part molt important en l'aprenentatge i que considero ha de ser comú per a tots; s'ha de poder triar abans de ser encasellat! Nines amb nenes, cotxes i nens? Mentretant la Generalitat està fent una campanya per la igulatat de la dona al treball. És a dir, la mare treballadora intenta arreglar el seu problema però el de la seva filla seguirà sent el mateix en un futur. Així no anirem a parar en lloc.

Després de la meva dissertació, crec que aniré a fer uns xoco-crispies abans d'anar a dormir...

Jovenets prometedors

2007-10-26T12:19:00.000+02:00

Com bé tots sabeu, els japonesos són uns addictes al karaoke. Aquí teniu una mostra de com s'inicien en la pràctica per ser uns bons cantants i intèrprets. No us podeu perdre aquesta nena tan tendre i espectacular alhora!

Sentiments codificats

2007-10-23T22:38:00.001+02:00

Avui no em veig capaç d'explicar res. Qui sap si la vida comença a ser rutinària un cop assolit el ritme d'anar a classe i a una setmana de parcials. Tampoc em veig en cor de criticar la Renfe, per molta impotència que em pugui crear, aquests dies no m'està afectant a mi, i per tant no puc parlar si no conec prou bé la causa... En qualsevol cas ànims pels que esteu patint les conseqüències. No veig cap motiu per xerrar de política, doncs acabo de mirar el programa APM on te n'adones que tot és per riure i res té sentit alhora. Per tant, què comentar? Què dir?

Sempre quedaran les coses boniques a recordar, el moment del dia (o "foto" del partit, com dirien alguns), en què algun simple detallet et provocarà un somriure. Sempre ens resta la part més humana i la de menys esforç mental alhora de digerir, però potser la més difícil alhora de descriure. Costa traduïr els sentiments a paraules. Qui en coneix els símbols, el diccionari i tots els mots que componen un per un, fil per randa, els sentiments? He arribat a la conclusió que la traducció de percepcions així com la d'estats d'ànim és tant pobre com la quantització d'energia en paquets o fotons. D'una vasta gamma que assoleix inimaginables possibilitats (imaginem-ho com un rang de freqüències o simplement, els números reals, que són infinits), els sentiments no poden ser codificats per paraules (aquestes serien els nombres enters o bé els nivells d'energia dels electrons d'un àtom, per exemple). Com podem dir que els sentiment 5'8372 , el nº 5'329481 i el 5'99999 es diuen tots tres de la mateixa manera, és a dir, 5?

Bé, potser per a continuar, una breu lliçó de matemàtiques. La funció E(x) o "part entera" és una tal que a l'introduïr una xifra decimal (o nombre real), et retorna la seva part entera (la xifra sense decimals). Podríem assimilar els sentiments i sensacions a nombres reals, i els mots a nombres enters, i al procés de comunicació una descodificació amb aplicació de la funció part entera, de manera que el que interpretem com a informació al cervell és un enter (o paraula).

I és clar, que per a mi, el que em sembli un sentiment 3,14159 a tu et semblarà el sentiment 4,23091, per tant, es corrobora com es poden codificar les percepcions de manera equivocada segons el receptor. A mi em semblarà angoixa (sentiment nº3) i a tu patiment (sentiment nº4). Però potser és una cosa tant concreta i enmig d'ambdues que resultaria impossible de descriure o discernir qui dels dos té raó.

De la mateixa manera, un emissor em vol mostrar que està trist (sentiment nº 9 o emoticó :( ) i jo entendré 8'876 i per tant ho entendré com a decepció (sentiment nº8). Necessitaríem explicitar més concretament què ens volen dir aquests individus. Per exemple, es podria parlar d'una felicitat molt baixa i una felicitat molt intensa, en el rang comprès entre el 7 i el 7'9999.., on cada decimal més augmentés gradualment la intensitat, per exemple. O bé, dividir el rang en intervals més petits de forma que discretitzéssim: del 7'0 al 7'1999 seria felicitat permanent, del 7'2 al 7'399999 felicitat espontània, del 7'4 al 7'59999 felicitat falsa, i així anant afegint adjectius. De manera que arribéssim a un infinit de descripcions amb infinits adjectius i milers de paraules per arribar a descriure el sentiment que sentim en plena bojeria extrema i que és quan un no sap el què es diu perquè creu que es tornarà lelo i d'aquí a pocs segons el cap li estallarà de tant pensar i no creure si el què es diu té lògica o no però li és igual perquè amb la seva paranoia ja és feliç, sí, sí, es tracta del nº 12'45729659010938575639378959923757579287.

El cafè químic

2007-10-20T17:18:00.001+02:00

"Et demanes un cafè amb gel, i dins del fet que això comporta, com a acte involuntari, el teu cervell d'enginyera química comença a desxifrar tot el procés que realitzes; un procés tant rutinari com avorrit, i que si no fos per aquest motiu, ni se t'acudiria pensar-hi.

Vesses el sucre sobre el cafè calent. El cafè treu fum, en veritat és vapor de cafè, un procés d'evaporació. Si així seguís el cafè, abandonat al seu propi destí, seguiria evaporant-se la part miscible entre l'aigua i cafè donant lloc a un pòsit sòlid més una fase no volàtil, potser. Però no és així. Et disposes a ingerir aquell cafè, per tant, com a molt et preocuparàs per l'intercanvi de calor que s'efectui entre aquest fluid i tu.
El sucre, de primeres, és com si flotés sobre la superfície de líquid. D'això se n'anomena estat transitori. Però dura mil·lèssimes de segon, i tot d'una el subre s'enfonsa en el fons del got, degut a la diferència de densitats, la força de la gravetat i tot això. A més, no ho aprecies amb la vista, però saps que el nivell de cafè ha pujat un volum igual al del sucre que has tirat, segons el senyor Arquímedes. Eureka!

Comences a remenar, com si es tractés d'un reactor discontinu agitat per una cullereta a 100 rpm. Veus com el sucre va desapareixent a poc a poc, però la vista enganya: no desapareix, tan sols passa que aquest compost se separa en els seus anions i cations per solubilitzar-se amb H2O i cafè a raó de Ks (constant de solubilitat), i afavorit per l'alta temperatura, que sempre ens ajudarà a desplaçar l'equilibri cap a la dissolució de sucre. Un cop fet aquest pas, ens disposem a vessar el cafè calent en un altre recipient amb glaçons, o altrament dit H2O (s). Notem amb la mà un gradient de temperatures en eix radial (neglixxxxiiint l'efecte vora) i un cop assolit l'estat estacionari, el nou got ja es troba a uns 4ºC. Si ho deixéssim reposar, tot el gel es fondria. Es poden observar unes aigües al voltant del glaçó, d'això se'n diu difusió a través d'una pel·lícula líquida.

Per fi pots assaborir l'amarg gust del teu coffee i en notar-lo baixar per la teva gola penses que en aquell moment ets endotèrmic respecte el teu entorn o volum de control."

Corals i cotxes

2007-10-14T13:22:00.001+02:00

És boníssim! Qui s'apunta de coral a fer això? eh? va, vinga, valents!

El perquè de mi

2007-10-14T12:00:00.001+02:00

De petita no vestia de color de rosa, tampoc jugava a nines. M'encantaven els puzzles, trencaclosques, lego's... peces que encaixessin. Resolia jocs de lògica que el meu avi, en la seva funció de pare, em feia pensar, per desenvolupar el potencial que de petits tots tenim allà, latent. Tampoc vaig plorar el primer dia d'escola. La meva mare m'inculcava el dibuix i d'altres arts, mentre el meu avi m'ensenyava a llegir, i gravàvem cançons populars en una cinta de cassette que després escoltàvem. Amb un teclat de joguina vaig treure les primeres melodies d'anuncis, mentre a casa es quedaven estupefactes. Vaig provar amb les barbies, però res. Tampoc m'anaven els cotxes teledirigits ni els patins. Ni aquella desitjada bici que mai em van comprar (cosa que suposa el primer trauma infantil que ha perdurat al llarg dels anys) va poder-me portar a passejar. Si ho feia era en família, pels camps rere els hotels de la llarga costa Malgratenca, tot parant a berenar amb una poma o un préssec. No sabia i no sé perdre. M'enrabiava com mai. Recordo que em van castigar a P-3 i a 2on de primària. M'agradava fer esprints i guanyar els nois, amb les meves cametes. Més tard la diferència de gènere es va fer més acusada i ja no els podia avançar, però aleshores totes les noies els avançàvem en un altre sentit. Sempre se'm senyalava amb el dit per haver tingut nois amics, i no entenia el perquè. Segueixo sense entendre-ho. Sempre m'han costat les relacions multitudinàries, suposo que és perquè la meva família era petita. He preferit les relacions tu-a-tu. Però jo seguia dibuixant, i escrivint històries del meu món imaginari. Molts alumnes se n'aprofitaven, d'això. No li direm bullying, li direm assatjament psicològic. Abans era molt innocent, no sabia el que era la puteria ni "ser viu", desconeixia la mala intenció. Però a base d'anar observant te'n vas fent una imatge molt clara a la ment. Em feia vergonya guanyar el premi St. Jordi del meu curs o cicle, i sortir allà davant a recitar el meu poema; fins al punt de què un any vaig decidir fer un text no-tant-bonic, sense ganes, per no sortir-ne finalista. No volia ser cap centre d'atenció, i m'era impossible. Tant sols volia fer el millor per a mi, fer el què m'omplia, suposo. Sé que una companya meva de classe, a primària, es pensava que jo era un robot. Per això vaig decidir canviar d'escola, per no ser tractada com ho havien fet tots aquells anys. Volia ser anònima i nova, començar de zero una nova etapa. A poc a poc va tornar a aflorir tot aquell protagonisme, ja hi tornem a ser! Les coses a la universitat han canviat. Des de llavors que he deixat la bona nena que duia a dins perquè sortís l'esbojarrada noia que duc a la pell ara com ara. Potser he fet un pas invers, de la maduresa a la immaduresa? Mantinguem l'equilibri, si us plau.

CaóticaAna

2007-10-13T11:56:00.000+02:00

L'Ana neix d'un home bo, per defensar el seu món dels homes dolents. D'entre les seves pintoresques portes sobre pedra descobrirà que realment es poden obrir, dins el seu subconscient, per entrar a altres vides passades d'altres dones que, com ella, lluitaven en el seu moment per a ser escoltades, per engendrar homes bons. Només un semi-record pot fer entrar a Ana en el seu caos, fer-la saltar dins el seu propi abisme, aquest que conté tantes històries per explicar, i que ella mateixa ha de poder recordar, mitjançant la hipnosi, per saber qui és realment, per esbrinar potser, quin ha de ser el seu missatge i la seva finalitat. Només intentant entendre les vides tràgiques que duu a dins podrà redescobrir-se a ella mateixa, sempre tant oblidada i desencantada utilitzant l'art i la pintura com a mètode per evadir-se del món.

L'individualisme i la col·lectivitat, la feminitat i el que és masculí, són ambdues cares de la moneda amb què Medem juga a fer balançejar dins aquest film, representats per Ana i Saïd (Manuela Vellés, una debutant que entra forta, i Nicolás Cazalé, jove actor francès). Caòtic final, també es pot dir, en què, estimat públic, decidiu vosaltres mateixos la vostra interpretació, perfectament vàlida. Una altra obra mestra del senyor Medem, que dedica aquest llargmetratge a la seva germana Ana, que se'n va anar, i a la seva fila Ana, que va venir.

T'estimo

2007-10-07T19:34:00.000+02:00

per a mi és una paraula massa delicada per dir-la així pim pam

com si es trenqués

i prefereixo cuidar-la i reservar-la

per a alguna ocasió, tant delicada com la paraula, deixar-la escapar suaument per la boca, llavors no es trencarà.

jo sempre ho he fet...

bé, no sempre,

amb el temps he après a cuidar-la bé

a usar-la només amb qui s'ho mereixia

no amb qualsevol manasses

ni amb algú que no s'hi correspongués!

jo no ho veia, però la paraula, tan bon punt sortia de la meva boca, rebotava i sortia disparada per la finestra.

llavors, amb el temps, descobreixes que és delicada, que té com una personeta dins, i aquella personeta ets tu mateix en miniatura.

perquè cada cop que la dius, estàs regalant-te als altres en mini-dosi.

El que penso

2007-10-07T19:12:00.000+02:00

No hi ha pitjor sentiment que el de sentir-te reprimit i intuir que per molt que lluitis no aconseguiràs vèncer la força que t’oprimeix. Que les teves paraules no seran més escoltades, que els teus sentiments no seran compresos, perquè la obstinació construeix una barrera d’intolerància entre les persones.[...]

No hi ha pitjor sensació que la de veure com tot s’ensorra, en un moment, i dins el cor s’hi claven mil punxons, agulles, vidres trencats d’algun mirall que reflectia una unitat i que ara només representa separació. Que de cop i volta s’apropen les llàgrimes a la còrnea dels ulls per davallar a terra. Que potser no hi ha volta enrere, que cada objecte, persona, sentiment, et fa recordar que allò que se t’escapa relliscant de les mans, havia costat un esforç, significava molt més que tu o jo, que ell o l’altre.[...]

No hi ha algun estat anímic més degradant que la impotència.

No hi ha dret a vot, a decisió, ens han cosit les possibilitats. Sento que em torno muda, i se m’esborren els passos, les mans, se’m tanquen els ulls. M’estan plantant al davant una culpabilitat mentre ja m’esposen i m’amordassen. Voldria dir tant i no dic res.

[...]

Però de vegades, per no dir sovint, les respostes, repercussions que nosaltres podríem preveure, tampoc són del tot òbvies, i sempre ens deixem alguna que no se’ns hagués passat ni pel cap. Perquè cadascú té el cap que té, i això de posar-se al lloc dels altres costa, sí, molt, i un sempre tendeix a pensar egoïstament en aquest sentit, simplement perquè és la manera més fàcil de pensar. La raó, el sentiment, la intuïció, la incertesa, l’ètica. Tants factors que influeixen alhora de decidir i que són tant contradictoris entre si. És molt fàcil jutjar, és molt fàcil dir què és bo i què és dolent.

La llei del més fort, per desgràcia, és la que domina, ha dominat, i dominarà el nostre món.

Per sort, i encara que sigui en forma de bri d’esperança, sempre queda la pròpia consciència, i la dels qui t’estimen, que, semblant o no a la pròpia, se sap que pertany a aquells que miren pel teu bé. Que l’amor sigui la força que pugui amb i contra tot.

(text escrit el 18/9/07)

LARUTANATURAL

2007-10-03T13:01:00.000+02:00

La vida i la mort, l'acomiadament i la trobada, el coneixement i l'amnèsia, són processos tan irreversibles i capicua com el nom que duu per títol aquest curtmetratge d'Àlex Pastor, i temes dels quals tracta aquest intens resum de la vida de qualsevol, mirada del dret i del revés.

Curiós és, si més no, el punt de vista, que té Divad, el nostre protagonista, enfront la realitat que li succeeix al davant de forma inversa, i dins d'aquest món, tot té la seva lògica, la seva explicació. Fins i tot al girar-la recorda tot el que ha viscut i també cobra sentit. Ens deixa enredar fins creure'ns que el món podria funcionar mode FF o REW, fins a tal punt de no saber trobar la correcta direcció del funcionament de les coses, del transcurs del temps.

"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla".

Gabriel García Márquez

El columpio

2007-10-02T19:00:00.001+02:00

M'han passat un vídeo d'un curt que recorda molt a la història que vaig redactar fa un temps i que trobareu aquí sota, "Des de la finestra". Gràcies Mauro!!!

Des de la finestra

2007-10-02T00:29:00.000+02:00

Ja va pasar fa temps, uns quants anys, potser, però encara tinc el record viu i present.

Era al metro. Em vaig asseure mirant en direcció (bé, sentit) contrària a la del comboi, ja m’enteneu, aquella en la que normalment ningú s’hi asseu per no marejar-se; i al costat de la finestra (mai he entès la predilecció de la gent per asseure’s-hi i mirar a través d’ella per observar el fons negre dels túnels, però és un fet, jo també m’hi incloc).

A la parada de Sants Estació (L3) estàvem allà aturats, l’interval de temps normal que passa mentre baixen primer uns i en pugen d’altres, entre presses, corredisses, fets tant insòlits i normals que algú que sol viatjar en metro cada dia ni s’hi fixa. Però dins d’aquesta atmosfera rutinària de vegades solen sorgir històries o anècdotes que fan que el teu dia avorrit resulti d’allò més meravellós. Del metro va baixar un noi en el qual la meva mirada s’hi va clavar. El so de les portes que anuncien la seva tancada. (Piiii piiii piiii.) El tren començava a arrencar i el noi avançava, en el mateix sentit, però òbviament, més lent.

No vaig deixar de mirar-lo. Sabeu allò que diuen que l’amor a primera vista existeix? Vaig tenir aquella sensació, la certesa de que m’estava passant a mi. (Cling!) El noi em va mirar, com si per instint alguna cosa li hagués dit: “ei, pst! Aquella noia et busca la mirada!”. No recordo com era la seva expressió, ni la fesomia, només que caminava per l’andana acostant-se a mi, i el vaig enxampar, (iep!) el vaig caçar a través del vidre.

Quan creues mirades amb desconeguts, normalment intentes mirar i no ser mirat alhora, com per reflex, quasi bé, i si topes amb alguna, la teva es desvia automàticament. (Ffffssssht.) Suposo que per això la majoria miren el fons i fosc túnel abans que arriscar-se a ser enxampat observant algú. Com per no sentir-nos intimidats, com per vergonya! (Uixxx!) Qui sap per què ho fem… Però bé, la qüestió és que ni aquell noi ni jo teníem la més mínima intenció de deixar de veure’ns. Ens havíem quedat atrapats. (Clac!) Sí, ens havíem agradat, i això ho vam afirmar des del primer moment. El meu esguard li havia preguntat: “vols ser mirat?” i el seu em va concedir permís a canvi de poder mirar ell també. Però, com és normal, entre dues persones que s’acaben de conèixer, l’expressivitat es veu retallada per la falta de coneixença i confiança. Això explica que ambdós teníem un rostre poc expressiu, de mirada abstreta, freda, potser; fins i tot insípida, es podria dir.

Aleshores, vaig voler fer un segon pas. No tan sols me l’hi vaig declarar amb els ulls, sinó que també li vaig somriure de tal manera que, sincerament, ell va respondre amb un espetec de lluentor entre les comissures dels llavis descobrint-se les seves tímides dents. (Cling!) Allò em commogué. Mai havia tingut una connexió tant ràpida i directa amb una persona. Sense la necessitat de dir-nos res, de donar explicacions…

Em va contestar amb un dels seus somriures, i amb allò ja m’ho havia dit tot: amb aquell fet ja ens havíem ofert tota la nostra confiança, la més íntima. Però llavors, i com tot romanç fugaç, una força superior a nosaltres ens va separar per sempre. (Ooohhh!) Nosaltres sabíem el destí que ens era imposat, per això ens vam confiar tant ràpidament, just abans que l’infortunat fat tirés els daus per nosaltres; per guardar-nos mútuament en les memòries corresponents. Jo el recordaria per sempre i ell a mi, n’estàvem segurs. L’andana del metro s’acabava i els vagons seguien avançant (catruc-catruc, catruc-catruc). Per la finestra ja es veia el típic color negre, però en la meva ment es repetia el dibuix d’un somriure, d’un amor impossible.(Sospir.)

Ens volen fer constipar

2007-10-01T10:25:00.001+02:00

Les estacions de metro i tren tenen una conxorxa amb les màquines expendedores de refrescos. La ventilació és inadequada, per no dir deficient, o nul·la. Però això ja va bé, així la compra de productes frescos com aigua o llaunes de beguda creix. Aquesta calor es fa insuportable, i fa l'espera eterna, però encara més als mesos d'estiu, quan a sobre, aquest any l'estació del Clot a Barcelona era l'únic punt de la ciutat on prendre el tren cap al Maresme. Ja tenim una colla d'estrangers relluents de betum solar i de suor tots n'anem plens. L'andana és plena i no s'hi cap. Tot es col·lapsa.

De mètodes i sitemes de ventilació i/o refrigeració n'hi ha. Hi ha molta gent experta que ho sap fer. De fet, tots n'hem vist i sabem que és factible... A la meva pròpia universitat, es gasten els diners en fer bonica l'entrada, l'auditori... la careta, la façana de la facultat. Entres a l'estiu i l'aire condicionat et dóna una bufetada a la cara. Hi entres a l'hivern i ja et pots començar a treure roba. En canvi, un cop creuat el hall, el passadís demostra el vertader clima de la resta dels 11 pisos que vénen a continuació. Les classes tenen calefacció dia sí dia no. Les finestres no tanquen del tot bé i hi entra el fred. A l'estiu fa una calor que no et permet concentrar en el què t'està dient el professor. A més, s'estan fent unes obres al pàrking de l'escola que si goses obrir la finestra per airejar el tuf de gent acumulada, escoltes la refinada música que ofereixen màquines excavadores, trepants, soldadores... I així estarem fins que finim la carrera, i qui sap fins quan més... Ja és prou dur suportar les lliçons difícils d'entendre, com perquè alhora haguem d'estar sotmesos a certs ambients climàtics/acústics/ambientals que empitjoren el rendiment de l'alumnat. És clar que la universitat també té màquines expenedores!!!

Eisley

2007-09-30T15:23:00.000+02:00

És un grup jove, molt prometedor, i són germans vinguts des de Texas! Escolteu-los, a mi em van captivar. També tenen vídeos molt originals i bons, com aquest, el de Marvelous things...

Ressaca matinal

2007-09-30T14:01:00.000+02:00

Sona el telèfon. Les 14:00h. El meu avi m'està trucant al mòbil i tan sols ens separa una planta de la casa on vivim. Costa tant pujar unes escales? I mira que el meu avi està en forma... Després és el típic que es queixa que els joves d'avui en dia només pitjant un botó ho pretenem aconseguir tot....

- Tu què, on estàs?
- Al llit, avi...
- Va, dóna quatre salts i quatre voltes que has de baixar a dinar!
- Sííí.... fins ara....

Els dinars de diumenge ressacosos són d'aquelles coses difícils de fer aguantar el "tipo", sobretot si és entre família.

Benvinguts a la república independent del meu blog

2007-09-29T23:26:00.000+02:00

Avui feia un mal dia i plovia. M'avorria i he fet click a "crear un blog". És com si una veu interna em digués: va, dona, fes-te'n un. Noves maneres de definir un "diari personal", o el que seria un resum de quelcom íntim, o potser sense cap toc subjectiu, tot i que és inevitable.

Inevitable. Com aquelles coses que cauen a les teves mans i plop! ja no hi pots fer res. Com aquell tros de pastís d'aniversari que t'ha tocat al plat de postre i te l'has de menjar com sigui, fent un llogarret dins el teu tibant estómac. Inevitable com les fulles seques que caduquen, com el temps que farà, tot i que imprevisible, és inevitable. Fins a quin punt podem evitar els fets o succeïments? Això no ho podrem saber, senyors i senyores. Evitant una cosa en passarà d'alguna altra. I potser fins i tot evitant que passi avui, acabarà per donar-se demà.

Per això, sé que tard o d'hora, i inevitablement, acabaria per fer un blog. Llavors, per què no fer-lo avui mateix, un 29 d'octubre de 2007?